Viure de lloguer a Barcelona és car, és incòmode, és arriscat… Certament els titulars que ressonen sobre el lloguer, tant a la premsa com en les converses de la ciutadania, no donen un gran prestigi social al lloguer. La reputació de l’inquilí i la de l’arrendador, ambdues, estan pels terres. I això de retruc enalteix la figura del propietari i empeny a l’endeutament privat. La mateixa inèrcia ja la vam viure a l’inici de la bombolla immobiliària, fa quatre dies en termes històrics.
Els periodistes, almenys els de vella escola, sempre prioritzem explicar allò que no va bé a la nostra societat. Què falla, què pot millorar, què fa patir a la gent –la de sota, sobretot– i quines injustícies s’han de resoldre urgentment. És la nostra funció a la cadena tròfica de la comunicació, i me’n enorgulleixo. Però en el cas concret dels lloguers admeto que la reiteració de la denúncia social té un efecte col·lateral no pas petit. Estem desincentivant el lloguer per desprestigi, com si fos sempre una insensatesa llogar un pis o posar-lo a lloguer. I com si la resta d’opcions habitacionals fossin la panacea de preu, seguretat i comoditat.
Però no és només una qüestió de relat. Les polítiques públiques que ens prometen posar solució a l’espiral alcista, els abusos o els desnonaments s’estampen reiteradament. Aquesta setmana hem hagut d’entomar el torpede del Tribunal Constitucional, que ha tombat la llei catalana dels preus del lloguer. Fa un mes el govern espanyol va aprovar un ‘bo jove’ limitat a pisos de menys de 600 euros, un topall que ignora la realitat de Barcelona i que ens deixa igual o pitjor perquè incentiva encara més jovent a marxar de la capital. Jutjats, policia i institucions no hi ha manera que vagin coordinats sobre desnonaments, ni tampoc sobre màfies d’ocupació. No s’albiren solucions i tantes galledes d’aigua freda desanimen fins al més entusiasta de l’arrendament.
Últimament torno a sentir entre amics, coneguts i saludats el cant de sirena del totxo. Qui pugui comprar-se un pis, que el compri, que “ja se sap què passa amb els lloguers a Catalunya”. Ei, que està molt bé que la gent compri un habitatge quan és l’opció residencial que més li convé a la seva situació personal i financera. El problema ve quan la compra esdevé un refugi antinatural i antieconòmic, i es fan adquisicions sense sentit amb les que es perden diners, temps i energies. Pisos que en 3 o 4 anys queden massa grans o massa petits, que no poden pagar-se o s’han comprat a preu inflat, que se’n tria la ubicació per una mera expectativa (incerta) de lucre… El mateix val per a les compres “d’inversió”, aquella promesa tan de bombolla d’altes rendibilitats sense gairebé riscos. Pel que fa a la decisió de vendre o arrendar, l’estigmatització del lloguer contribueix que molts propietaris prefereixin irracionalment tenir el seu pis infrautilitzat o bé que adoptin una actitud hostil i a la defensiva amb qualsevol inquilí. És un cercle viciós.
Experts i partits polítics discrepen molt en les solucions, però tots coincideixen en la causa principal de la crisi del lloguer a Barcelona: falten pisos de lloguer. La demanda a Barcelona no pot encongir-se màgicament per assolir un equilibri a la baixa. Ni tan sols via desprestigi! Som una ciutat amb molta població flotant, estudiants, immigrants rics i pobres, famílies que es creen i es separen… Som captius de l’alta demanda, així que necessitem lloguers per poder ser i per poder créixer. La crisi de 2007 va fer augmentar l’estoc, però encara és insuficient. Ens cal lloguer abundant, i també variat en preu, mida i ubicació.
No n’hi ha prou amb construir habitatge públic, els números no surten per més voluntat política que s’hi posi. Cal mobilitzar molt més el mercat privat, que sovint pren les decisions de forma molt emocional perquè la propietat és molt atomitzada. Avui la majoria d’escales de veïns són de propietat horitzontal. Fa anys vaig entrevistar la veterana Carme Trilla i em va posar un exemple molt visual: la majoria d’icones modernistes eren de lloguer perquè l’amo vivia a la planta noble i amortitzava la construcció amb el lloguer de les plantes superiors. I si passava als monuments, encara més als blocs normalets! Quasi tot l’Eixample va ser de lloguer, però amb els anys es va escripturar la major part del parc d’habitatges.
La ineficàcia de les polítiques contra els preus abusius i els desnonaments d’inquilins vulnerables ens empresona en una roda de hàmster. No ens en sortim i ens deprimeix. I mentrestant es va erosionant i erosionant i erosionant el prestigi social del lloguer, fins a convertir-lo per a molts en la seva última opció. L’urgent no ens està deixant dedicar-nos a l’important.
