El ministre d’Universitats i extinent d’alcaldia barceloní Joan Subirats s’ha pronunciat sobre la investigació judicial a Ada Colau. En una entrevista a El País, preguntat sobre si l’alcaldessa hauria de dimitir com demanava que fessin d’altres polítics imputats, l’acadèmic ha tancat files amb el partit però ha deixat entreveure la seva posició crítica amb el codi ètic.
“El context no té res a veure”, ha respost en referència al que Colau exigia a d’altres quan era candidata i activista. “No podem donar credibilitat a una associació fantasma que, insistint en un tema ja desestimat anteriorment pels tribunals, utilitza un codi ètic ultraexigent per carregar-se sense més a un polític electe“, ha dit.
El codi ètic dels comuns és, efectivament, molt rígid pel que fa a la corrupció. No concedeix a la militància el dret a la presumpció d’innocència i exigeix posar el càrrec a disposició “de forma immediata” tan bon punt un jutjat iniciï una investigació. Estableix que cal fer-ho en cas de ser investigat per qualsevol delicte vinculat a la corrupció personal o en favor d’altres, com “prevaricació amb ànim de lucre, tràfic d’influències, enriquiment injust amb recursos públics o privats, suborn, malversació i apropiació de fons públics, ja sigui en interès propi o per afavorir terceres persones”.
El partit i la mateixa alcaldessa han intentat sortir d’aquesta rigidesa amb matisos que no consten al redactat, com “l’ànim de lucre personal”. Així, BComú va tancar la porta a cessar Colau el mateix dia que transcendia la seva imputació i també ha descartat convocar el Comitè de Garanties que preveu el reglament, que podria estudiar les circumstàncies de la citació a declarar i donar una resposta més argumentada a la continuïtat de l’alcaldessa.
El sou de Subirats
Joan Subirats ja va viure en pròpia pell la rigidesa de les normatives internes de BComú. Era docent i investigador de la UAB quan Ada Colau li va demanar d’incorporar-se al govern municipal i, suposadament, un compliment molt estricte del topall salarial dels comuns li hagués fet perdre la major part de la retribució que tenia. No obstant, va trobar dues hàbils escapatòries. El primer mandat es va acollir a l’excepció dictada pels comissionats no electes, a la pràctica necessària per poder fitxar professionals externs de prestigi.
Al segon mandat, quan ja anava a llistes com a número 2, va mantenir la jornada completa a la UAB i va renunciar al sou municipal de tinent d’alcaldia. Una compaginació de responsabilitats difícil, que no va agradar gens a l’oposició. Així, els darrers anys li ha pagat el sou la universitat pública en comptes de l’administració pública, un origen del diner públic que no preveu el codi ètic. En jubilar-se de la universitat de forma forçosa als 70 anys, va anunciar que també deixava l’Ajuntament de Barcelona. Finalment el govern espanyol l’ha cridat a files i la seva jubilació real ha quedat ajornada sine die.
