Junts encara no té candidat clar per a les municipals del 2027 a Barcelona. I quan semblava que la tria estaria entre dos noms, han aparegut com bolets altres candidats, que prometen convertir el procés en un camí molt més complex del que semblava tot just fa uns dies. A tot estirar, la formació independentista farà públic el seu cap de cartell diumenge 21 de juny, quan finalitzi el procés d’elecció, que tot apunta que seran unes primàries amb més de dues paperetes. A Jordi Martí Galbis, l’únic que ha fet un anunci oficial, s’hi suma l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas, però també obren la porta l’exconseller Jaume Giró i la diputada Glòria Freixa. El guanyador o guanyadora serà més que un candidat, perquè acabarà marcant el full de ruta i l’estratègia de pactes d’un partit que, en els darrers tres anys, a Barcelona s’ha mogut entre el pacte inicial amb ERC i l’aritmètica variable amb Collboni, passant pel “que us bombin a tots” de Xavier Trias.
De fet, la sortida de Xavier Trias no només va deixar orfe una part de l’electorat moderat i municipalista de l’espai postconvergent, sinó també una manera de relacionar-se amb el PSC. Representava una cultura política basada en els ponts personals, la negociació i la idea de governabilitat. Sense ell, Junts oscil·la entre mantenir aquella tradició pragmàtica o accentuar un perfil més dur i ideològic, més alineat amb la direcció nacional del partit. D’aquí a un mes, els independentistes ja tindran candidat i hi haurà pistes sobre el full de ruta.
Els despatxos de l’Ajuntament de Barcelona continuen instal·lats en una aparent contradicció tres anys després de la presa de possessió de l’alcalde Jaume Collboni. El PSC governa amb una minoria molt feble, però alhora ha aconseguit tirar endavant algunes de les qüestions més sensibles del mandat sense grans sobresalts i amb aritmètica variable. Una part de l’explicació és la relació que el PSC ha anat construint amb Junts des de les eleccions municipals del 2023. Una relació marcada, primer, per la temptació d’un acord estable amb Xavier Trias, que hauria donat majoria absoluta -tot i la desconfiança derivada de la investidura del candidat del PSC i el ‘que us bombin a tots’-, i després, per una entesa pragmàtica en determinats assumptes de ciutat tant amb Trias com amb Martí Galbis com a líders del grup municipal independentista.
El punt de partida és el maig del 2023. Xavier Trias va guanyar les eleccions, i durant uns dies, semblava plausible una mena de sociovergència municipal. Hi havia sectors econòmics i institucionals que veien amb bons ulls un acord entre PSC i Junts que deixés enrere els dos mandats d’Ada Colau. Trias mantenia una relació fluida amb el món empresarial, amb antics quadres socialistes i amb una part de l’establishment barceloní que considerava que Barcelona necessitava menys ideologia i més gestió. De cop, aquella possibilitat va quedar al marge quan, malgrat les reticències internes d’un sector d’ERC, Xavier Trias i Ernest Maragall es van asseure a negociar un acord d’un centenar de punts per governar Barcelona.
Però aquell pacte va morir amb la tercera operació d’Estat contra l’independentisme a Barcelona. Des dels despatxos de Madrid, el PSOE i el PP van tancar un acord per investir Collboni, que ràpidament va tenir l’entusiasme de Barcelona en Comú. Colau va dir que així impedia un govern de dretes -de Xavier Trias-, però pactant amb la dreta més a la dreta de l’Ajuntament, el PP. L’operació va deixar una ferida evident dins de Junts, però, paradoxalment, tampoc va conduir a una oposició de bloqueig total. Després del xoc inicial, els de Trias van començar a practicar una oposició selectiva, molt crítica en el terreny simbòlic i nacional, però oberta a acords puntuals en qüestions de ciutat. I ERC, progressivament es va anar acostant al PSC, fins a tancar un pacte de govern que no ha entrat en vigor per les guerres internes dins de la casa dels republicans, però que s’han materialitzat en una aliança de facto.
Trias i Collboni, més sintonia aparent
Una de les grans diferències entre la primera etapa del mandat i la situació actual és precisament el paper de Xavier Trias. L’exalcalde representava una cultura política molt més compatible amb el PSC que no pas altres sectors de Junts. Mantenia una relació personal fluida amb dirigents socialistes i compartia amb Collboni una determinada mirada sobre Barcelona en termes de gestió, economia i institucionalitat. De fet, ja a l’inici del mandat, Collboni buscava explícitament l’entesa amb Trias per reformar l’ordenança de civisme. L’alcalde jugava la carta que tant el PSC com Junts compartien el diagnòstic que Barcelona havia entrat en una etapa de desordre a l’espai públic, degradació d’algunes zones i fatiga ciutadana amb determinades dinàmiques associades als anys de Barcelona en Comú. De fet, tots dos s’havien presentat a les urnes com els únics capaços de posar fi a la Barcelona d’Ada Colau.
