La Zona de Baixes Emissions (ZBE) s’ha convertit aquesta setmana en l’enèsim exemple paradigmàtic del complicat equilibri social que amaga la lluita contra el canvi climàtic. El fantasma de les armilles grogues franceses sobrevola ara Barcelona, perquè la ZBE no és pas la primera mesura ecologista que s’enfronta al mateix dilema. Les capes de població amb menys recursos no poden permetre’s grans canvis de forma de vida i en els seus béns materials pel bé del planeta. O com a mínim, l’esforç que se’ls demana fer és molt superior al de les classes mitges i altes.
Ens podem fer l’orni tant com vulguem, però les polítiques contra el canvi climàtic són majoritàriament regressives. El problema és que són imprescindibles. La jubilació forçosa de cotxes vells i contaminants a causa de la ZBE ha emprenyat a un bon nombre de barcelonins, que si no estrenen vehicle nou no és precisament per amor a les carrosseries vintage. Dimarts vam dedicar l’enquesta matinal del TOT Barcelona a la conveniència d’una ZBE, i més de mig miler de persones van participar-hi ràpidament. Evidentment les enquestes només aporten conclusions generalitzables si compten amb una mostra estadística professional, i no és el cas. Però l’aclaparador 73% de vots contraris que va rebre la nostra pregunta em fa ser pessimista. Van precedits, a més, d’un flux constant de comentaris en contra de la ZBE que els lectors escriuen des de fa mesos a les nostres notícies i xarxes socials.
Hi ha un malestar soterrat amb la lluita climàtica, i és més ampli del que sembla. No es tradueix en grans manifestacions però és un obstacle gros per assolir resultats a mig i llarg termini. No n’hi ha prou amb un front comú institucional: si la majoria de la societat no se sent concernida i compromesa amb un full de ruta compartit -a Barcelona, a Catalunya, a Europa…- avançarem a pas de tortuga. El rebuig popular a la ZBE té molts precedents recents: la guerra al territori contra projectes de producció d’energia renovable, la indiferència de les comunitats de veïns urbanes a les ajudes per a plaques solars als terrats o per fer-los verds, el reciclatge domèstic estricte, el turisme responsable… Tothom vol ser freerider en la lluita contra el canvi climàtic i no és possible.
A aquesta dificultat col·lectiva s’hi sumen els nostres amics els jutges, a qui ja sabem que no agrada gaire que la política vulgui impulsar canvis. Una cosa és la separació de poders i una altra és que sistemàticament els tribunals sacrifiquin les necessitats col·lectives en ares d’uns suposats greuges individuals o sectorials. Han tombat la llei que limitava el preu dels lloguers, van segrestar el toc de queda a Barcelona, erosionen la immersió lingüística a les aules, van enterrar l’impost català a les begudes ensucrades… La llista no s’acaba mai. Tant sentit d’Estat per a segons què, i tant poc per a segons què altre! Ja podem comptar amb què les polítiques ambientals seran una font inesgotable de demandes i recursos als tribunals, i toparem un cop i un altre amb la imprevisibilitat de la independència judicial. Per això més val que les institucions desactivin d’antuvi el malestar social amb concessions i flexibilitats ad hoc per als col·lectius més enutjats -fins a caure en el ridícul, si cal- a fi d’assegurar-nos que prosperarà un full de ruta climàtic compartit.
1 
