“Un full de ruta com mai s’havia fet fins ara”. Així defineix Josep Casas, subdirector general d’Habitatge de la Generalitat, el pla que planteja el Govern per complir d’una vegada per totes amb la llei catalana del dret a l’habitatge de l’any 2007. Abans d’aquest intent, ja n’hi ha hagut dos altres. El Govern diu que a Barcelona s’han d’obtenir 17.000 pisos per fer que el 8% de les llars de la ciutat estiguin a un preu per sota del fixat pel mercat. I fixen com a data límit el juny de 2027.
La incògnita és qui aportarà els recursos econòmics. Des del departament de Drets Socials, que ostenta les competències plenes d’aquesta matèria, admeten que no ho saben. “D’on sortiran aquests diners, ni idea. Generalitat, Ajuntament i actors privats s’hauran de posar d’acord”, afirmen des de la conselleria. “No hi haurà partides extraordinàries per fer aquesta política”, afegeixen.
Les organitzacions en defensa al dret a l’habitatge ja han posat el crit al cel. “Si les lleis no s’acompanyen de diners es converteixen en paper mullat”, assegura el portaveu del Sindicat de Llogateres, Jaime Palomera. “Falta voluntat política”, considera Lucía Delgado, portaveu de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH). “És una carència importantíssima, perquè és fer un brindis al sol“, afirma Guillem Domingo, tècnic d’habitatge de l’Observatori DESC.
La llei, sense complir
La llei 18/2007, del dret a l’habitatge, fixa que Catalunya ha de disposar, com a mínim, d’un 15% de llars destinades a polítiques socials. Cases per als col·lectius més vulnerables, en definitiva. Aleshores es fixava com a data límit l’any 2029, perquè la llei es va redactar l’any 2007, es va aprovar el 2008 i estipulava que en el termini d’un any s’havia d’establir el camí a seguir per arribar a l’objectiu final, passats els 20 anys. Barcelona ara té menys de la meitat del parc social d’habitatge que marca la llei, un 6,4%, segons les estimacions que fa la Generalitat.
Per complir el ritme marcat, en els pròxims sis anys a la capital del país caldria sumar 16.983 habitatges d’aquest tipus; entre el 2027 i el 2032 32.072; de l’any 2032 a l’any 2037 s’han d’afegir uns altres 35.333 pisos a preus assequibles; i, per últim, fins a arribar al 2042 cal incrementar aquest nombre de llars en 5.467. Per tant, 89.855 immobles més durant els propers 21 anys, per aconseguir un total de 121.838 pisos destinats a les persones en risc d’exclusió social a Barcelona. A més, la Generalitat vol que el 8% dels pisos de la ciutat siguin en règim de lloguer a un preu baix. Això són 64.972 cases.
La tipologia d’aquests pisos pot ser molt variable. Poden ser habitatges de protecció oficial (HPO); públics, que tenen un preu entre els HPO i els del mercat lliure; privats, però gestionats per administracions públiques; allotjaments d’ús temporal; llars d’acollida per a persones immigrades, refugiades o sol·licitants d’asil; cases de particulars, siguin petits o grans propietaris, destinats a col·lectius vulnerables, mitjançant plans específics de la Generalitat, com el programa Reallotgem o el 60/40; entre d’altres.
Per què no s’ha desplegat llei?
El Pla Territorial Sectorial d’Habitatge de Catalunya (PTSH), com s’anomena aquesta norma, és l’eix vertebrador de les polítiques en aquesta matèria de la Generalitat. O hauria de ser-ho, perquè encara no existeix com a tal. L’any 2010, durant el segon tripartit entre PSC, ERC i ICV-EUiA es va presentar el pla, però el president d’aleshores, el socialista José Montilla, va convocar eleccions i Artur Mas, en aquell moment líder de Convergència i Unió, va guanyar les eleccions i va decidir guardar el projecte en un calaix.
