Aquest maig milers de famílies de Barcelona han tramitat la sol·licitud anual per entrar al sorteig de places de les escoles bressol municipals. Durant dies els centres han fet visites o han atès dubtes dels interessats. Com tanta altra gent, jo també he anat a informar-me de les condicions d’accés a l’equipament del meu barri i he topat amb una lògica de funcionament molt preocupant.
La maternitat inclou una bona dosi de micromasclismes quotidians, des del part fins a la roba de color rosa. El que no m’esperava és descobrir que l’administració pública també s’apunta al carro de discriminar les mares, a través d’una lectura discutible i selectiva dels drets laborals a les escoles bressol.
La majoria d’equipaments privats ofereixen serveis d’acollida per a infants amb pares o mares que entren a treballar molt d’hora o que pleguen una mica tard. En canvi, les bressol públiques tanquen la porta a les 17h en punt. Plogui, nevi o faci sol. Això vol dir plegar de treballar a les quatre i escaig per tenir recollida la criatura abans de les cinc. I qui no pugui, que es busqui la vida. El personal de la bressol ens va instar obertament a “mobilitzar la xarxa de suport” personal, que va traduir com “avis, germanes o veïnes”.
D’acord que les periodistes no som exemple de res en matèria d’horaris, però estic força segura que no som l’única professió que treballa més enllà de les 17h. Dependentes de comerç, infermeres i metgesses, policies, cambreres, perruqueres o empresàries necessiten eines de conciliació amb horaris més flexibles. Barcelona no tanca a les 17h. És més, fins i tot qui treballa únicament al matí té urgències sobrevingudes de tant en tant.
L’absència d’un servei estandaritzat de suport de tarda apuntala la inèrcia social de carregar l’atenció dels fills a l’esquena de les mares. És un model que encaixa de forma natural amb mares que s’han reduït la jornada, que han demanat una excedència o que no treballen. Opcions totes elles molt legítimes si són desitjades, però que malauradament no sempre responen a una decisió lliure. D’altra banda, compaginar maternitat i carrera professional és una opció igual de legítima i teòricament compta amb el mateix suport de la classe política.
Evidentment enlloc està escrit que hagin de ser les mares qui recull les criatures a l’escola bressol. Poden fer-ho els homes, en el cas de famílies tradicionals pare-mare. O hi pot anar un altre familiar home, que està molt bé per fomentar la “criança en tribu”… per als qui tenen una tribu a Barcelona, que no és el cas de moltes persones residents a la nostra ciutat. El petit problema de totes aquestes opcions és que la realitat és tossudíssima i a la porta de qualsevol escola de la ciutat hi ha una majoria aclaparadora de dones. De mares.
No s’hi val fer-nos grans flagel·lacions col·lectives per la bretxa salarial o la manca de paritat a les cúpules directives, si després creem serveis públics que de facto castiguen les mares treballadores. No cal ni que entrem en debats sobre discriminació positiva, es tracta simplement de complir amb la premissa bàsica de l’Estat del Benestar: universalitat. Tenir escoles bressol que només responen a les necessitats de famílies amb feines matinals és crear un servei públic només apte per a una part de la població.
És de justícia dir que el govern barceloní ha introduït una prova pilot d’escoles bressol amb horari només de tarda, però l’abast de la iniciativa és ridícul: l’ofereixen únicament 2 dels 103 equipaments. Creure’s la conciliació és oferir de forma estructural a tots els centres un suport extraescolar, almenys un servei d’acollida de 17h a 18h com el matinal. L’aprenentatge dels infants menors de 3 anys no té per què ser matinal, en absolut. Cobrir la tarda amb horaris més flexibles no va en contra dels drets de cap infant, només va en favor d’una part de la societat que ja de partida ho té més fàcil per conciliar perquè fa jornada compacta.
No cola l’excusa dels drets laborals de les funcionàries, que poden seguir fent la seva jornada de 8 hores entre les 9h i les 17h. Bé que s’ha trobat una solució per oferir l’acollida de 8h a 9h cada matí, a través de la contractació d’empreses externes que posen personal en aquesta franja i que sovint també assumeixen casals d’estiu i extensions de jornada quan el funcionariat fa horari intensiu. Un recurs, val a dir, que genera una doble escala laboral brutal dins les aules. Alguna raó sociològica que se m’escapa fa que l’administració trobi justificable aquesta dualitat a les 8h del matí, però no a les 17h de la tarda.
Trobo igual de misteriós que al juliol hi hagi casalets arreu per permetre conciliar a les famílies que treballen més enllà de la data de final de curs. Però en canvi el setembre és campi qui pugui: un any més les classes es reprendran el 12 de setembre amb horari intensiu i sense cap casal la primera quinzena. A l’agost evidentment l’escola està tancada i barrada: ens van dir que s’està estudiant oferir un casalet per districte, una solució molt de mínims perquè obliga a fer dos desplaçaments força llargs cada dia.
Hi ha una vella màxima feminista que diu que “allò que és personal és polític”. La natalitat és política. La maternitat és política. La conciliació és política. Cap de les tres progressa si no s’estimula amb idees noves i recursos materials. L’administració l’encapçalen governs electes perquè es facin polítiques, no per simplement cavalcar la maquinària de l’Estat del Benestar. És important ampliar la xarxa d’educació 0-3 anys, però no només en el nombre de centres i en el preu del P2. Ajuntaments i Generalitat tenen molts deures pendents en aquesta matèria si volen dir-se a sí mateixos governs feministes.
4 
1 
