L’Escola Industrial passa pàgina d’un estiu convuls pels plans d’ampliació de l’Hospital Clínic i comença a dibuixar plans de futur propis, que recullin la tradició i la memòria d’aquest complex fabril i educatiu. L’espai és propietat de la Diputació de Barcelona i conté una vintena d’edificis destinats a oficines, centres d’ensenyament i equipaments públics. Al bell mig hi ha l’edifici 12, la seu institucional que ara la institució provincial planeja remodelar i convertir en un centre d’innovació d’àmbit estatal.
Fonts de la Diputació de Barcelona avancen a aquest diari que l’organisme està “treballant un projecte amb diferents actors” per rehabilitar a fons l’edifici i convertir-lo en “un centre de referència estatal en matèria d’innovació” amb finançament de l’Estat. S’han fet diverses reunions, però la iniciativa tot just ara comença a caminar i no té calendari ni pressupost. “Ja hi ha gent interessada en instal·lar-s’hi”, asseguren. Per ara la Diputació no tanca la porta a cap especialitat concreta d’innovació i per tant veuria bé acollir-hi des d’start-ups digitals fins a recerca científica.
La idea del nou ús, en realitat, neix de la reforma arquitectònica i és indissociable d’ella. Tot just aquest 2020 s’ha completat la restauració del Paranimf –situat a l’accés principal del carrer Urgell– per convertir-lo en una moderna sala d’actes de lloguer. No s’ha pogut inaugurar aquest setembre, com estava previst, per la segona onada de coronavirus. La següent intervenció patrimonial serà l’edifici 12, que està just darrere del Paranimf i connecta l’entrada amb el cor del recinte.
Conté un dels espais de més interès i més desconeguts de l’Escola Industrial, la gran Sala Guastavino. És una sala hipòstila semi-subterrània, amb sostre de voltes i columnes de ferro. Hi entra llum a través de finestres elevades i rere el guix de les parets conserva els maons originals. Va ser l’antiga sala de telers de la fàbrica Batlló i després va acollir l’activa escola d’enginyers de la Mancomunitat que va capacitar milers de quadres tècnics de la indústria catalana. “Actualment la sala està compartimentada i no té ús”, admet la Diputació.
Com diu el seu nom, és obra de l’arquitecte Rafael Guastavino (1842-1908), el pare de la volta catalana que va triomfar en emigrar als Estats Units el 1881 i que Catalunya ha començat a reivindicar tot just les darreres dècades. Aquesta sala i el teatre La Massa de Vilassar de Mar són les principals obres que va deixar a Catalunya, mentre que a Nova York va dissenyar més de 300 edificis –com l’Ajuntament o l’Estació Central– i a Boston un centenar més.
La institució provincial va convocar un concurs d’idees per a la rehabilitació i la proposta guanyadora preveu fer transitable tot l’edifici. Així, els vianants podrien creuar-lo pel mig i contemplar l’espai de Guastavino durant el trajecte. Ara la Diputació es planteja que, a més d’admirar l’arquitectura, els passejants puguin tafanejar les iniciatives que aculli aquest eventual hub. Com un showcooking però d’innovació.
El primeríssim pas serà fer un pressupost per a l’enderroc de les parets afegides i elements moderns que ara trossegen la sala Guastavino, de 7.900 m2, per obtenir un espai unificat i diàfan semblant a l’original. La Diputació voldria, avui per avui, que rehabilitació i centre d’innovació avancessin en paral·lel. Però val a dir que una cosa no hipoteca l’altra: com s’ha vist a la majoria d’antigues fàbriques reconvertides de Barcelona, les sales hipòstiles ofereixen molta polivalència i admeten gairebé qualsevol ús, des de museu d’art contemporani (Fabra i Coats) o biblioteca (Benet Campabadal), fins a aules de formació (Ca l’Aranyó) i viver empresarial (Ca l’Alier).
Passar pàgina del Clínic
El projecte de centre d’innovació ha de fer un llarg camí fins a concretar-se, però deixa palès que la Diputació enterra per complet la hipòtesi de convertir el recinte industrial en el nou hospital Clínic ampliat. El projecte tenia tota mena de dificultats: requeria una intervenció molt agressiva sobre el patrimoni amb remuntes i edificis més alts que l’emblemàtica xemeneia de 62,5 metres, tenia un cost desorbitat i obligava a reubicar equipaments públics complexos com la piscina Sant Jordi i l’enorme dipòsit d’aigües pluvials que hi ha al subsòl.
