“Porto 26 anys vivint a Barcelona, tinc dos fills i visc en una nau”, es presenta el Nuno quan arrenca a parlar davant d’un auditori ple. Intervé en una jornada sobre famílies sense llar a la capital i l’observa un públic nombrós, però al Nuno no li intimida: parla amb fermesa, serè, amb dignitat quan es defineix com a “pobre” i “ocupa”, sense eufemismes. “Vaig viure en pisos aquí a prop. M’hi vaig estar vuit anys, d’ocupa”, confessa en una sala de la Farinera del Clot, en un racó de l’aparador en què Barcelona ha convertit Glòries, on les barraques desallotjades dels voltants durant els últims anys han anat a parar a altres buits de la ciutat. “Ens van fer fora i vaig tornar a les naus. I continuo a les naus. És la meva vida des de petit”, diu.
El Nuno va arribar amb 12 anys amb els seus pares des de Portugal. Ara en té 39. “Quants desallotjaments he viscut? Bufffff!”, esbufega en una pausa, mentre embolica una cigarreta. “Almenys n’he tingut 20 -calcula ràpid-. He recorregut Barcelona sencera, de nau en nau”.
L’oenegé Amics del Quart Món presta suport al Nuno i la seva família, que porten tres anys en un magatzem abandonat a la Pau des que van patir l’última expulsió. L’entitat ha retret aquesta setmana que l’Ajuntament de Barcelona “ha accelerat els processos de desallotjament” de campaments a fàbriques i terrenys, tant de titularitat pública com privada. Ha enviat un escrit al Síndic de Greuges de Barcelona, signat per 15 famílies afectades, que demanen que es comprovi si l’actuació del consistori és desproporcionada.
“Els seus informes defineixen com a infrahabitatge els solars i les naus on vivim i diuen que el desallotjament es fa per a la nostra seguretat. En realitat, cada desallotjament ens deixa en una situació de major inseguretat”, es llegeix en la reclamació. Amics del Quart Món assenyala que 22 famílies s’han vist immerses en processos de desnonament al llarg de l’últim any. Alguns ja s’han executat.
“Aquesta setmana han fet fora dos companys meus”, comenta el Nuno. “Una de les famílies és un matrimoni amb un fill discapacitat, un altre que està casat i un altre petit. L’altra és un matrimoni amb una nena. No els van donar una alternativa i no són naus que vagin a reformar. Les van tapiar i allà es van quedar, tancades”, protesta l’home, que no comprèn que els treguin si no tenen on anar: “És millor que hi visqui algú que no que estiguin tancades. Si el propietari no vol saber res d’una nau que porta anys buida, per què s’hi posa l’Ajuntament? A la nau estem malament, però al carrer estem pitjor”.
Barraques i locals deserts
La manca d’habitatge públic per atendre totes les necessitats que s’acumulen a Barcelona es manifesta de forma flagrant quan es repara en les penúries dels veïns que malviuen en barraques i locals deserts, unes 865 persones a la ciutat, inclosos 209 menors, segons un recompte recent de l’Ajuntament. Amics del Quart Món ha creat vincles amb una vuitantena de famílies que ha poblat assentaments. Bona part ha omplert sol·licituds per accedir a pisos de protecció oficial; una fa 14 anys que espera i només 11 famílies s’hi han mudat, apunta l’entitat. Tot i així, l’oenegé matisa que tan sols dues s’hi van traslladar després que els domicilis s’adjudiquessin pel procediment ordinari. La resta van ser traslladats d’urgència arran d’un incendi en el descampat que habitaven.
“No ens ofereixen res, només passar tres dies en una pensió quan et fan fora”, afirma el Nuno. Darrerament no li han lliurat cap avís de desallotjament, però no és garantia de res. Amics del Quart Món qüestiona la manca d’antelació amb què s’avisa les famílies del desnonament. Sostenen que sovint no s’assabenten de la data del llançament fins que la Guàrdia Urbana acudeix a practicar-lo, cosa que deixa els afectats sense opció de recórrer a un advocat d’ofici, es queixa l’entitat.
El Nuno dona fe que els agents es presenten amb certa regularitat a la nau on s’aixopluga i l’adverteixen que els amenacen condicions de risc. “És impactant quan ve la policia o quan arriben amb els furgons, si tenen una ordre [de desallotjament] -acredita-. Alguns són més amables que altres, que ens tracten com gossos. Fa temps que ho visc, però als meus fills, de 15 i 10 anys, els impressiona. No és bo per a ells. Quan venen, em pregunten després on marxarem si ens fan fora”.
L’estigma del barraquisme
La Patri coneix l’estigma que suposa per a un jove no allotjar-se en un habitatge idèntic al dels seus amics. Té 27 anys i ara torna a refugiar-se en un remolc, igual que quan era nena. “La infància en una caravana i en un solar és molt dura, perquè no tens els mateixos drets que els teus companys de classe. No tens un escriptori per estudiar. Quan era l’aniversari d’una companya, anaves a casa seva o a un lloc on quedàvem, però quan era el meu no convidava ningú a la caravana… Em sentia molt inferior a ells. No sabien on vivia ni els explicava com era la meva llar”.
A més, la Patri ha topat amb obstacles per aconseguir un lloguer. “Et demanen un aval, una nòmina… Però no tinc feina ni nòmina”, resol la noia, que troba a faltar ajut de les administracions: “Si hem de pagar 200 euros de lloguer, llum i agua, els pagaríem sense problema, però mai ens han ofert aquesta oportunitat”.
Tampoc ho ha tingut fàcil la María Elena. Ha voltat per Barcelona instal·lant-se en hostals i dormitoris rellogats des que va perdre la feina en què cuidava d’un senyor gran arran de quedar-se embarassada. “Vaig marxar d’una habitació perquè el meu fill estava en l’època d’anar a quatre grapes i se li oblidava. Només tenia lloc per posar-lo al llit i es quedava allà tot el temps, quiet. Ara soc en una altra habitació, però tampoc hi estic bé. Som moltes mares en aquesta situació. Si busco un piset, em demanen una nòmina, un contracte de treball… Demanen molt”, lamenta.
“Estem amagats en llocs on ningú no ens veu. No som visibles per a vostès”, intepel·lava el Nuno a l’auditori on l’escoltaven aquesta setmana. Ell tira endavant ingressant la renda garantida i, a més, es dedica a recollir cartró. “Donen una misèria per tona. Puc guanyar uns 159 euros al mes, però agafar-ne 1.000 quilos no és fàcil”, reconeix l’home, que ha condicionat la nau perquè s’assembli el més possible a una llar. “Tenim bany, dutxa, cuina, armaris… No molesto els veïns ni som conflictius”, defensa. Si els expulsen de nou, té clar que buscarà arrecerar-se en un altra magatzem desert i no condemnarà la dona i els fills a dormir al ras. “Porto així 26 anys. No viviré pas al carrer i tirat en un matalàs -promet-. Això de les naus no és un habitatge digne però és l’única forma de viure que tenim, perquè, si no, on visc?”.
