Té la fragilitat d’un home en la vuitantena i la fortalesa que dona haver pujat una família i ara trobar-se que fa més de dos anys que el fill és a la presó per haver participat, des de la societat civil, del projecte d’un referèndum. Té la força suficient per sortir cada dilluns al vespre a manifestar-se amb 500 persones més per la llibertat “del noi” i dels altres presos polítics catalans. És en Pere, el pare de Jordi Sánchez, i és a primera fila aguantant una de les pancartes que cada setmana, des de fa dos anys i dos mesos, es veuen a la plaça de la Vila de Gràcia. La seva dona, la Núria, també hi és, però ha hagut de seure en un banc.
Quan s’acaba la concentració, amb crides a la independència de Catalunya, molts dels participants se li acosten. Ell els saluda un per un, tot i que en alguns casos no sap exactament qui són. “Són veïns, els conec de la plaça, que tots hi venim pel mateix”, argumenta. D’altres sí que sap qui són. “El dia 27 anem a veure el noi. Ja li diré que heu vingut”, diu a una dona de la generació del seu fill que l’abraça. Altres li donen ànims o li diuen “gràcies”, extensives al seu fill. “Jo vinc aquí perquè és el mínim que puc fer. I quan veig tota aquesta gent no m’ho acabo de creure“, admet.
Diu que s’hi ha de posar humor i somriu, tot i que es nega a ser ingenu. Una de les manifestants li fa saber amb entusiasme: “Aquesta setmana estem més contents!”. És el primer dia que es troben des de la sentència del tribunal de Luxemburg que obre la porta a Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín a prendre possessió dels seus escons d’eurodiputats. Ell s’encongeix d’espatlles i fa una ganyota. Després d’una pausa dramàtica davant del somriure franc i esperançat de la seva interlocutora, respon: “Jo ja no m’espero res de bo”. I deixa caure les parpelles. La dona no sap què dir-li.
El que sap segur Pere Sánchez és que aquest dimecres serà el tercer Nadal que passarà sense el seu fill Jordi, que en va passar un a Soto del Real i ara va pel segon a Lledoners. Fins l’endemà de Sant Esteve no podrà visitar-lo. I visitar-lo significa anar a una presó i passar els llargs tràmits i les portes que s’obren al teu davant i es tanquen al teu darrere per arribar a la cambra on es fan els vis-a-vis familiars –amb sort, si és el que toca aquesta vegada– o a la sala comunicacions, per parlar amb “el noi” a través d’un vidre.
La concentració pels presos i els exiliats de la plaça de la Vila de Gràcia, amb rètol i les espelmes a terra, aquest dilluns, 23 de desembre / S.B.
Ajudar Pere Sànchez i la seva dona a suportar això és un dels objectius de la trobada de cada dilluns de Gràcia per la Llibertat, a la plaça de la Vila, des finals d’octubre del 2017, uns dies després de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. A hores d’ara, el que va començar com una concentració espontània és un engranatge que funciona amb precisió, format per 48 entitats del barri i pilotat per “la comissió dels dilluns”. La integren deu persones que es reparteixen la feina constant que dona garantir que cada dilluns de l’any –plogui, nevi, faci calor o faci fred– hi haurà prou convidats i activitats per què a la plaça s’hi trobin sempre centenars de persones.
Mitja hora abans de la concentració, els de la comissió van arribant amb les pancartes, les espelmes, la megafonia i els focus. Hi despleguen totes les eines i l’atrezzo. I a les vuit en punt del vespre, quan sonen les campanes del rellotge de la plaça, es fa el silenci. Cinc minuts d’un silenci treballat que ha de competir amb el soroll natural de la zona, plena de terrasses de bar, botigues i famílies que van d’una banda a l’altra del barri. Després es fa el Cant dels Ocells, que avui, 23 de desembre –el dilluns més proper al tercer Nadal– pren tot l’esplendor possible perquè els convidats del dia són els membres de l’Orfeó Gracienc.
Amb aquestes dates i aquests convidats, el que segueix és una cantada de nadales –triomfa especialment El desembre congelat–, i després intervenen uns habituals, els actors Mont Plans i Manel Barceló, que fan una lectura dramatitzada d’un fragment d’El poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra.
Tanca el programa del dia Cesc Rosell, de la comissió, recordant altres activitats reivindicatives que hi haurà aquesta setmana: la de la plaça del Rei, la de la plaça Molina i, sobretot, el tall de Meridiana Resisteix, que acaben de fer la seva acció número 73 i rep una ovació dels presents.
Cesc Rosell i un altre dels deu de la comissió, Josep Maria Artigal, expliquen al TOT Barcelona que el que acabem de veure és “un format”. Ha durant 35 minuts clavats. Hauria de ser mitja hora, però el compliment de “l’escaleta” ha sigut prou rigorós tenint en compte que és una concentració de carrer. “Això ha de ser com un programa de televisió, ens hem d’ajustar i hem de fer que no s’allargui massa, com ens havia passat al principi, perquè la gent s’ha d’estar dreta, hi ha persones grans i es fa pesat. I no podem permetre’ns que la gent deixi de venir“, explica Rosell. “N’hem après”, remarca Artigal.
“Les brases per a quan torni a bufar el vent”
I tant important és atraure gent –objectiu que s’acompleix en gran part amb “els mediàtics”, convidats com Lluís Llach, que va atraure unes mil persones, Antoni Bassas, Lloll Bertran i Andreu Van den Eynde, l’advocat d’Oriol Junqueras, que també ho va petar– com “fer xarxa”. “No som una suma de gent sinó una xarxa”, insisteix repetidament Artigal. També tenen cura que “els partits que formen part de la plataforma no intervinguin en períodes electorals”. “L’acte és polític, però de consens. L’objectiu és reclamar la llibertat dels presos”, adverteix Rosell.
I tot plegat per a què? Artigal respon immediatament amb una metàfora. “Som les brases que es mantenen enceses per a quan torni a bufar el vent”, explica. I desenvolupa: “De tant en tant passen coses que sembla ens van a favor, com la sentència de Luxemburg, i si has mantingut les brases és més fàcil revifar el foc. Potser no podem fer que passin segons què, però quan passi l’efecte no serà el mateix si estem a punt que si no hi estem”.
Rosell hi posa l’altra part de la justificació. Per a ell, a part de la inversió de futur, la concentració té una funció en el present: “És una catarsi. Molta gent està patint molt pel que està passant. Nosaltres tenim aquí els pares de Jordi Sánchez, que viuen al barri i venen quasi cada setmana. Els acompanyem i ens acompanyem. Fent allò de cuidar-nos i intentar entendre coses complicades, com ara tot el procés judicial”.
La comissió ha dissenyat un adhesiu rodó de color groc amb unes reixes i unes mans que s’hi agafen des de dins. I hi diu: “No és Nadal sense vosaltres”. Rosell ho diu també en la presentació de l’acte d’avui. “Diem això de ‘no és Nadal sense vosaltres’ [sense els presos], però hem de mirar de fer que ho sigui tant com puguem. I sabem que el fet que siguem aquí els ajuda a ells allà dins“, matisa.
Mentrestant, un altre membre de la comissió dels dilluns recorre la plaça amb un comptador com el que fa servir el personal de cabina dels avions per saber quants passatgers porten exactament. Avui en sortiran 439. Més de 400 resistents cada dilluns –n’han arribat a ser 600 i 800, i mil en dies molt sonats– des de fa dos anys i dos mesos. I el que vindrà.
