Que us bombin a tots! Va ser la frase que per a molts resumeix tot allò que va passar al ple d’investidura en què un pacte en la darrera hora entre el PSC, el PP i els Comuns va deixar sense validesa l’acord entre Trias i Maragall perquè Barcelona tingués el primer govern independentista. Xavier Trias expressava la decepció per com havien fet les coses especialment els Comuns. Una frase que tant els Comuns com el PSC van llegir en clau de lluita de classes, acusant Trias de classista i burgès. Les xarxes socials bullien en aquest sentit, però també en el contrari, molts barcelonins, i no barcelonins, dolguts amb aquest pacte in extremis que, per segona vegada, apartava l’independentisme de la ciutat aplaudien el seu autor. Tot plegat, sumat a les formes de la ja exalcaldessa, que va justificar el pacte per barrar el pas a “la dreta del 3%”. El guanyador de les eleccions rep el TOT Barcelona als despatxos de la planta 3 de l’Ajuntament.
Que us bombin a tots! -Trias somriu-, per què va triar aquesta frase?
És una frase d’indignació amb gent que fa coses que són anòmales, quan un és capaç del que sigui per ser alcalde, que els altres són capaços de qualsevol cosa perquè no hi hagi un alcalde que ells diuen independentista. I quan hi ha uns altres que són capaços també de dir totes les mentides del món perquè l’alcalde no sigui en Xavier Trias, que ells diuen que és la dreta, escolta, que us bombin! És una expressió col·loquial. A casa meva es feia servir molt. La meva mare ho feia servir molt. És a dir, és una expressió col·loquial per dir, escolta, a fer punyetes, no?
A vostè l’han acusat de burgès per emprar aquesta frase com a menyspreu una classe treballadora que pacta per aturar la dreta.
La classe treballadora aquesta que ha pactat contra mi inclou el PP? O els Comuns, que ja és la segona vegada que fan una operació per barrar el pas al nacionalisme català, i concretament a l’independentisme, i no pas per si és un alcalde de dretes, d’esquerres o de no sé què. Ells són col·laboradors forçosos d’això. Van col·laborar amb el senyor Valls i ara amb el PP. Volem fer un govern de progrés… però a veure, per a la senyora Colau què és progrés?
Ernest Maragall diu que el pacte que va subscriure amb vostè hauria donat lloc a un govern més progressista que es de Colau i Collboni. S’hi sent còmode, amb l’afirmació?
Sí, perquè el que ha fet la senyora Colau al govern aquests últims quatre anys no és progrés. Intentar parar l’economia d’aquest país no és ser progressista. L’activitat econòmica ha de repercutir en el benestar de la gent, i per a la gent que és socialdemòcrata, l’economia ha de repercutir directament en el benestar de la gent. I s’ha de repartir entre els que tenen menys. Però a la Barcelona del 2023 els barris més pobres són més pobres. Hi ha més sense sostres que mai. I una altra cosa, Colau ha fet coses que estèticament m’agraden, però que són un error, com convertir el carrer del Consell de Cent en un carrer d’elit. És estèticament magnífic, però ha passat el que tots sabíem, ha augmentat el preu dels lloguers i expulsa els veïns. Si ho hagués fet jo, dirien, veus, en Trias és de dretes! Ves per on, la senyora Colau ha fet una cosa que és molt, molt, molt de dretes amb la Superilla.
Precisament Ada Colau es va endur la xiulada més forta del ple quan va justificar per què no el volia a vostè d’alcalde. El 3%. Aquest argument va emprenyar molta gent, sobretot perquè vostè va ser víctima de l’Operació Catalunya i el 2015 Colau va fer campanya contra vostè amb el suposat compte corrent fals. Com ho va viure?
A mi no em va sorprendre. Sempre funciona igual. Ella actua en clau electoral seva i no sap distingir que estava en un ple d’investidura. L’altre dia no era un dia per parlar del 3%, però del 3% se’n pot parlar, perquè jo entenc que l’oposició en vulgui parlar, i en podem parlar. Però aquell dia no tenia sentit. Ara bé, és l’estil Colau, que utilitza i repeteix arguments que en molts casos són falsos o no tenen la força suficient.
Diria que al ple d’investidura de dissabte es va acabar de trencar alguna cosa en la política barcelonina, pel que fa a les formes, però també a la manera de fer política?
La cordialitat no és el que defineix la senyora Colau, ni ara ni mai. No acostuma a ser cordial amb la seva gent, no és cordial amb els adversaris, els bons som nosaltres i els altres són els dolents. I punt. Però no és el plantejament de la resta. La resta és veritat que amb el resultat final d’aquestes negociacions s’ha creat una situació en què s’ha trencat molt la relació de confiança d’uns amb els altres. Això és evident. A mi em costarà molt tornar a confiar en Collboni i Sirera, però serem cordials i educats. No puc dir el mateix de Colau. En tot cas, no pots viure enfadat tot el dia, i el problema el tenen ells, que no saben quina cara posar perquè saben que no han estat bé. Jo estic la mar de tranquil.
