L’Estació de França bé val un enfrontament polític. No és un tema menor per a la capital de Catalunya, ni ferrovàriament ni urbanísticament. La terminal marítima s’enfronta a una mort anunciada quan entri en funcionament la Sagrera i el seu futur és un meló que hem d’obrir amb temps suficient per a debatre, pensar i pactar. Tant desmantellar-la com rellançar-la amb un nou projecte, per exemple vinculat als trens internacionals, són operacions complexes on hi estan implicades totes les administracions hagudes i per haver. No serà ràpid, així que ajornar la decisió és condemnar aquesta icona a una llarga agonia. I, molt em temo, a una mala solució fruit de la conjuntura del moment.
Faig aquest article pràcticament com un S.O.S., a remolc del reportatge en profunditat que publiquem al TOT Barcelona sobre els handicaps i potencialitats de la infraestructura. Quatre experts de renom m’han desgranat arguments i propostes, que us recomano vivament de llegir per formar-vos la vostra pròpia opinió. Dos d’ells aposten per suprimir-la i els altres dos, per potenciar-la.
Escoltats els quatre, he quedat encara més convençuda de la urgència de la decisió. La decadència de l’estació està 100% assegurada si ningú mou fitxa. És clar que és una negociació política incòmoda. I desagraïda electoralment, perquè tothom haurà de fer alguna renúncia. Però la política quan no la fas tu, te la fan. I amb Adif ho sabem prou bé, això. L’empresa estatal ja s’està alliberant espai en una parcel·la edificable davant mateix de la Ciutadella, sense dir-nos-en ni as ni bèstia. Qualsevol dia ens la podem trobar subhastada, com ens ha passat amb els locals del front marítim. Quan badem, estem venuts.
Conceptualment jo no m’oposaria a mantenir l’Estació de França per convertir-la en punta de llança d’una nova estratègia de trens internacionals i de llarg recorregut. És més, em sembla modern i desitjable. Però rumiant-ho molt, m’inclino una mica més cap a la supressió que cap al rellançament. Per una raó molt poc tècnica i molt visceral: no me’n refio de l’Estat.
Els incompliments amb Rodalies són infinits, Foment manté sense data la Sagrera desvergonyidament i Sants té l’ampliació encallada des de fa 15 anys. Només per citar tres precedents que clamen al cel. Cal fer un acte de fe molt devot per creure que ara Adif i Renfe, anticipant-se a un problema futur català, faran una gran i imaginativa aposta per la llarga distància. No fer-ho passa zero factura a l’Estat. En canvi fer-ho costa diners i esforços, havent-hi ja sobre la taula altres inversions pendents.
Però el desmantellament també depèn d’Adif, perquè els terrenys són seus. I la temptació de subhastar-los s’ha de combatre amb proactivitat de les administracions catalanes sobre el nou ús d’un espai tan llaminer. L’Estat té la paella pel mànec i abans o després s’haurà de fer esclatar aquest conflicte latent. No s’hi val fer la vista grossa per evitar l’enfrontament, ja sigui perquè a la Moncloa hi governen els teus o perquè els trens ens podrien distreure del conflicte principal entre Catalunya i Espanya. La pandèmia ha deixat molt clara la importància de la mobilitat i si hem après la lliçó més val que l’Estació de França surti aviat de la via morta actual. Al cap i a la fi, governar-nos consisteix en voler decidir. Doncs decidim-nos!
