784 dies cridant “llibertat” a la mateixa cruïlla

Una quarantena de persones surten cada vespre al carrer Urgell a reclamar l'alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats, des del 5 de novembre del 2017

El Joan viu a les Corts i cada vespre passa amb moto per la confluència entre el carrer Urgell i l’avinguda Roma per tornar a casa després de la feina. De fet, hi passava, perquè des de fa més de dos anys s’hi atura gairebé cada dia. Aparca la moto, es posa una armilla groga, agafa una pancarta i crida “presos polítics, llibertat”. És un dels d’Enriqueta Gallinat, el col·lectiu format per veïns que tots els dies del món des del 5 de novembre del 2017 –plogui, faci fred o la xafogor asfixiant de l’agost barceloní– es posen en fila al caire de la vorera d’Urgell i fan sentir els noms dels presos i els exiliats amb un megàfon i la veu a capella de la resta. 

Habitualment són una quarantena –en dies assenyalats arriben al centenar, com quan els va visitar la germana de Carles Puigdemont en la protesta número 500– i els clàxons dels vehicles que passen i els donen suport sovint sonen més fort. “Passava per aquí i els veia cada dia. Al cap de poc no vaig poder més i vaig aturar-me per unir-m’hi. És el mínim si t’estimes el teu país”, explica el Joan.

Manel, el manifestant d'Enriqueta Gallinat que té 91 anys / S.B.

Manel, el manifestant d’Enriqueta Gallinat que té 91 anys / S.B.

Aquesta és la seva història, però també hi ha la del Manel, de 91 anys, que hi va quasi cada dia. Va saber que es feia la concentració per una amiga de la seva dona i se n’ha fet assidu. I el cas de la Maria Lorente, de 81 anys: la resta diuen que és “l’ànima” d’Enriqueta Gallinat. Ella fa un gest per fer-los callar, però mostra amb orgull contingut el seu tresor: els punts de llibre que fa per a cada sopar groc que el col·lectiu organitza, que ja n’han sigut set, amb 60 persones l’última vegada.

Els punts de llibre que Enriqueta Gallinat ven en els sopars grocs que munta / S.B.

Els punts de llibre que Enriqueta Gallinat ven en els sopars grocs que munta / S.B.

El pare de la Maria va ser al camp de concentració d’Argelers on es van amuntegar en condicions infrahumanes centenars de milers d’exiliats republicans a partir del 1939, arran de l’entrada de les tropes de Franco a Catalunya. La seva memòria és viva i directa, i ara assegura que no espera veure la República catalana, “però sí la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats”. Per això arrossega cada dia un carretó de la compra ple de pancartes fins a aquesta cruïlla de l’Eixample, un dels punts més contaminats de la ciutat però també un dels més visibles.

Qui era Enriqueta Gallinat?

Allà hi ha un tros de vorera enjardinada en forma de triangle que un dia es va convertir oficialment en la plaça Enriqueta Gallinat i mai més se’n va sentir parlar, fins que la Maria i companyia van començar a cridar l’atenció. Van triar aquell punt perquè els impulsors de la concentració eren veïns de la Nova Esquerra de l’Eixample implicats en els CDR. Aleshores aquestes sigles volien dir Comitè de Defensa del Referèndum –abans de l’1-O– i tot just feien el trànsit cap a Comitè de Defensa de la República. Havien participat en les activitats a les escoles per protegir els centres de votació i, encara estabornits per les imatges de les càrregues policials i els empresonaments, van decidir trobar-se en aquella cruïlla cèntrica per fer-hi les cassolades de protesta en lloc de fer-la cadascú des del seu balcó.

I va resultar que aquell trosset de vorera estava dedicat a una activista barcelonina d’ERC dels anys 30, que va estar exiliada a Perpinyà, on va formar part de la Resistència ajudant refugiats catalans a evadir-se dels nazis. Va tornar a Barcelona quan va saber que el nazisme la volia deportar a un camp d’extermini i un cop a Catalunya va ser detinguda per la policia franquista i va passar un any a la presó de les Corts. El seu fill ha sigut una de les visites que ha rebut el col·lectiu que defensa la llibertat dels nous presos polítics, 80 anys després.

