Un dels grans retratistes de la Barcelona de les barraques ha ascendit a la categoria de mite aquest dimarts. El fotògraf Esteve Lucerón ha mort als 80 anys, després d’una llarga malaltia. Des del passat novembre, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona li ret homenatge amb una exposició que encara es pot veure a la seu de la institució, a la plaça Pons i Clerch. La mostra selecciona part del seu treball excepcional a la Perona, una dels últims barris d’infrahabitatges de la ciutat, que va freqüentar entre 1980 i 1989.
L’Arxiu Fotogràfic acull l’exposició Esteve Lucerón. La Perona. L’espai i la gent, que continua en cartell fins al 22 de maig. Algunes de les imatges de l’exhibició es poden veure aquí. El projecte fotogràfic de Lucerón el va dur a submergir-se en les pobres condicions de vida dels habitants d’un dels últims grans assentaments de la Barcelona preolímpica.
En la seva web, l’Arxiu destaca “la sororitat entre les dones gitanes” que traspua de les imatges que Lucerón va captar a la Perona. Els responsables de l’exposició subratllen que les dones tenen “una entitat i un rol molt més important que el dels homes” en els retrats de Lucerón a les barraques. “La família i la comunitat resisteixen, només, si hi són elles”, interpreten de l’extraordinària col·lecció d’imatges del fotògraf català.
La Perona, “la perifèria de les perifèries”
Lucerón (La Pobla de Segur, 1950) va donar testimoni de la vida quotidiana de la comunitat gitana que vivia a la Perona, “a la perifèria de les perifèries”, ha recordat el Sindicat de la Imatge UPIFC, que ha informat de la mort del fotògraf. “Guardarem un entranyable record d’una bona persona, compromesa i afiliada al sindicat”, ha expressat l’organització, en un apunt a les xarxes socials recollit per Europa Press.
L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona explica que “el reportatge de la Perona constitueix una fita del documentalisme fotogràfic barceloní”. Va ser aquesta institució pública que va rebre, el 2007 i de mans de Lucerón, els negatius i els contactes de les 2.000 fotografies que constitueixen el fons extraordinari que va acumular del barri de barraques. La mateixa institució recalca el “compromís militant pels problemes socials” que va demostrar el fotògraf, que “va fotografiar el dia a dia d’aquella comunitat gitana a la perifèria de les perifèries”, afegeix.
El precedent del ‘payo Chac’
Lucerón va seguir a Barcelona les passes de Jacques Léonard, un fotògraf aclamat a les xarxes socials més de dues dècades després de morir i que les galeries internacionals han descobert els últims anys. Leónard va ser conegut com el payo Chac a les barraques de Montjuïc, del Somorrostro i de Can Tunis, que va fotografiar en profunditat. Va guanyar-se la confiança del veïnat amb l’ajuda de la seva dona, gitana i nascuda a les xaboles, qui li va obrir un món de misèria i, tot i així, alegre, a qui la majoria de la població li donava l’esquena.
Procedent d’una família benestant francesa, Léonard treballava con a fotògraf professional durant la setmana, quan freqüentava l’alta societat barcelonina, i consagrava els caps de setmana a visitar amb la seva dona i els seus dos fills els barris d’infrahabitatges, on feia anar la càmera davant dels seus parents i la multitud que s’hi amuntegava, enmig d’una pobresa extrema i mancada de subministraments. L’insòlit àlbum familiar del payo Chac -mai no divulgat en vida del seu autor- s’ha revelat com un fons singular, que brinda una aproximació única als infrahabitatges de Barcelona durant el franquisme.
Les imatges d’una intimitat esborronadora captades pel payo Chac han voltat dins i fora de Catalunya, des que els seus descendents van lliurar un fons de 18.000 negatius a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona que la fundació Photographic Social Vision vetlla i s’encarrega de difondre. El nét de Léonard, Yago Léonard, va rodar un deliciós documental que destapa la vida apassionat del seu avi, protagonista d’una exposició l’any passat a Canadà i de qui es prepara una gran retrospectiva al seu país natal, França, a 2023. L’obra de Lucerón va ser una digna successora quan el payo Chac ja pràcticament havia abandonat la càmera per centrar-se en l’escriptura d’un llibre de memòries, encara inèdit.