L’any 2017, el govern de Junts pel Sí, format per Convergència i ERC, va tornar a aprovar inicialment un nou PTSH, però no va acabar d’aplicar-lo. Ara, des de Junts, que controla la cartera de Drets Socials, es torna a presentar el text. El Subdirector General d’Habitatge és optimista respecte al fet que el Govern acabi donant llum verda al pla. Només depèn d’ells. “Tenim l’obligació legal que emana de la llei”, diu Casas.
“Fa riure”, diu l’Ajuntament
Des de l’Ajuntament són molt crítics amb la manca d’un pressupost definit i programat per part de la Generalitat par tal de complir amb els objectius que s’han marcat. “Fa riure”, diu emprenyada Lucia Martín, regidora d’Habitatge i Rehabilitació. Martín assegura que ningú del departament de Drets Socials els ha contactat per explicar-los com s’hauran d’executar els plans per complir amb la llei. Per això es mostren recelosos amb les projeccions marcades pel Govern.
En el pla municipal, el consistori està construint 2.329 habitatges, fent una inversió de 316 milions d’euros. El 80% d’aquests pisos seran de lloguer social. L’objectiu que es proposen per l’any 2023 és arribar a un total de 12.000 llars gestionades per l’Ajuntament, a través de l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (IMHAB). L’any 2015, quan Ada Colau va guanyar les eleccions i va ser elegida alcaldessa, eren 7.500.
Comparant les xifres, la Generalitat suggereix prémer l’accelerador i multiplicar entre sis i dotze vegades el ritme d’obtenció d’habitatge social a la capital catalana. Volen que a Barcelona hi hagi un 15% dels pisos destinats a polítiques socials l’any 2037. “Hi ha molt escepticisme i és lògic, però jo ho veig viable”, considera Carme Trilla, presidenta de la fundació Habitat3.
Per què no hi ha habitatge públic?
Un dels problemes fonamentals és l’escassetat d’habitatge propietat de les administracions. A Barcelona és inferior al 2% del total. A escala catalana, el parc públic d’habitatge que gestiona la Generalitat, a través de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, és d’un 0,5% respecte del total de llars a Catalunya, segons les últimes dades, de l’any 2019. En xifres absolutes, només disposa de 16.668 pisos públics per atendre les demandes de desenes de milers de famílies amb recursos econòmics escassos.
I el fet no rau en una manca de construcció d’obra pública. Es calcula que a Catalunya s’han construït 135.000 pisos de protecció oficial des de l’any 1987. El que ha anat passant és que, amb els anys, aquest tipus de llars s’han anat privatitzant, a mesura que se’ls acabava el règim de protecció que fixava la llei i que determinava que aquell pis estava blindat enfront dels vaivens del mercat privat. “Si no fem res, anem perdent la quantitat de parc d’habitatge destinat a polítiques socials“, explica Casas.
“Hem perdut 10 anys, on no s’ha fet res, on només hem intentat aturar les emergències, com els desnonaments. Si seguim així ens passarem el segle XXI parant emergències”, assegura Trilla. L’experta en habitatge defensa un pressupost ambiciós en aquesta àrea, com es fa amb qüestions com la salut o l’educació, i assenyala els fons europeus com un baló d’oxigen que cal aprofitar per executar els plans previstos en els pròxims vint anys.
Des del Sindicat de Llogateres també apunten a Europa. “Els fons europeus són una gran oportunitat per ampliar el parc d’habitatge públic de forma massiva”, defensa Palomera.
“Necessitem un parc públic d’habitatge per garantir a joves i grans l’accés a l’habitatge”, defensa Delgado. Des de la PAH consideren que els compromisos econòmics en matèria d’habitatge han d’anar directament vinculats amb la negociació dels pressupostos que ha d’aprovar cada any la Generalitat. També alerten sobre la consideració d’implicar als actors privats en l’obtenció d’habitatge social i demanen més concreció.
El projecte de decret de la Generalitat, que desplega aquest pla per l’habitatge amb una projecció a vint anys vista, està en fase d’audiència i informació pública fins a finals de desembre, per tal que la ciutadania el pugui consultar i pugui fer qualsevol suggeriment o al·legació a la norma. En el millor dels casos, s’acabaria d’aprovar el text a principis del 2022.
