És una foto preciosa d’una Barcelona que va subsistir marginada fins que va ser esborrada, ja fa molt. Hi surt la Fali quan era una criatura. Una tiara com de conte de fades li cenyeix el cap i llueix unes arracades pomposes, un penjoll a joc i un vestit de flamenca. Fa un posat casual i presumit, repenjada al caire de la taula mentre fita impàvida la càmera, sota l’ombra d’una figuera.
“Era un arbre molt gran! -evoca la Fali- Sempre m’hi enfilava. Estava plantat al pati de la barraca del meu germà. La barraca dels meus pares era just al costat de la seva”. La Fali es mira a si mateixa en la imatge que guarda al mòbil i es torna a veure a la Perona, 40 anys més jove. D’allò no queda res més que les instantànies d’Esteve Lucerón, el fotògraf del gran assentament desaparegut de barraques, mort a finals d’abril als 80 anys.
No hi ha artifici en les escenes captades a les acaballes d’un dels últims barris d’infrahabitatges de Barcelona, entre 1980 i 1989, abans que fos arrasat per l’operació urbanística prèvia als Jocs Olímpics. Lucerón va submergir-se entre les famílies gitanes que vivien arraconades al suburbi, amuntegades en unes casetes precàriament construïdes. Eren allà on algun dia s’ha d’acabar d’edificar l’estació d’alta velocitat de la Sagrera.
“Venia gairebé tots els dies. Era un més de la meva família”, diu la Fali sobre el fotògraf. El recorda voltant per la barraca des que ella era ben petita: “Venia al matí o al migdia. Es feia tard i encara era allà, amb nosaltres. Dinava fins i tot amb nosaltres. Era un home molt tranquil i els meus pares el veien com una bona persona. Quan marxava, deixava la càmera i les seves coses a casa nostra. Sabia que, si les deixava al meu pare, ningú no les hi tocaria”.
Un igual entre els humils
Les fotografies són prova que Lucerón es va guanyar la confiança del barri. Va endinsar-se com un igual entre la gent pobra i alegre, prescindint d’ínfules de superioritat i de paternalisme per fixar la vida tal com raja dels que s’estaven al carrer perquè no s’hi cabia a casa, dels humils que menjaven, feien sarau i s’ajuntaven als descampats i a les xaboles.
La mort del fotògraf ha sobrevingut mentre continua en cartell la retrospectiva ‘Esteve Lucerón. La Perona. L’espai i la gent’, que selecciona un centenar de les 2.000 instantànies de l’extensa sèrie de la Perona lliurades el 2017 a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. S’exposen fins al 22 de maig a la seu de l’Arxiu, al número dos de la plaça Pons i Clerch. Amb motiu de la Nit dels Museus, la mostra es pot visitar aquest dissabte entre les 19.00 i la 01.00.
Les imatges que s’hi exhibeixen dignifiquen els habitants d’una barriada estigmatitzada i són testimoni de la quotidianitat a l’extrarradi més depauperat, sense subterfugis. Atresoren magnetisme, com el retrat de la Fali, coronada un dia d’agost de 1982.
“Estava jugant al pati i va venir la meva mare -rememora-. Em va dir: ‘Posa’t guapa, que et faran una foto’. Vaig arreplegar aquell vestit que m’encantava i que el meu germà gran m’havia regalat. Tot això [assenyala les joies amb què s’abillava] era de la meva cunyada, que s’havia casat feia poc, i la meva mare m’ho va posar. Em sentia com si fos una princesa”.
El successor del ‘payo Chac’
L’obra de Lucerón és excepcional per amplitud, per sensibilitat i per compromís amb els qui van habitar la Perona. Tot i que altres documentalistes també van plasmar el barraquisme a Barcelona, el repertori extens capturat durant gairebé una dècada de dedicació avala la transcendència del llegat de l’autor, només comparable al de Jacques Léonard, el payo Chac, que va immortalitzar Montjuïc, el Somorrostro i Can Tunis entre els anys 50 i 70 del segle passat.