Cada dia, quan es fan dos quarts de nou del vespre, apareixen de diferents punts els participants en la concentració aquell dia. Sempre són entre 30 i 40. “Ara ja no patim per si no serem prou gent, ni tan sols en plenes vacances d’estiu. Està consolidat i sempre hi ha gent”, explica Emma Valcárcel. De fet, “els dies que sembla que hagin de fallar, com quan plou, hi ha més gent que mai perquè tothom fa el sobreesforç per si de cas”, afegeix Núria Fabrellas. Algú treu una pancarta gran amb els noms i les fotos dels presos i els exiliats i la lliga entre dos fanals. Es reparteixen cartells més petits amb els lemes “llibertat” i “us volem a casa” i comença a sonar un megàfon que dos o tres dels manifestants faran servir per torns al llarg de la mitja hora que dura l’acte cada dia. La primera d’agafar-lo avui és la Rosa Pellicer.

Les motivacions de cadascú

Cap dels implicats dona mostres de cansament. Estan disposats a seguir trobant-se cada dia “fins que els presos i els exiliats tornin amb les seves famílies”. Per què ho fan? La Rosa Pellicer, de 46 anys, també ha sentit a parlar d’Argelers a casa seva. El seu avi hi va ser. Era de la lleva del biberó. Però no és a Enriqueta Gallinat per això. “Jo soc de Castelló i fa uns anys que visc a Catalunya. I fa uns cinc anys em va caure la bena dels ulls. La meva mare pateix, perquè tinc fills, però jo sé el que em faig i, precisament, no vull deixar als meus fills el món tal com està”, avisa.

D'esquerra a dreta, Maria Lorente, Teresa Capella, Magda Ribas, Rosa Pellicer, Núria Fabrellas i Emma Valcárcel, una estona abans de començar la concentració d'Enriqueta Gallinat per la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats / S.B.

D’esquerra a dreta, Maria Lorente, Teresa Capella, Magda Ribas, Rosa Pellicer, Núria Fabrellas i Emma Valcárcel / S.B.

Núria Fabrellas és “de família republicana de tota la vida”, com la Maria Lorente, i recorda que la seva mare li cosia estelades al pare perquè pogués anar a Perpinyà a trobades polítiques. I l’Emma Valcárcel i la Teresa Capella recorden també un trànsit recent a la seva actual posició política. L’una ho va fer fa dos anys “com a reacció a l’a por ellos. L’altra confessa que es va “creure la Transició”, que sempre havia sigut d’esquerres però mai independentista i que ara hi ha arribat “per coherència”.

Recollida de fons i comunicacions a Interior

El que va començar com una trobada espontània –amb l’espontaneïtat difosa per un grup de Whatsapp que ara ja té un centenar de membres– ara és un col·lectiu perfectament organitzat que ja ha recaptat, amb sopars i altres activitats, 15.000 euros per a la caixa de resistència i de solidaritat amb els familiars dels presos. En porta els comptes la Maga Ribas, la tresorera del grup. I cada tres setmanes la Teresa Capella, amb l’Ateneu Layret, tramita les notificacions a la conselleria d’Interior per tenir la concentració legalitzada. “Al principi no ho fèiem perquè, excepte els primers dies, no tallem el carrer. Però al cap d’unes setmanes una patrulla de policia ens va dir que si érem més de vint ho havíem de fer, i ara ja ho hem sistematitzat”, puntualitza.

Els ‘haters’ i una bufetada

Tot i aquests tràmits legals, tenen els seus haters. Una veïna de la plaça que exhibeix una bandera espanyola i que “treballa als jutjats” els busca les pessigolles quan pot, i altres vegades han tingut denúncies per soroll, però tot ha quedat en no-res. L’incident més important fins ara ha sigut el d’una motorista que cada dia que passava els insultava, fins el dia que va canviar la moto pel cotxe. Com si això l’hagués transformat també a ella, va aturar-se, va baixar i va anar directament a un dels manifestants a clavar-li una bufetada. En aquell moment hi havia una patrulla de la Guàrdia Urbana que la va contenir, però l’ensurt se’l van endur.

Ho expliquen amb calma i un mig somriure, i asseguren que no desistiran perquè es neguen a “normalitzar la injustícia flagrant” dels presos polítics. El que han normalitzat és la perseverança. Prou com per fer 784 dies que cada vespre criden exactament el mateix.      

Més informació

Comentaris

    Joan 29/12/2019 3:41 pm
    Són tots ells de admirar, però per desgràcia amb la justícia mafiosa espanyola així no es consegueix que els alliberin els presos polítics.

Nou comentari