Rebaixes o barbàrie

Sense liquidar estocs no entra gènere nou i milers de negocis queden encallats

L’any comença amb un gener especialment costerut. La tercera onada de coronavirus –o la segona bis, més aviat– ens ha portat noves restriccions, que posen en focus en el comerç minorista. L’objectiu polític és deixar a la població sense caps de setmana de socialització: ni marxar d’escapada, ni anar de compres, ni sortir a sopar. Cadascú a casa seva, que fa fred. Però de retruc aquest veto ha dinamitat el primer cap de setmana de rebaixes, molt esperat després d’un Nadal estrany i una tardor tristíssima de vendes.

La majoria de la població coneixem les rebaixes com a clients: descomptes temptadors, productes que per fi es posen a l’abast de la nostra butxaca i alguna que altra compra impulsiva innecessària. Però de portes endins les rebaixes tenen una funció primordial per als comerciants: liquidar estoc per finançar l’adquisició de nou gènere. El cicle del producte va reduint el marge de beneficis fins que cal treure-se’l de sobre per fer espai a peces noves amb el marge complet. La roba de temporada és l’exemple més clar: el preu d’un abric al març no dona per a fer gaire caixa i més val fer lloc als biquinis estivals si vols cobrir les nòmines. Però per comprar els biquinis, s’ha de vendre primer l’abric. Malvendre’l, si fa falta.

Dilluns vaig entrevistar al Salva Vendrell, president dels eixos comercials de la ciutat, i m’explicava que les rebaixes d’enguany havien de ser bestials. Traduït per als compradors: descomptes molt “agressius”. Per als venedors: operació liquidar estocs com sigui. Més enllà de la lletra petita de les restriccions –aforament, metres quadrats de les botigues, etcètera–, el fet és que les noves mesures han descafeïnat visiblement aquesta necessària renovació comercial. Per això els botiguers estan desesperats i emprenyadíssims. És clar que entenen que pugen els contagis! I que tot moviment de gent és potencialment perillós! Però porten 10 mesos de travessa del desert i necessiten aquesta cantimplora per la meitat de Sàhara que encara tenen per davant. I una ajuda de 2.500 euros per negoci s’evapora més ràpid que una gota d’aigua al sol.

És cert, i cal incloure-ho a l’equació, que el Govern català no té diners per a gaire més compensació que això. Els ajuntaments encara poden fer-hi menys, és clar. L’Estat xiula i despista: com que la sanitat és competència autonòmica, els efectes de les restriccions sanitàries que se’ls mengi cada territori. L’economia només és indubtablement feina de l’Estat quan es tracta de l’Ibex35. 

Ara bé, la irresponsabilitat dels altres ens no eximeix de les nostres responsabilitats. Amb les rebaixes hem badat com a país. Ens vam passar la tardor amb la vista posada a l’Operació Nadal, que s’havia de salvar com fos perquè eren ingressos importants per als petits negocis. Hem posat llums als carrers, música als balcons, tallers infantils a les places… I bé, d’alguna cosa ha servit, encara que no hagi estat la festassa de consum desitjada. Però després del Nadal venien les rebaixes i d’aquestes no se n’ha recordat ningú. Els estocs s’han de renovar perquè la maquinària comercial no s’aturi. Amb el poc entusiasme ciutadà per fer despesa, les botigues ens han de seduir encara més amb producte nou i vistós.

A més aquest any, malauradament, una part de les liquidacions no eren per finançar gènere nou sinó per tancar la paradeta amb un mínim finiquito. Moltes empreses han suportat els números vermells amb l’esperança que el Nadal fos un revulsiu. Un cop han constatat que la facturació de desembre no ha eixugat deutes, molts comerços volien simplement buidar les prestatgeries per tancar el balanç amb una mica menys de pèrdues. A aquests negocis, sovint familiars i de barri, els estem deixant sols amb el seu naufragi. No hi ha pla de rescat per als que tanquen, ni rodes de premsa, ni fotos amb polítics. Que vagin discretament als Serveis Socials a fer cua, perquè el foment de l’emprenedoria es veu que només era per publicitar històries d’èxit.

Més informació

Nou comentari