L’Ajuntament de Barcelona s’ha conjurat per tenir més habitatge a la capital catalana. I, d’aquestes noves llars, que bona part siguin d’ús social, és a dir, que estiguin a un preu per sota del que fixa el mercat, per facilitar que les persones en una situació de major vulnerabilitat tinguin un sostre.
L’edificabilitat d’alguns solars de la ciutat permet disposar de més metres quadrats d’edifici. Per aconseguir-los, però, no queda un altre que construir en vertical, ja que la superfície que queda lliure a terra és gairebé nul·la. I aquí entren en joc les remuntes, que no és una altra cosa que construir un pis –o més– extra al damunt dels existents. El nou pla del 22@ recupera aquest recurs del que tan va abusar el franquisme i els experts en arquitectura i patrimoni plantegen els seus punts forts i dèbils d’aquesta mesura.
“Hi ha remuntes molt bones, se’n veuen per Rambla Catalunya per exemple, i després n’hi ha de molt cutres i sinistres”, apunta la geògrafa Mercè Tatjer. “Jo intentaria que no es fessin gaires remuntes, la veritat. Que sacrifiquin oficines”, opina. “Les remuntes, sobretot a l’Eixample, estan relacionades amb un episodi molt gris a la història recent de la ciutat, però en realitat formen part d’una manera natural de densificar les ciutats”, explica Carles Crosas, doctor en urbanisme, professor de la UPC i membre del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona.
El professor de la UPC apunta que “aquesta intensificació no és bona de per si, perquè amenaça amb desfigurar la ciutat que hem heretat, però el benefici col·lectiu pot ser superior en casos com el 22@, si està justificada la necessitat del barri d’acollir més habitatge”.
Passat gris
La remunta té un passat funest a Barcelona i per a molts veïns encara és ben viu el record de l’especulació desarrollista amb plantes afegides, àtics i sobreàtics irregulars durant l’època franquista i el mandat de l’exalcalde Josep Maria de Porcioles. Va ser un desastre: van créixer bolets a molts edificis, molts d’ells espantosos”, rememora David Lladó, arquitecte expert en rehabilitació i director del postgrau de Rehabilitació de l’Escola Sert.
Apunta que “en democràcia no han deixat de fer-se’n”, tot i que menys que als 60 i 70. Aplaudeix moltes remuntes encertades que s’han fet els darrers anys i el sorgiment de bones iniciatives empresarials, que per exemple “compren vol sobrant a comunitats de veïns i hi fan la remunta i millores notables com un ascensor”. A Nova York també n’estan apareixent exemples en zones industrials, amb propostes de disseny interessants.
Dubtes
Sandra Bestratén, presidenta de la demarcació de Barcelona del COAC, coincideix alhora amb Crosas i Tatjer, perquè valora en positiu “l’aprofitament de superfície” però demana “incentivar una rehabilitació arquitectònica de l’edifici existent” que en millori l’estructura, l’accessibilitat i l’eficiència energètica. “Tenim un parc edificat molt envellit i els edificis han d’anar al metge de tant en tant perquè sinó quan ens els mirem estan ja massa malament i no es poden salvar”, adverteix.
Marta Antuñano, historiadora de l’art i experta en gestió del patrimoni cultural, és crítica amb les remuntes encara que sigui per guanyar habitatge públic. “És més que evident la manca de sòl destinat a habitatge, però abans de remuntar en alçada cal estudiar altres alternatives”, defensa. “Els edificis no són elements aïllats, formen part d’un conjunt i és precisament aquí on rau el seu valor: en ser part de la configuració d’una trama urbana, d’un entorn amb unes característiques determinades que defineixen la identitat dels nostres barris”, reflexiona. “Per tant, tot element que s’afegeixi en alçada hauria de vetllar per no desdibuixar la imatge de conjunt”, avisa.
Polls
