El Joan fa un posat esquerp que enganya. Amaga la bonhomia sota un aspecte sorrut amb què no es deixa enredar, ara que compta els dies que resten per complir 99 anys. Amb un cert aire de dandi esquiu, el Joan es repenja al portal del jardinet de casa seva, la mateixa que el seu sogre va erigir fa gairebé un segle, i evoca cada cop que ha despatxat compradors que, il·lusos, han pretès que els vengués la llar on viu sol, una de les últimes cases baixes que aguanten dempeus a un barri de Barcelona, el de la Prosperitat, a Nou Barris.
“Els deia: ‘On coi he d’anar a viure jo?’. I vol saber què em van respondre? No res, no els vaig deixar respondre”, etziba amb un punt d’orgull. Irreductible, fa temps que no l’empipen amb cap oferta per desarrelar-lo de la llar que habita des de fa 75 anys. D’altres de similars sí que van canviar de mans i van anar a terra per fer-hi pisos, mancades de blindatge que les salvaguardés, tot i ser exponents de l’estètica i de la història de la Barcelona popular.
“Moltes són autoconstruïdes. Tenim històries de gent que recollia runa, la netejava i amb ella anava aixecant la casa els dissabtes i els diumenges”, explica Joan Catafal, membre de l’Associació de Veïns de la Prosperitat. Moltes freguen els 100 anys d’existència, quan no els han complert ja. A parer de Catafal, són reductes d’aquell eslògan de la caseta i l’hortet que el president Francesc Macià va popularitzar, “amb una part construïda i al darrere una altra per plantar o criar animals”, sintetitza.
Una figuera resisteix a l’hortet del Joan, fart que li caigui a sobre la “porqueria” dels blocs que l’encaixonen. “Ara al carrer estic sol, però quan vaig venir a viure tot eren plantes baixes. Després van construir a sobre, ja en farà 40 o 50 anys. De cases com aquesta potser no n’han quedat més que vuit o nou aquí al voltant”, recompta l’home, fill de totes totes de l’ideal republicà de progrés i benestar, del que casa seva ben bé pot considerar-se un vestigi: “He conegut en Macià en persona. I en Companys, en Dencàs, en Comorera… Vaig fer classes de català als anys 70, gràcies a les ensenyances que vaig rebre de les escoles de la Generalitat de Catalunya durant la República. Allò sí que eren professors! He viscut tres guerres, tres cops d’estat i tantes coses que podria explicar…”.
L’Associació de Veïns de la Prosperitat va instar fa quatre anys el districte de Nou Barris que ordenés la conservació de finques que entronquen amb l’origen del barri, la majoria dels anys 20 i 30 del segle XX. L’entitat, però, es declara decebuda amb el districte. “No sembla que tinguin predisposició a arremengar-se i posar-se a treballar-hi”, lamenta Catafal. Els últims anys, la Prospe ha patit alguna que altra sotregada cada cop que una d’aquelles edificacions senzilles i emblemàtiques han acabat esmicolades, suplantades per un bloc o per un cartell de terreny en venda.
Sagnia patrimonial
Que es malbarati patrimoni sentimental dels barris no és cap raresa a la ciutat. Darrerament, s’ha enderrocat part d’una joia modernista del Putxet, es va fer miques el mural d’un artista ceramista d’una farmàcia històrica de Sant Andreu i s’han derruït dues de les tres finques rústiques del segle XIX de l’illa de les Bugaderes, a Horta, entre altres pèrdues. Cap constava al catàleg de béns a preservar a Barcelona, un llistat de l’arquitectura que l’Ajuntament jutja intocable i que, a cada episodi de destrucció d’aquest estiu, deia que estava en procés d’actualitzar.
Cap protecció no emparava tampoc Villa Concepció, paradigmàtica dels immobles que van anar poblant la Prosperitat al primer terç del segle XX i que s’embellien amb ornaments d’una certa pretensió artística, moltes desaparegudes anys després que el barri creixés amb les onades migratòries de les dècades dels 50 i dels 60. La piconadora no va tenir pietat del trencadís i dels guarniments que la distingien i va haver prou amb dos dies de finals de juliol per fer-ne un solar. Tot i que es va arrasar sense previ avís, el moviment veïnal havia alertat del risc que Villa Concepció quedés reduïda a bocins. No hi ha cap avís d’un nova demolició d’edificacions que atorguen identitat al barri, però tampoc s’interposa res que ho eviti.