La idea naixia del propi Clínic, que veia ideal mudar-se a un carrer de distància i ocupar de cop 4 illes de cases de l’Eixample. Una filtració a la premsa va engegar el debat aquest estiu, però no s’ha arribat a fer cap presentació oficial ni n’ha transcendit cap document –tot i que existeix un render virtual que desfigura l’antiga fàbrica, segons afirmen diverses fonts al TOT Barcelona–. Les institucions públiques implicades han nedat i guardat la roba durant mesos, sense pronunciar-se amb claredat a favor ni en contra.
Ha estat l’oposició frontal de veïns i arquitectes, organitzats en una plataforma, qui ha acabat tombant de facto la proposta. A l’últim consell de barri de l’Esquerra de l’Eixample, el regidor Jordi Martí ja reorientava el debat cap a la cerca de diverses ubicacions per a una ampliació fragmentada del Clínic, si pot ser a l’Eixample. Una petita part de l’activitat podria anar a l’Escola Industrial –on de fet el Clínic ja hi té un raconet, l’escola Eixample Clínic–, però caldran peces més grans que potser només són possibles a la perifèria. A més, el ple municipal va aprovar a l’octubre crear un grup de treball institucional per trobar una solució viable per al Clínic, que necessita sí o sí una ampliació.
I la memòria humana?
De la plataforma veïnal contra l’ampliació hospitalària han sorgit diverses iniciatives spin-off. Una d’elles és una modesta proposta de recuperació de la memòria ciutadana del recinte, que piloten la geògrafa Mercè Tatjer i la historiadora Maria Cruz Santos, de l’entitat SOS Monuments. A través d’entrevistes en profunditat, volen recopilar testimonis de persones vinculades a l’Escola Industrial per “donar-li ànima” a concepte que es té de l’espai com a patrimoni.
El primer entrevistat ha estat Josep Borbonet, de 90 anys, que va ser alumne de l’escola d’enginyeria de 1953 a 1958. L’han enregistrada en un vídeo, al que ha tingut accés aquest diari. Boronat relata, entre moltes altres anècdotes, que la sala de ball acollia els exàmens d’ingrés a l’escola d’enginyers: “I ens vigilaven des de dalt!”, diu assenyalant la balconada superior. L’alt prestigi del centre el va ajudar a trobar feina de seguida: el van trucar per entrar a treballar a la Maquinista de la Barceloneta quan encara estava acabant la carrera. Tot i així, diu rient, mai a cap empresa li van demanar el títol de llicenciat de l’Escola Industrial.
Santos i Tatjer volen recollir vivències d’enginyers però també de personal de tota la resta de centres de formació complementaris que hi ha hagut a l’espai: la de bibliotecàries, la de pèrits, la de química, la de psicologia experimental, la d’agricultura, la de forestals, la de fotografia, la de belles arts, la de cartografia… També va acollir l’anomenat Museo Social de la Mancomunitat, un departament progressista que estudiava com millorar les condicions de vida de la classe treballadora.
Tatjer, reconeguda experta en patrimoni industrial, recorda que és important protegir l’arquitectura fabril però que també mereix atenció el que hi passava a dins: “Cal anar més enllà de la típica història dels edificis i rescatar la memòria de les persones i dels aprenentatges”. Al cap i a la fi, assenyala, la societat donem valor i volem protegir més aquells espais amb els que tenim un vincle i uns records col·lectius. A més del valor de la sala Guastavino o altres espais impressionants com el hall modernista de l’Escola del Treball i la sala de ball de l’Edifici del Rellotge, recomana posar en valor també la innovació educativa.
“L’Escola Industrial va formar gran part dels treballadors tècnics que van desenvolupar la industria de Catalunya durant 100 anys, va donar a conèixer les novetats europees i va ajudar a que molts obrers es guanyessin millor la vida accedint a llocs d’especialista”, apunta Tatjer. “També va permetre que moltes dones tinguessin un ofici, com el de bibliotecària, i milers de noies van estudiar-hi química als anys 20 i van contribuir a un boom d’empreses farmacèutiques”, recorda.
El projecte de memòria va néixer aquesta tardor amb l’empenta de la campanya contra l’ampliació de l’hospital i ara avança amb més lentitud. Han contactat amb 5 veterans més i tenen una llista amb més noms, però no volen posar-se un horitzó fix ni un calendari. La continuïtat de les entrevistes dependrà en gran part dels còmplices que reclutin per gravar-les i publicar-les.
