El tancament de la restauració no afecta només els propietaris dels establiments. Les pèrdues econòmiques que genera haver d’abaixar la persiana d’un restaurant afecten, de retruc, treballadors, proveïdors, productors, arrendadors i transportistes. Durant el primer confinament, al març, alguns dels supermercats majoristes, com Makro, registraven pèrdues en la facturació de fins al 80%. Ara, els proveïdors s’uneixen als restauradors per reclamar que els restaurants, el seu principal suport econòmic, puguin tornar a obrir les portes.
Per entendre totes les conseqüències econòmiques que comporta l’aturada d’aquesta activitat el restaurant italià Il Piccolo Focone, situat al carrer Dos de Maig de Barcelona, obre les portes al diari TOT Barcelona. Eloy Caicedo, un dels propietaris d’aquest establiment, es mostra preocupat per la situació que ha portat el seu negoci “al límit”.
Fins dilluns vinent, que podran reobrir, el restaurant només pot oferir menjar per emportar. En aquest sector, reflexiona, la competència amb altres establiments és ferotge. A més, els restaurants depenen molt de plataformes de delivery com Glovo, que s’emporta més d’un 30% del valor de la comanda. Així, per cada pizza de 10 euros que Il Piccolo Focone ven, Glovo s’emporta entre 3 i 3’80€. “Els diners que ens queden els utilitzem per pagar els costos fixos del restaurant: els guanys acaben sent només 1’80€ per pizza”, lamenta el propietari.
Caicedo es queixa que les grans cadenes de restauració s’aprofiten del seu poder econòmic per comprar primeres posicions en aquestes plataformes de delivery. Així els usuaris veuen primer les seves ofertes i usualment trien alguna de les primeres opcions des del mòbil. “Per estar ben posicionat has de pagar més, cosa que ara no podem fer. No ens emportem ni un euro a casa”, lamenta.
Treballadors que no cobren el SEPE
Els costos fixos que té un restaurant són elevats. Les nòmines dels treballadors són un d’ells. Els propietaris del Piccolo Focone no han rebaixat els sous dels empleats, però han hagut de recórrer a un ERTO.
Un dels treballadors del restaurant, germà del propietari, explica a aquest diari l’odissea que va ser aconseguir cobrar el primer ERTO, corresponent als mesos de març, abril i maig. Quan aquest pizzer trucava al SEPE, els responsables li asseguraven que la sol·licitud i les dades eren correctes. “Va passar un mes i no vaig cobrar. Vaig trucar i ningú responia. Així durant més de dues hores, fins que em van agafar el telèfon i em van dir que les dades estaven equivocades”, explica el pizzer.
Aquest treballador va entrar a l’ERTO el 14 de març, i fins al 16 de setembre no va cobrar els 3.000 euros que li corresponien de març, abril, maig i la primera setmana de juny. “I si vaig cobrar va ser per La Caixa, que se’n va fer càrrec fins que el SEPE pogués pagar!”, diu. Ara que està de nou en ERTO la situació el preocupa perquè no és segur que pugui cobrar el mes que ve.
Treballant de franc
Per tal de subsistir, Isabel Pinar, l’altra propietària del restaurant, ha hagut de fer-se càrrec tota sola de l’atenció al client i de les entregues del menjar per emportar. “Ara per ara, només treballem per mantenir el local i pagar els costos fixos, no guanyem res”, explica desesperada.
Caicedo explica que durant el primer confinament no van haver de fer-se càrrec ni del sou ni de la Seguretat Social dels seus treballadors, però en aquest segon tancament han de seguir pagant l’impost estatal. “Si m’obliguen a tancar, no pot ser que hagi de seguir pagant la Seguretat Social dels empleats, la quota d’autònom, les assegurances, el lloguer…”, subratlla el propietari, visiblement molest.
Arrendatària que cobra la meitat
Des de l’inici de la pandèmia han negociat amb la propietària una rebaixa en el lloguer del local. L’arrendadora també pateix col·lateralment el tancament del restaurant, ja que la clàusula rebus sic stantibus permet als llogaters pagar la meitat de la quota mentre estiguin tancats. “Aconseguir aquesta rebaixa, i la del primer confinament, ha estat una lluita aferrissada amb l’arrendadora”, explica Pinar. Durant el confinament de març van aconseguir que el lloguer es rebaixés a la meitat durant el primer mes de tancament, però amb la condició de pagar la resta de diners durant l’any que ve.