“Pensem que estan en perill. Entre que hi visqui una família o n’hi visquin quatre o cinc, l’especulació i el preu del metre quadrat són molt temptadors”, pensa Catafal. “El sòl a la Prosperitat és més car que als barris que ens envolten. És molt més car viure i llogar aquí que a Roquetes, a Verdum o a Trinitat Nova”, compara Gonzalo García, involucrat en el moviment associatiu del barri, on estimen que resten unes 50 cases antigues d’una planta i unes 150 de dues plantes.
Semblen un bon grapat per a un barri d’uns 26.800 habitants, però són els últims testimonis d’un paisatge que la massificació i l’afany constructor han fet mudar per complet des dels anys 60, igual que en altres punts de Barcelona i la seva rodalia. “Ara és impensable, però vivia en un segon pis construït el 1964 i vèiem el mar, que des d’aquí és a set quilòmetres”, rememora García.
Farts d’immobiliàries
També es veia el mar des de la casa on el Juan i la Mari han criat els fills, els néts i ara també dos besnéts. “Si algú vol que l’hi venguem ho té fatal”, avisen només obrir la porta. Confessen que es van afartar d’espolsar-se representants d’immobiliàries i d’empreses amb ambicions de construir sobre el domicili. “Va arribar a ser molt constant. Un em va dir que no tenia cap aspiració si em quedava en aquesta casa. L’últim va venir poc abans de la pandèmia i ens va dir que ens posarien en un pis amb ascensor. Però si jo mai no he viscut en un pis! Si m’hi posessin, em moriria”, creu la Mari.
Abans els envoltaven altres cases baixes, però es van vendre i encara fa pocs anys es van edificar pisos. “I aquí a la vora, on han posat una tanca, hi havia una caseta que van tirar quan es van morir els que hi vivien”, aclareix la Mari. El Juan encara recorda les gallines i els conills que corrien pel pati, quan l’amo era el senyor que va acollir els seus pares després que vinguessin de Salamanca i que, desenganyat dels seus parents, va canviar el testament per llegar-los la casa. “Quan fa bon temps, traiem la piscina i esmorzem, dinem i sopem a cel ras. Hem fet obres i tot el que hem pogut perquè no volem marxar”, deixa clar.
No tots els habitatges primigenis del barri es troben en tan bon estat. Algun, fins i tot, es va enderrocar per evitar que fos ocupat. “Entenem que no es poden preservar tots, però sí alguns pels seus ornaments i pel valor històric”, defensa Catafal, que narra com la Prosperitat va prendre cos fa ara uns 100 anys: “S’hi unia que venia gent de fora i que el terreny era barat. Al carrer Santa Engràcia es deia que quasi tothom era d’Águilas: n’havien vingut amb vaixell des de Múrcia, s’hi establien i cridaven els cosins i els veïns perquè hi vinguessin. També hi havia algú que fugia del centre de Barcelona per raons higienicosanitàries, amb una certa mentalitat anarquista per buscar aires més sans en aquests espais de la perifèria”.
Una d’aquelles construccions que sobreviu és Villa Rosa, un domicili petit amb un jardí formós que el Roger ha gaudit amb la seva parella i els seus fills els últims quatre anys i mig. Quan el TOT Barcelona els va visitar, però, buscaven un lloguer més assequible que els 950 euros que han abonat al mes, fent un “esforç” per no marxar de Barcelona i habitar una caseta. “Busco alguna cosa per 700 euros com a molt, però està difícil als voltants. Un pis una mica decent se’n va a 800”, concreta el Roger, que confia que l’habitatge no es perdi quan l’abandoni: “La propietària vol seguir llogant-la. Hi va néixer i té un lligam sentimental amb la casa. El contracte diu que no podem talar els arbres. Però ves a saber què passarà després d’ella”.
La incògnita plana també sobre altres casetes que segueixen poblades per gent gran. “Els últims que van venir a comprar-me-la no eren capaços de dir-me on aniria a viure. Abans oferien a canvi uns baixos i un pis, però no m’ha interessat mai viure en un pis. Sempre tens problemes i embolics amb els altres”, remuga el Joan, convençut que els seus descendents no voldran saber res de la casa on ha refusat tota temptativa perquè el traguessin: “I què hi puc fer jo? Va a gust dels que quedin i jo ja no hi seré, què vols que et digui…”.