Diria que després de dissabte, vistos els pactes especialment dels Comuns amb el PP per barrar el pas al guanyador, molta gent haurà quedat decebuda dels polítics i de les eleccions?
Quan passen aquestes coses la gent deixa de creure en la política. Si els partits fan els que els sembla després, per què hem d’anar a votar? Doncs això és un desastre! Jo dic a tothom que no deixin d’anar a votar.
Si Colau i Collboni haguessin dit en campanya que si calia, pactarien amb el PP per barrar el pas a l’independentisme, hauria estat diferent tot i que vostè efectivament no fos alcalde?
Totalment, això sí que seria ètic, ensenyar les cartes. Però Colau i Collboni no han parat de mentir, i en el cas dels Comuns, han fet fer el ridícul més gran del món a Jordi Martí.
Ja ha parlat amb Jaume Collboni?
Sí, m’ha trucat. Vol fer una ronda de contactes, i suposo que volia veure si estic molt enfadat. Ho estic, però les meves obligacions és fer que la ciutat funcioni, i si l’alcalde em truca, m’hi poso, si vol que ens reunim, ens reunirem, si vol pactar coses raonables les pactarem. I si hi ha coses que no ens agraden, li donarem tota la llenya que puguem.
I entre les 4 i les 5 de dissabte, li va trucar per dir-li que tenia lligat el pacte?
No, i això que ens havíem promès que si un dels dos canviàvem d’opinió ens trucaríem. Ni Collboni ni Sirera van complir amb la seva paraula.
En tot cas, com es capitalitza políticament aquest acord entre Junts i ERC?
Era un bon acord de govern, i d’entrada, crec que part d’aquest acord haurien de ser línies de col·laboració que hauríem de tenir amb Esquerra Republicana mentre estiguem en aquesta situació de l’oposició. Seria bonic que féssim això. Hem quedat amb l’Ernest que ens reunirem els equips i anirem mirant maneres de col·laborar i de presentar iniciatives i per impulsar coses que teníem acordades entre nosaltres. Aquesta és una via, i l’altra via més abstracta, però és molt important: amb l’Ernest hem de demostrar als nostres partits que la bona entesa és possible. Això és més complex, ho reconec.
Ara mateix, ERC i Junts passen per un mal moment de la relació, després del trencament del govern l’octubre del 2022. Vostè planteja que Barcelona intenti recosir el moviment?
És veritat que és complex, però no és matemàtic, és a dir, dos i dos no fan quatre a tot arreu… Aquest acord amb ERC ha estat possible en bona part per la bona sintonia mútua que hem tingut l’Ernest i jo. Per tant, el missatge seria: sapigueu que seria bo i que anar junts i entendre’n si és possible. Mireu al meu partit, Junts per Catalunya, el PDeCAT, Demòcrates, i Moviment d’Esquerres anem junts i resulta que guanyem les eleccions. Doncs ens hauria de servir d’alguna cosa, això és una lliçó important.
L’acord Trias-Maragall hauria de ser exemple en l’àmbit de país?
És una manera de fer que és possible i que demostra que ens podem entendre. És evident que els objectius econòmics i socials que pot tenir Esquerra Republicana i Junts per Catalunya no són els mateixos. El meu model econòmic no és el mateix que el d’ERC, però això no impedeix que puguem col·laborar moltes coses, que puguem tenir molts punts de trobada que ens permetin anar junts. Hem de ser capaços d’explorar i posar-nos d’acord en aquelles coses amb què podem tenir una bona col·laboració. El cas de Barcelona ha sigut molt clar, vam ser capaços de marcar-nos unes línies estratègiques de col·laboració entre la candidatura de Trias per Barcelona, que era la suma de diversos partits i Esquerra Republicana, i hem demostrat que érem capaços d’entendre’ns.
El factor humà ha estat clau en aquest acord. Què diria als líders independentistes del país sobre aquest acord?
Que reflexionem tots i que entenguem que la manera positiva de fer-ho no és fixar-se en els desacords sinó buscar acords. El món sobiranista té l’obligació d’entendre’s. Dic sobiranista perquè hi ha diferents matisos. Tots volem la independència, però probablement l’estratègia és diferent. Hi ha gent que creu que és possible ara, altres que és un camí llarg, però el que és segur és que no tenir estratègies comunes dona avantatge als altres. Si no tenim maneres d’entendre’ns nosaltres, als nostres adversaris els donem avantatge.
El soci prioritari de Junts ha de ser ERC?
No únicament. Tothom sap que la meva voluntat era un acord ampli amb ERC i el PSC.
Després de l’acord del PSC amb el PP i els Comuns, canvia aquesta perspectiva? Per exemple, si parlem de la Diputació de Barcelona.
