Aquest Sant Jordi ha estat com els d’abans; com els d’abans que passés tot: una pandèmia, una guerra, una crisi… La festa del llibre -i de la rosa- ha servit com a punt de retrobament, malgrat tot. La mascareta ja no és obligatòria, però alguns encara la porten, com a element de seguretat. D’altres, la majoria, la porten guardada a la butxaca, a la bossa de mà, o la duen com a polsera. A la mà, el paraigua; la pluja no ha donat treva i al llarg del dissabte hi ha hagut diverses coreografies de paraigües amunt i avall, com si es tractés d’un ball. Tot i que aquest accessori corona en diversos moments de la jornada els caps de les persones que passegen per la plaça de Catalunya, el passeig de Gràcia o la Rambla de Barcelona, l’ambient és d’alegria. Aquest ànim superara inclús el molest pol·len dels plataners, que provoca esternuts, ulls vermells i al·lèrgies de diversa consideració a més d’un.
Tot val la pena. “És una festa, veure’ns les cares és el millor”, assegura feliç la Verònica, que ha fet cua una bona estona perquè li signin el llibre. En el seu cas, el de la seva filla, perquè ella és més de Javier Castillo o Ken Follet. “Aquest any hi ha encara més gent que abans de la pandèmia”, considera, mentre la seva amiga, la Dalila, assenteix amb el cap, convençuda. Els altres anys no havien sortit. “Hi havia covid”, recorden. Parlen en passat. De fet, aquesta és la sensació generalitzada a les converses de la gent que discorre pels carrers de la capital catalana; hi ha el sentiment que la pandèmia ja no és una de les protagonistes de la història, sinó que més aviat és un personatge secundari.
Aquest 23 d’abril s’han repetit les cues, han tornat les fotografies multitudinàries a la Casa Batlló, engalanada amb roses vermelles, i els nens als colls dels pares i les mares. Aquest 2022 ha estat l’any de la tornada a la normalitat, encara que passada per aigua i vent.