Però la sortida progressiva de Trias -es va retirar el juliol de 2024- i el protagonisme creixent de Jordi Martí Galbis han introduït més distància política i més necessitat de marcar perfil propi. Així i tot, Junts no ha abandonat del tot aquella tradició pragmàtica i municipalista que Trias representava. I a l’espera de conèixer el candidat definitiu de Junts el 2027, caldrà veure quin rol prenen els independentistes respecte al PSC.
L’ordenança de civisme: el gran pacte PSC-Junts
La reforma de l’ordenança de civisme ha estat probablement el millor exemple d’aquesta aproximació entre PSC i Junts. Els de Martí Galbis van acabar avalant l’enduriment d’una normativa que feia anys que els socialistes reclamaven actualitzar. I tot i que ERC també ha avalat la normativa i ha aconseguit descriminalitzar els sense llar, el fet és que el discurs sobre la convivència, el control de l’espai públic, els grafits, les botellades o la necessitat de reforçar l’autoritat municipal situen en aquest aspecte Junts molt més a prop del PSC que no pas ho estava Barcelona en Comú en el mandat anterior o ERC actualment. Ara bé, tot i la fotografia potent, Junts ha intentat desvincular aquest acord de qualsevol idea de pacte estable amb Collboni, insistint que respon simplement al seu propi programa polític.
El pla d’usos de Ciutat Vella, acord sense ERC
Junts també ha acabat facilitant el nou pla d’usos de Ciutat Vella, una peça clau de l’executiu del PSC. El govern Collboni ha redactat una normativa més restrictiva, amb la voluntat de limitar activitats que generen saturació i ordenar millor els baixos comercials del districte. Històricament, Junts havia estat molt crítica amb moltes de les limitacions urbanístiques impulsades pels governs de Colau, especialment quan afectaven l’activitat econòmica. Però, al mateix temps, comparteix amb el PSC una preocupació creixent per la degradació d’algunes zones, la pressió turística en determinats barris. El vot a favor dels de Jordi Martí Galbis referma un patró que fa temps que es dibuixa: no existeix una aliança entre socialistes i juntaries, però sí una majoria transversal en qüestions vinculades a seguretat, civisme, ordre urbà i gestió econòmica de la ciutat. I ERC, al marge d’aquesta fotografia.
Les coincidències entre els dos espais són cada vegada més visibles en determinats debats municipals. Tant el PSC com Junts comparteixen una crítica prou constant al model de ciutat de Barcelona en Comú i defensen una Barcelona més orientada a la gestió i a l’activitat econòmica. També coincideixen en la necessitat de reforçar l’autoritat municipal, actuar contra la degradació de l’espai públic i transmetre una imatge de ciutat més ordenada i competitiva. Aquesta sintonia no és només ideològica; també és cultural. Els dos espais comparteixen una determinada tradició de govern de la ciutat basada en el pragmatisme, les relacions amb els actors econòmics i la voluntat d’evitar grans confrontacions simbòliques en l’àmbit municipal.
Un altre exemple recent d’aquesta entesa puntual entre PSC i Junts ha estat el desbloqueig del projecte per recuperar el Club Capitol de la Rambla. El govern Collboni va aconseguir tirar endavant l’operació amb el suport de Junts, en una votació que el PSC va presentar com una aposta per reactivar un espai emblemàtic de la vida cultural barcelonina. Més enllà del contingut del projecte, l’acord va tornar a evidenciar que, quan es tracta de grans operacions urbanístiques, equipaments o qüestions vinculades a la projecció de ciutat, socialistes i postconvergents continuen trobant punts de complicitat política.
El fracàs de la reforma del 30%, el límit de l’entesa
Però hi ha àmbits on la relació entre PSC i Junts també ha evidenciat límits molt clars. El cas més significatiu ha estat el fracàs de la reforma de la reserva del 30% d’habitatge protegit. Collboni necessitava el suport de Junts per modificar una de les mesures estrella de l’etapa Colau, però les negociacions van acabar trencant-se entre retrets mutus. Junts acusava el govern socialista de no voler canviar de debò el model i de mantenir intacta la filosofia d’Ada Colau, mentre que el PSC retreia als independentistes haver abandonat una oportunitat per desbloquejar promocions i reactivar el sector. El desenllaç va demostrar que, malgrat les coincidències en seguretat o model urbà, l’habitatge continua sent un terreny molt més difícil per a una entesa estable entre les dues formacions.
Ara bé, una flor no fa estiu. Els desacords continuen sent profunds en qüestions estructurals. A més de l’habitatge, també hi ha diferències importants en fiscalitat, en la relació amb el govern espanyol, en el model turístic o, evidentment, en la qüestió nacional. Junts aposta mantenir un perfil clarament diferenciat del PSC per no alimentar la idea d’una crossa estable de Collboni, i alhora, marcar distàncies amb l’estratègia d’ERC. Per això, la relació continua movent-se en una ambigüitat calculada: confrontació política en els grans relats i pragmatisme en determinades votacions clau.
I probablement, és en aquest tauler de joc on Collboni se sent més còmode: governant sense socis fixos, però amb prou habilitat per convertir cada gran votació en una geometria variable.
