Francesc Sendil recorda haver vist els ossos dels sants des que era un marrec. “N’hi ha un munt de trossets, també de la creu. Tots estan documentats des del segle XVII, igual que la llet de la Verge. També en tenim, només n’hi ha tres a la Península”, il·lustra. Les relíquies es guarden amb cura encara a la mateixa sala on el pare duia de ben petit el Francesc, en un edifici a la plaça del Pi on s’ensuma que res no ha variat gaire en quatre segles, des que atresora el llegat singular de l’Antic Gremi de Revenedors de Barcelona. És l’entitat més vella de la capital.
“Enguany fem 575 anys. Imagini’s, doncs, tot el que ha passat aquí!”, fa notar Sendil, el president de l’associació successora de la confraria fundada el 1447. L’agrupació aplega ara 140 socis, descendents de les famílies que regentaven botigues quan la ciutat era només un bocí del que és. Als hereus els pertoca protegir un vestigi viu del passat de Barcelona, un fascinant anacronisme que ha perviscut desapercebut al barri Gòtic fins ara, quan l’organització s’ha bolcat a commemorar un aniversari rodó i divulgar la seva existència, tant desconeguda.
“Som un atípic, una excepció”, admet Sendil, que refusa la imatge de societat secreta en què fa pensar la discreció amb què ha perdurat una organització pretèrita i lleial a una tradició i una litúrgia ancestrals. “El secret d’haver aguantat tant de temps és haver sigut democràtics i transparents des de sempre. Hi ha hagut, però, por durant molt de temps perquè l’administració no ha entès ben bé què érem i què féiem. El franquisme ens va voler assimilar als sindicats verticals i va quedar la remor que era millor no fer soroll”, explica el president. Ara es vol obrir a visites l’edifici del segle XVII que ocupen al bell mig de Barcelona i difondre el coneixement que acumula.
Un arxiu ric i dispers
Gairebé 200 anys després de l’abolició dels gremis, els hereus dels revenedors -els tenders de Barcelona sense taller a l’establiment- vetllen pel patrimoni que els antecessors van aconseguir retenir dels segles d’esplendor. La institució tenia censats uns 400 comerços cap al 1600 i va arribar a ser adinerada i poderosa. En són prova els retaules que els primers agremiats van encarregar fa gairebé sis segles al gran pintor gòtic Jaume Huguet. “Era el Picasso de l’època. S’havien de tenir molts recursos per comprar-los-hi”, constata Sendil. La sala magna de l’antiga confraria es decora ara amb rèpliques de les pintures, que van acabar adquirides pel MNAC, on s’exhibeixen.
La venda va tancar-se dècades després de la Guerra Civil, quan part del fons de l’antic gremi va disgregar-se. A més de les imatges religioses, el vast arxiu que els descendents van conservar unit fins a 1936 també va dispersar-se. La Generalitat republicana es va endur la gran majoria dels escrits del segle XV al XVIII per salvaguardar-los durant la contesa. Un cop acabada, però, la dictadura mai no va retornar el tresor, que va acabar fraccionat i repartit entre l’església del Pi i la Casa de l’Ardiaca.
Els descendents dels agremiats no es resignen a donar els documents per perduts. El pas dels anys sense cap novetat al respecte no desencoratja els actuals responsables d’una entitat que aspira a la vida eterna: per alguna raó custodia butlles i privilegis papals concedits a perpetuïtat. “La dimensió del temps és una altra aquí. Tot es fa molt més llarg i no hi ha res que sigui immediat”, fa saber Sendil, la setena generació de la família que consta registrada al llibre de l’associació, que té garantida la supervivència en les properes dècades: només dos dels 140 membres actuals estan mancats de descendència, els únics que podrien ser els últims del seus respectius llinatges d’aquí a 20 anys.
Fidels a la reclamació que els seus avis i pares ja van expressar en la postguerra, els socis aspiren a reunificar el fons documental. “No el tenim sencer a causa d’un decret de dipòsit obligatori franquista que pensem que no és vàlid. És el mateix cas que els papers de Salamanca”, compara Sendil.
La part de l’arxiu que sí que descansa a l’antic gremi està sent digitalitzada perquè sigui accesible en línia. És una font de primer ordre per documentar la història de Barcelona. A més, emmagatzema documents amb un fort component sentimental per a les famílies, com els expedients genealògics i les sol·licituds originals amb què els avantpassats van formalitzar l’ingrés a l’entitat. Són cartes adreçades a la posteritat, part del cerimonial d’admissió que es segueix complint fil per randa. Inclou també un pagament simbòlic. “Abans era un duro i ara és un euro. És per entrar a formar part de la protecció de Sant Miquel Arcàngel, un del munt de privilegis papals que tenim. Així vas segur al cel, perquè l’has pagat”, somriu el president.
Auxili econòmic pels socis
L’associació preserva el costum de l’antic gremi de socórrer els seus membres amb ajuts econòmics. Com un precedent de les mútues, les prestacions s’han satisfet gairebé sempre des que la potestat dels gremis per regular els preus i el mercat es va extingir fa prop de 200 anys. Els revenedors d’aleshores “no van voler perdre la labor assistencial, més en aquella època, que no hi havia Seguretat Social”, recalca Sendil.
Els auxilis es paguen en cas de malaltia greu, hospitalització i defunció, igual que segles enrere. Ara també es dona suport en cas d’un elevat grau de discapacitat, com sovinteja entre els integrants de l’associació, on s’accedeix a edats cada cop més longeves. El 2017, es va acordar limitar fins als 76 anys la possibilitat d’ostentar-hi càrrecs.
Les quantitats que es transfereixen són “testimonials”, diu el president. El topall anual es marca en 600 euros -excepte en cas d’enterrament, en què l’aportació és de 1.000 euros- i una paga per vellesa que volta els 300 euros per any. Els imports es sufraguen amb les rendes que l’entitat ingressa pel seu patrimoni. Des de fa 80 anys, el gruix són 100 pisos de lloguer construïts a Salt.
“Les prestacions ja no tenen el sentit d’abans, és una forma de mantenir l’esperit de socors mutus. Molta gent hi renuncia perquè és destini a algú que li faci falta”, comenta Sendil. També es financen beques per a recerques històriques des de fa tres anys. L’entitat publicarà en breu la primera sota un segell editorial propi, Publicacions Revenedors, especialitzat en els gremis de Barcelona. A banda, la sala gremial s’obrirà al públic enguany per a dues exposicions, una d’obres del pintor i dibuixant Joaquim Renart i una altra sobre goigs religiosos.
Curiosament, cap dels hereus dels revenedors té botiga. Els enginyers i els advocats predominen entre els continuadors de la confraria, que va contribuir a la defensa de Barcelona durant el setge de 1714. A mesura que els integrants moren, cada nou component que s’hi incorpora per dret hereditari és inscrit en el mateix llibre des de fa dos segles, tan gruixut que gairebé continua en blanc. Li sobren pàgines perquè se segueixi omplint fins ben bé la fi del món. “Ens preparem perquè l’associació arribi a fer 500 anys més”, postula Sendil.