Els proveïdors, tocats directament
Que els restaurants tanquin afecta directament els proveïdors. En el cas d’aquest restaurant italià, són dos els proveïdors que es veuen afectats pel tancament. Il Piccolo Focone treballa amb un proveïdor internacional, CBG, que els porta productes d’Itàlia dues vegades a la setmana. CBG facturava aproximadament 2.500 euros al mes només d’aquest restaurant. “Ara hem rebaixat el que demanem a les comandes i comprem només un 20%”, explica Caicedo.
Ruth Antón, responsable de marketing d’aquesta empresa, ha explicat a aquest diari com l’empresa s’ha adaptat per poder oferir el mateix servei als seus clients. “Hem canviat els formats per adaptar-los a les necessitats del delivery i ens hem concentrat en ampliar l’assortiment per botigues”, subratlla. CBG va reduir la facturació en un 90% durant el primer confinament, i el 10% que es va mantenir va ser gràcies a la venda a botigues.
Segons explica Antón, a l’estiu la situació va millorar a algunes zones, com ara a la costa, però a Barcelona la facturació va caure un 60% respecte a l’estiu anterior. “Aquest segon confinament ens ha rematat, preveiem tancar l’any amb una baixada de la facturació d’un 40%”, continua la responsable de marketing.
Aquesta empresa italiana ha hagut de posar molts treballadors a l’ERTO i ha externalitzat els serveis de repartiment perquè no hi havia prou comandes com per a mantenir els repartidors cada dia. En la mesura del possible, explica Antón, han mantingut la manera com s’organitzaven per ajudar els establiments i contribuir a que en tanquin com menys millor: “Mantenim els serveis de repartiment de comandes i la feina dels comercials, però en el seu cas hem hagut de fer canvis perquè ara les visites s’han de fer virtualment”.
Acumulació de deutes
Els dos propietaris del Piccolo Focone es mostren molt crítics amb les ajudes anunciades per la Generalitat: “S’han omplert la boca parlant d’ajudes i ara semblem rodamons a la porta d’un súper demanant ajuda per sobreviure”. “Per nosaltres subsistir ara és endeutar-se, perquè els estalvis se n’han anat en orris i als que estem patint mai ens arriben els diners que tant anuncien a televisió”, sentencia Caicedo. “A Hisenda també vam demanar un ajornament i ens van dir que tornéssim el rebut i que ja ens el cobrarien més endavant amb el 10% de recàrrec”, afegeix la copropietària.
Aquesta parella de restauradors van haver de demanar un préstec ICO durant el primer confinament per fer front als costos del tancament, les despeses fixes de la família i el pagament a proveïdors. Ara aquest préstec s’ha acabat i els propietaris d’aquest restaurant italià se senten abandonats per l’administració: “Ens imposen moltes coses però no donen solucions… Ens obliguen a endeutar-nos”. Els pagaments endarrerits del primer trimestre sumats als pagaments actuals estan posant al límit aquest negoci, que de moment manté les portes obertes per la tenacitat dels dos propietaris.
Exigència d’inversió
“El que no pot ser és que ens exigeixin que fem una inversió tan gran posant metacrilat per separar les taules, reduint aforament, comprant gel hidroalcohòlic, senyalització especial, mascaretes i guants i ara siguem de nou els primers a tancar”, protesta Caicedo molt enfadat.
Per a aquesta parella, el fet que els deixin tornar a obrir a partir de dilluns i fins les 21:30h respon a una estratègia per aturar les crítiques. A més, afirmen que no els servirà de molt si no poden obrir en els moments de més facturació. La franja sencera dels sopars, els àpats de Nadal i els ponts i festivitats són un puntal per remuntar. La franja dels migdies, lamenten, no els serveix de gaire: “És una solució per bars, no per restaurants… No se n’adonen de res”.
