La CUP intentarà ocupar l’espai desobedient que deixa vacant Colau

Els anticapitalistes de l’esquerra independentista es preparen per refer-se a Barcelona | Trobaran terreny abonat entre els desencantats dels comuns

La foto d’Ada Colau amb Jaume Collboni, Ernest Maragall i Elsa Artadi, en l’anunci de l’acord per al pressupost municipal del 2020, ha arribat la setmana en què la CUP obre la segona etapa del seu Procés Vector. Un pla per revisar-se, fer autocrítica, rellançar-se i tornar a entrar a l’Ajuntament de Barcelona, d’on van caure al maig. Que Colau es retrati en aquest moment pactant el més important d’un ajuntament amb el PSC i JxCat, que ella defineix amb poca empatia com “la dreta catalana”, pot ser el que se’n diu una finestra d’oportunitat per a la CUP.

Tot i que no és així com ho dirien ells. L’exregidora Maria Rovira assegura que el fet que Barcelona en Comú s’aparti de l’esperit desobedient que semblava que representava és “una responsabilitat” per als cupaires. Implica l’obligació de connectar i organitzar-se amb els sectors menys afavorits i més combatius de la ciutat, els que volen “evidenciar els límits de les institucions” perquè quedi clar que, de moment, “no representen els interessos de les classes populars” i per pressionar-les per fer-les canviar. El que deien els comuns que volien fer però que els cupaires consideren que no han fet i que ja no faran. “S’han complert els pitjors presagis i el PSC ha aconseguit el màxim poder possible amb el nou equip de govern, amb àrees com seguretat i turisme”, resumeixen.

La CUP, per tant, està convençuda que els seus rivals electorals en el terreny de la dissidència han abandonat la rebel·lia. “Han renunciat a explorar vies de desobediència, sempre posen la llei com a excusa i límit. De fet, la dreta ha anat més lluny que ells, encara que només hagi sigut en la qüestió nacional”, apunta Rovira.

Volen ser a les institucions?

Està clar, per tant, quina és la via que volen aprofitar. El que encara han de decidir és com. Per al politòleg i professor de la Universitat Pompeu Fabra Toni Rodon, la CUP de Barcelona –a diferència de les CUP de la resta del territori– té dificultats per trobar el seu lloc en les institucions. “Hi ha sectors que pensen que ser-hi perjudica els seus ideals, i això els impedeix tenir un discurs unitari. Molts d’ells continuen defensant que no hi han de fe res. Per això els costa trobar una línia d’actuació estable. Segurament el que els aniria millor seria actuar de manera semblant com ho fan els verds alemanys. Aquest és el terreny dels comuns però, si Colau plega al final d’aquest mandat, podrien ocupar aquest espai”, calcula Rodon.

També Jordi Muñoz, professor de ciència política de la Universitat de Barcelona, remarca que la principal frontera electoral de la CUP és Barcelona en Comú, juntament amb ERC. Pensa que “mantenir la seva essència desobedient no hauria de ser incompatible amb buscar consensos amb altres forces d’esquerres, si més no en alguns àmbits”. I adverteix que durant el mandat que van ser a l’Ajuntament, el primer de Colau, “no es va entendre gaire la seva posició d’oposició frontal, no sempre constructiva, a Barcelona en comú”.

És el que Rodon, amb altres paraules, defineix com la necessitat de la CUP de deixar de ser vista com a “massa punky, amb propostes com ara la d’expropiar hotels, llançada durant la campanya passada.

Autocrítica per a cada dia i per a la campanya

Està per veure, però, si aquestes opinions dels politòlegs es troben en el debat de la mateixa CUP. Dissabte tothom que vulgui pot assistir a la jornada de debat amb què comencen la segona fase del procés Vector. Es titula Carrer i institució: una relació convulsa?. Volen aclarir-hi quins són “els límits i les oportunitats de la lluita institucional per a la transformació social en el context urbà”. En una segona part de la reunió s’abordarà La gestió de la tensió entre carrer i institució en contextos de governabilitat local. Perquè aquesta és la principal autocrítica que es fan.

Ha sorgit de la primera part del procés Vector, amb 12 sessions en tots els districtes de Barcelona en les quals han participat unes 300 persones. “Hem de trobar una manera millor de comunicar-nos amb els col·lectius que treballen al carrer per transformar la ciutat i de compartir estratègies amb ells, hem d’aprendre a calibrar millor si tenim poder real per forçar una institució que funciona per inèrcia”, admet Maria Rovira.

Segons l’exregidora, “els altres grups polítics no admeten a poca capacitat transformadora de la institució si no s’enfronta a altres poders”. La CUP, en canvi, ho ha de fer. Sense renunciar alhora a impulsar mesures contra la desigualtat i l’exclusió social en el present.

Quan tinguin decidit com orientar la seva acció política a partir d’ara –des del carrer–, hauran d’entrar en el següent debat, que serà la tria de les cares que han d’encapçalar llista el 2023. Un debat sempre complicat a la CUP. Com que només van ser un mandat a l’Ajuntament, els que hi van participar encara podrien repetir. Com és el cas de Maria Rovira. I encara més el d’Anna Saliente, cap de llista al maig passat i que presentarà i moderarà l’acte de dissabte, tot i que ha estat en un pla molt discret des de les eleccions. “Sigui com sigui, tant si són cares noves com si n’hi ha de conegudes, el que tenim clar és que no podem trigar tant com l’altra vegada a presentar la candidatura”, admeten.

Els carrers seran sempre seus?

La qüestió és si aconseguiran capgirar la seva situació fins al punt de superar la barrera del 5% de vots que marca l’entrada a l’Ajuntament. Al maig es van quedar amb un 3,89%, però el 2015, provinents del carrer, havien obtingut un 7,42% dels vots. No està clar si el fet de ser al carrer i no tenir el tipus de visibilitat que dona el consistori és un problema tan greu per a la CUP com ho pot ser per a altres partits. Jordi Muñoz considera que “només un context general molt favorable a la marca els pot ajudar a superar la invisibilitat de quedar fora”. Però per a Toni Rodon el que els ha de preocupar és “donar resposta al clàssic dilema sobre quin tipus d’oposició fan, aprofitant el Parlament i amb la política de carrer”. Per a ell, “no ser a l’Ajuntament no és el més important”.

I els mateixos cupaires estan d’acord amb això. “Per a nosaltres ser al carrer és una oportunitat de repensar-nos. Amb tot el que vam aprendre a l’Ajuntament i sense la pressió de ser ara a dins, podem escoltar les crítiques sense posar-nos a la defensiva i és molt més útil”, sentencia Rovira.

Més informació

Comentaris

    Josep 22/01/2020 4:11 pm
    Aquests inútils no han entès res. Es quedaran a zero una altra vegada com no comencin a ser més pragmàtics
    capitao lampiao 22/01/2020 4:21 am
    Esperem que no siguin tan burros de defensar als que despres voten C's, PP i Vox. Basicament perque per ells les coses ja estan be com estan. No volen que els vagin a salvar les animes.

Nou comentari