El paral·lelisme va més enllà que els dos fotògrafs es prodiguessin en els barris on Barcelona va aïllar la misèria. Tots dos van preferir estrènyer llaços amb qui posava davant de la càmera i cultivar la fascinació pel poble gitano en comptes de perseguir l’elogi i el reconeixement. Léonard mai no va difondre en vida aquelles instantànies, poblades de parents de la seva dona. El reportatge de Lucerón -que mai no va ser professional de la fotografia- va veure la llum per primer cop en una petita mostra el 1990 i va trigar gairebé 20 anys a divulgar-se de nou. Sempre regalava les fotos a qui les protagonitzava.
“Ens en donava còpies quan érem a les barraques. Encara fa poc em deia que em donava totes les que vulgués”, admet la Fali. Conserva un grapat en què surt el seu germà, el primogènit dels nou fills dels Carrasco, el sobrenom amb què se’ls coneixia a la Perona. Va morir fa pocs anys i el fotògraf les va revelar perquè la Fali el tingués sempre present. “El meu germà i l’Esteve es van fer amics. Es ficaven arreu i, com el veien amb ell, suposo que donava confiança a la resta de la gent i per això es deixaven fer fotos“, dedueix.
De retrat familiar a peça de museu
Totes les fotos que la família conserva de la Perona són de Lucerón. Repassar el catàleg de l’exposició de l’Arxiu Fotogràfic amb la Fali és com fullejar un àlbum familiar, ple de cosines, tiets, germans, amigues i coneguts. Un retrat de la seva mare, l’Angustias, fa de reclam de la mostra: està asseguda al carrer, s’intueix que envoltada dels joves de la casa, i amb un joc de cartes escampades pel terra en una mena de bingo per passar l’estona.
L’Angustias és una de les moltes dones -serenes, protectores, fermes- que apareixen amb profusió en la col·lecció d’imatges del fotògraf. Tornar a veure-les fa pensar la Fali en la mare quan cobrava les entrades del cinema improvisat que muntaven a la barraca. “El féiem dins de casa i, a l’estiu, al pati, amb una tela blanca i un Súper 8”, detalla la filla. No oblida el cop que van llogar Los Tarantos, la pel·lícula que va aspirar als Oscar i on actuava Carmen Amaya, la mítica bailaora nascuda al Somorrostro: “Van venir les dues parts del barri a veure-la. I van venir un munt de vegades! És clar que la mare va passar-la diversos dies, perquè la casa s’omplia i no hi cabia tothom”.
El treball de Lucerón provoca nostàlgia a la Fali. “Hi ha qui pensa que m’avergonyeixo de les fotos. Però a mi m’encanten! La gent ja no té el mateix concepte de vida que abans”, pensa. Ara el retrats dels Carrasco són, literalment, peça de museu: una instantània en què es veuen els pares i uns marrecs va ser adquirida per a la col·leció del Museu Reina Sofia de Madrid el 2015, entre altres del seu autor.
El paradís gens llampant de la infància
La Fali va conversar no fa molt amb el fotògraf. Li va explicar per què es va capficar tant amb la Perona. “Em va dir que li cridava l’atenció perquè vivíem molt malament -confessa-. Li vaig dir que jo no vivia pas tan malament, però tenia raó. Jo no me n’adonava. M’hi he fixat al veure les fotos de les barraques. Les miro ara i em dic: Mare meva, no ho recordava així ni recordava tanta brutícia… Tinc molt bons records i, entre una cosa i l’altra, em quedo amb el fet que hi vaig ser molt feliç”.
El fotògraf va acompanyar les famílies també quan van haver de marxar abans que la Perona s’acabés d’enderrocar sencera. Va retratar-les de nou als habitatges on les van reallotjar. “Ens van donar els pisos molt allunyats els uns dels altres. A nosaltres ens van donar un a Maragall. Quan hi vam anar, no hi havia cap gitano. Va ser un canvi radical. Jo ho duia fatal. Tenia depressió, plorava moltíssim i els meus germans, també”, admet la Fali.
L’enyorança va trigar temps a esvair-se. Quan totes les barraques ja s’havien tirat a terra, els que les havien habitat encara tornaven sovint al solar que hi va quedar. “Ens véiem allà amb els meus cosins, hi celebràvem la revetlla de Sant Joan… Vam estar anant-hi durant anys”, reconeix la Fali. Ja només restaven les imatges de Lucerón per acreditar que aquella Barcelona havia existit. Potser aleshores la seva fixació amb la Perona va cobrar tot el sentit.
