L’antiga seu de l’Editorial Gustavo Gili és un bon exemple del patrimoni arquitectònic modern de Barcelona, sovint infravalorat i amb un gran potencial desaprofitat. Icona del racionalisme dels anys 50, recull l’herència del GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) de la Segona República i dels postulats de l’escola Bauhaus. Fa 5 anys que va marxar-ne l’editorial, l’ha ocupat Amazon uns 4 anys i ara en fa un i mig que busca inquilí de nou. Ara té sobre la taula un possible nou ús que la reconnectaria amb l’avantguarda arquitectònica.
L’Ajuntament de Barcelona vota aquest dilluns a la comissió d’urbanisme una moció d’ERC que demana proposar-la com una de les 5 seus Bauhaus que la Unió Europea vol obrir al continent els propers dos anys. Com apuntava fa una setmana un article d’opinió de Josep Maria Boronat al TOT Barcelona, la Comissió Europea vol que aquestes seus donin impuls creatiu a un European Green Deal per usar l’urbanisme i el disseny contra el canvi climàtic.
El govern i la resta d’oposició no es coneixeran fins a la comissió, però segons ha sabut aquest diari l’editorial propietària de l’immoble ja coneix la proposta i la valora molt positivament. La condició dels republicans és que la candidatura compti amb el suport de tot el sector –universitats, col·legis professionals, empreses…– per prevenir crítiques en públic i que més d’una proposta barcelonina acabi competint pel nomenament.
La votació, en qualsevol cas, evidencia el contrast entre l’interès de l’edifici i el fet que estigui buit i sense plans de futur. Tres experts en arquitectura i patrimoni, consultats per aquest diari, ressalten el valor simbòlic d’aquest espai únic de l’Eixample –aplaudit per la crítica i desconegut per la ciutadania– i reconstrueixen el fil que connecta l’escola Bauhaus dels anys 20 a Alemanya i el moviment racionalista a la Barcelona gris dels anys 50 i 60.
Premi FAD i “punt d’interès”
L’immoble està en un interior d’illa del carrer Rosselló amb Calàbria. Va ser construït entre 1954 i 1960 pels arquitectes Joaquim Gili i Francesc Bassó, per encàrrec de l’editor Gustavo Gili. La seva valentia estètica en uns anys de difícils per a les idees progressistes del racionalisme li van valdre el premi FAD d’Arquitectura l’any 1961. L’empresa va néixer el 1902 i avui la pilota la quarta generació de la família Gili. Des de 2015 té la seu a la Via Laietana.
La web de l’Ajuntament de Barcelona el situa com un “punt d’interès de la ciutat” i “un dels millors exemples d’arquitectura racionalista dels anys 50 a Barcelona”. En destaca especialment la sobrietat de disseny, amb “línies pures i cossos poligonals”. L’obra prescindeix del monumentalisme de la dictadura, elimina tota decoració supèrflua i procura maximitzar la llum natural en detriment de l’elèctrica.
Llavor de la nova Eixample
“Aquest edifici és un dels paradigmes del Grup R, un corrent que a principis dels anys 50 intentava recuperar la tradició del GATCPAC i del racionalisme europeu”, exposa l’arquitecte i divulgador Jaume Prat, col·laborador del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). Al Grup R hi havia per exemple José Antonio Coderch, Antoni de Moragas, Joaquim Gili, un jove Oriol Bohigas o Manuel Ribas. “No tenien un vincle personal directe amb els fundadors del GATCPAC, que estaven tots morts o exiliats, però van intentar recuperar-ne les idees i van assentar i completar la Barcelona que transcendia l’Eixample Cerdà”, apunta.
“La seu dels Gili té la singularitat d’adoptar un llenguatge plenament modern que la fa flexible per acollir molts usos i va ser clarivident ubicar-la en un interior d’illa, invisible des del carrer”, afegeix. “És un embrió del replantejament de l’Eixample, que ha anat recuperant uns interiors d’illa dels que ningú parlava als anys 50 i semblaven un mite”, diu Prat. Llavors el districte estava esquitxat de “fàbriques, camions i tallers mecànics a cada cantonada”: “L’Eixample encara era un dels polígons industrials més importants de Catalunya”.
Oportunitat de memòria
La geògrafa i experta en memòria Mercè Tatjer coincideix en destacar la peculiar ubicació i valora que l’arquitectura recollís una preexistència del terreny: “Per aquell interior d’illa passava el camí que anava a Sarrià!”. “Per això entre el carrer i l’edifici hi ha una entrada molt àmplia, com una mena de caminet”, relaciona. Sosté que l’antiga editorial “és una obra moderna però amb molta classe” i la situa com “una de les millors” del seu temps.
Així mateix, Tatjer lamenta que sovint la bona arquitectura dels anys 50 “no es valora gaire com a patrimoni” perquè es considera massa recent. “Al Grup R hi havia gent que feia obres bones i diferents, encara que fos durant el franquisme, però només s’estudien si l’autor és famós”, critica. Considera que destinar l’immoble a una Bauhaus europea “és una idea que estaria bé” per evitar que quedi buit i es malmeti. A més, suggereix aprofitar-ho per recollir el passat editorial de l’Esquerra de l’Eixample: “Als anys 50 i 60 hi havia un autèntic boom d’editorials a la zona, amb tertúlies literàries als bars i tot”. Cita per exemple l’editorial Salvat al carrer Mallorca, la Sopena i la Regina a Provença, la Labor a Calàbria, Planeta a Enric Granados o Araluce i Espasa a Gran Via.
Que sigui visitable
Per a Ricardo Vergara, president de SOS Monuments, un factor important en els futurs usos de l’edifici és que “el pugui visitar tothom” perquè és “una joia de l’arquitectura”. Hi veu clares reminiscències de la “línia de treball” de l’escola alemanya Bauhaus, com els grans finestrals per a fer entrar dins les visites a l’entorn verd o l’ús de colors primaris com el blau i el vermell en la decoració interior. “Barcelona té molt pocs exemples d’aquesta arquitectura degut al moment polític i econòmic”, recorda.
A més, diversos dels que han perviscut no són paradigma d’una bona conservació, com per exemple l’hospital antituberculós de Sert –que es buidarà pel trasllat del CAP Raval Nord a la Misericòrdia– o el pavelló de Mies van der Rohe que considera que ha quedat “desangelat”. Així, veu sentit a que l’antiga editorial acollís una Bauhaus europea, però també considera bones opcions aquests altres espais.