Un no pot viure de la ràbia o de la rancúnia. El que ha passat ja està, però sabem que sempre que puguin ens faran la traveta. Perquè hi ha algunes forces que creuen que atacar Catalunya els dona vots. El que ells no poden tolerar és que l’alcalde de Barcelona sigui un senyo nacionalista, un senyor que si hi ha un referèndum votarà sempre independència. Això no ho poden suportar.
Però li he preguntat si el que ha passat invalida un pacte a la Diputació amb el PSC en aquest mandat.
Això ho ha de decidir el partit.
Vostè ha dit que era una ànima lliure. Doncs què faria aquesta ànima lliure a la Diputació?
Aquest tipus de coses depenen molt de l’interlocutor que tens. Per què ha estat possible l’acord amb ERC? Doncs ha estat possible per l’Ernest. I això vol dir que hi ha persones que et donen una paraula la compleixen i n’hi ha altres que no la compleixen. Hi ha persones que a mi m’han demostrat que compleixen la paraula.
Ernest Maragall i Xavier Trias no són ara homes de partit, són, justament, dos veus prou lliures. Això ha facilitat també l’acord més enllà del vessant humà?
Jo sempre he estat aparell de partit, però sí, ara tots dos estem lliures. És probable que aquest factor també hagi influït.
Vist que el 2019 es va barrar el pas a l’Ernest Maragall, que a més a més oferia una política pactista amb l’Estat, ara es barra el pas a un altre alcalde independentista i pactista, quina mena d’alcalde ha de presentar l’independentisme perquè Madrid deixi que sigui alcalde?
Esquerra i Junts és igual el que presentem. Si poden ens barraran el pas, encara que hi hagi un candidat disposat a pactar el que sigui. El senyor Maragall és una persona de pau, i jo també. Jo venia amb una candidatura àmplia i amb la voluntat màxima d’entesa. Però a ells els és igual, només pensen en el ‘Todo por la patria’, por dios, por la patria y por el rei. No hi ha res més.
El PSC ha pactat ara amb el PP. Però fa 40 anys, les joventuts socialistes repartien adhesius a les municipals de 1983 en què es deia “Si ‘Trias’ Trias, traga Fraga”…
Li podrà fer ràbia o no, però el senyor Collboni és alcalde gràcies al PP. Han passat 40 anys, però no ha canviat res. El gran fracàs de la transició és que l’encaix de les nacionalitats històriques no està resolt, no funciona bé i no hi ha un reconeixement. Per això contínuament es posa en crisi la situació lingüística del nostre país venent-ho com un atemptat contra el dret a parlar castellà. La gent encara no ha entès que hi va haver un 23F. Un cop d’estat que no és que Tejero estigués boig, això ho va organitzar un partit i uns poders de l’Estat que no estaven d’acord amb la configuració d’un estat autonòmic, i això va acabar amb una Loapa. I això encara es manté. I la gent s’oblida que ens van retallar l’Estatut
I què s’hi ha d’anar a fer, a Madrid?
Si fos jo el cap de llista el 23-J aniria amb el missatge que cada dia hem d’aconseguir menys dependència. Des de fa dues dècades, cada cop som més dependents, anem fent dèficit i l’Estat ens acaba arreglant deixant-nos diners amb el FLA, però ens estan fent cada vegada més dependents i li devem més diners. Aquesta hauria de ser la nostra obsessió primera, aturar-ho, i després tenir una finalitat superior, la independència. Però ara mateix, la prioritat ha de ser dependre cada dia menys de l’Estat i no a la inversa, com passa ara.
És a dir, a Madrid s’ha de ser pactista?
Hi hem de fer pactes o enfrontaments intel·ligents. De vegades fas un pacte i sembla que t’humilies, però ha de ser un pacte que converteixi els teus interessos en absolutament legals i necessaris perquè el país vagi endavant.
Però ara el PSOE i els Comuns cridaran a votar-los com a condició per aturar la dreta i l’extrema dreta, tot i haver pactat a Barcelona amb el PP. Quina posició ha de prendre l’independentisme?
És molt clar: a Catalunya, votar PP i socialistes ja sabem què passa. Són gent que van contra nosaltres, ens humilien. Que han deixat que jo sigui alcalde com a guanyador de les eleccions? Demano a la gent que voti amb coherència, no s’ha de votar ni PP ni socialistes, perquè està claríssim que fan coses que no són de l’interès de Catalunya, són de l’interès d’una part de l’Estat que vol mantenir aquesta situació de contraposició contra Catalunya, d’inventar-se coses, de dir mentides…
Vostè podria votar Ernest Maragall al Senat?
Votaré els meus. Però a mi m’han passat coses a la vida com que, essent de Convergència, vaig votar en Josep Benet -el 1977 va ser el senador més votat a tot l’Estat amb Entesa dels Catalans-, però ara no estem en un moment com aquell. Aleshores començàvem un camí, i ell era una persona molt especial, molt per sobre dels partits, un fora de sèrie.
6 
7 