Xiula l’olla a pressió

L'esclat de disturbis posa en evidència un problema greu de descrèdit sistèmic, que va més enllà de la pandèmia

El malestar social violent va treure el cap amb el toc de queda, amb uns primers aldarulls dilluns a la Ciutadella, i ha esclatat aquest cap de setmana amb l’inici del confinament de cap de setmana. El tancament perimetral és una cotilla més psicològica que pràctica, però ha convertit la ciutat en una olla a pressió i ha fet aflorar l’afartament general amb la pandèmia. Portem ja molts mesos de restriccions, de patir per les feines i els ingressos, de missatges contradictoris de les autoritats. I s’ha obert una finestra d’oportunitat perfecta per sortir a cremar el que sigui.

Barcelona té una llarga tradició de bullangues. Molt abans de ser la rosa de foc obrera, els barcelonins ja sortien a cremar el que tinguessin més a mà –convents, per exemple– per expressar un enuig profund amb l’status quo. Som una ciutat “burgesa i revolucionària” alhora, com deia Josep Maria Huertas Claveria. 

El principal problema d’aquestes febrades destructives no és la recurrència en sí mateixa, sinó que passen els segles i no sabem llegir-les. Sempre hi ha una petita part de la ciutat que vol fer la revolució, però surt al carrer amb molta més virulència quan se sent avalada per una emprenyada general. Xiula l’olla a pressió i l’hem de retirar del foc que la fa bullir. Fa uns dies 4 experts ens analitzaven les causes de l’esclat: la precarietat crònica dels joves, l’auge del negacionisme sistèmic i el descrèdit de la classe política. La pandèmia desperta molts malestars latents. 

Ve una crisi econòmica majúscula i calen mesures perquè els contagis pugen. I sabem que tant una cosa com l’altra fan enfadar molt a la ciutadania, legítimament. Així que és molt urgent endolcir el mal tràngol, ni que sigui tirant mà de propaganda i màrqueting: decisions explicades per científics, lliures de controvèrsia política i amb versemblança de full de ruta. Que sembli que està tot sota control, o almenys una mica controladet. 

I no només cal comunicar bé les restriccions, és molt important no acabar desacreditat per fenòmens paral·lels com els desnonaments de famílies vulnerables. Per molt que una cosa i l’altra no tinguin relació directa formalment, són indestriables en les circumstàncies que viuen els afectats. Mai hi hauria d’haver desnonaments surrealistes com el dijous a Ciutat Meridiana, però és que ara no ens ho podem permetre gens! I qui diu desnonaments, diu els impagaments del SEPE a treballadors en ERTO, webs d’ajudes col·lapsades per l’alta demanda, alegres sopars de la classe política espanyola sense mascareta…  

La democràcia no viu de l’aire. Viu de la confiança de la societat en aquest sistema, si més no com el menys pitjor dels que hem conegut fins ara. L’olla a pressió xiula per un malestar molt més profund que la pandèmia. El discurs anti-política i el negacionisme ‘plandèmic’ alimenten el perillós sentiment de ser enganyats per les elits. De ser titelles d’interessos obscurs. Així és com moren les democràcies i neixen els totalitarismes. Amb una emergència sanitària i econòmica ja fem prou i massa, no cal sumar-hi una de política. Així que llum i claredat al màxim, retrets entre partits reduïts al mínim i tothom a tope a generar confiança. Com sigui, fem el que calgui, però refredem ja l’olla a pressió.

Nou comentari