Aixecar el cap del mòbil i apreciar el patrimoni que ens envolta. Aquesta és la premissa que fa temps que segueixen a l’Associació Antic Gremi Revenedors 1447. L’entitat que pot presumir de ser la més antiga de Barcelona té gravada a foc aquesta consigna i l’apliquen en la majoria d’iniciatives que impulsen, des d’exposicions a concursos o investigacions. El darrer exemple d’aquest convenciment en la defensa de la memòria de la ciutat és la mostra Esgrafiats barrocs de Barcelona, comissariada per l’historiador de l’art Reinald Gonzàlez i que es pot visitar fins al pròxim 29 de maig a la sala gremial de l’associació, ubicada al número 3 de la plaça del Pi.
Es tracta d’un recull de nou façanes del districte de Ciutat Vella que encara conserven aquest tipus de decoració, que es va popularitzar durant º i que després adoptarien amb variacions altres corrents artístics i arquitectònics com el modernisme. “Els esgrafiats barrocs són un tret molt característic de la ciutat. Expliquen el seu creixement entre muralles, que només podia ser en alçada, i servien com a element per distingir uns edificis dels altres […] Sempre mirem perquè aquestes parts del patrimoni i de la identitat barcelonina aflorin i no quedin enterrades pel procés de gentrificació“, assenyala en una conversa amb el TOT Barcelona en Francesc Sendil, president l’associació gremial.
Els barrocs van ser el primer tipus d’esgrafiats que van aterrar a la capital catalana. La tècnica consistia a superposar diverses capes de revestiments de diferents colors i rascar la capa superior fins a fer aparèixer la inferior, creant dibuixos, escenes o altres motius ornamentals. El context de l’època explica que aquests es concentrin a la zona aleshores delimitada per les muralles, que encara resistirien diverses dècades dempeus. En una ciutat que no podia créixer en extensió, l’increment de població fruit d’un primerenc procés d’industrialització s’absorbia a partir de la unificació de velles finques, la seva reforma i la instal·lació de remuntes.
Aquests revestiments decorats servien com un aparador del prestigi social del propietari, sovint burgesia menestral i gremial, per a la qual l’esgrafiat era una solució relativament econòmica que els permetia engalanar els seus immobles i projectar una imatge pública. Els acabats acostumaven a adaptar-se a l’estructura i composició de la façana, ressaltant-ne les obertures, les línies de forjat, les cantonades o els plafons centrals. La cirereta del pastís era la inclusió en aquestes façanes de figures simbòliques, sovint associades a la mitologia neoclàssica o amb motius florals, seguint un estil decoratiu en general força rococó.
Per a fer la selecció d’entre totes les façanes barcelonines decorades amb aquesta tècnica, els impulsors de l’exposició han utilitzat diversos criteris, entre els quals que l’edifici en qüestió tingués una bona localització per ser fotografiat o que l’esgrafiat hagi arribat als nostres dies en un bon estat de preservació. “N’hi ha molts que estaven massa destrossats i, en general, podem dir que no estan ben conservats“, reconeix Sendil. En total, se’n van identificar pràcticament una trentena, xifra que a poc a poc es van anar reduint fins a deixar-ne una “mostra representativa” de nou finques.
De cap d’aquestes en coneixem del cert la seva autoria, donat que la documentació històrica al respecte és força esparsa i no hi ha gairebé referències. Ara bé, sí que sabem que els artistes tenien un contacte més o menys directe amb els mateixos constructors o promotors de les reformes de l’edifici, donat que aquesta decoració requeria un treball específic que podia allargar-se diversos dies i que donava l’acabat final a les façanes un cop remodelades.
Com es feia un esgrafiat?
Tal com s’encarreguen d’explicar en detall a l’exposició, per poder fer un esgrafiat barroc, primer s’havia de preparar la paret aplicant una capa base de morter de calç. Aquesta tenia la funció d’igualar la superfície del mur i crear una base adherent per a les capes decoratives. Es tractava d’un pas essencial, sobretot en el cas de les finques de la capital catalana, que eren majoritàriament de murs amb parament mixt de pedra i maó i que sovint tenien els emmarcaments de les obertures de la planta baixa fets de pedra de Montjuïc. Abans que aquesta primera capa estigués del tot seca, s’aplicava una segona mà de morter de calç, en aquest cas amb pigments minerals, que definien el color que es revelaria en el dibuix final. Els pigments més utilitzats eren els naturals: ocres, vermells ferruginosos, negres de carbó o tons grisos.
Per acabar, s’arrebossava amb un tercer revestiment, en aquest cas amb un morter d’una granulometria més fina. Aquest és el que es feia saltar amb precisió fins a generar el motiu decoratiu desitjat. Calcular amb exactitud la secció i el gruix de les tres capes era clau perquè, si l’esgrafiat era massa fi, no permetia un bon contrast, i, si era massa gruixut, es podia esquerdar. Per això també era molt important que els encarregats treballessin amb rapidesa, per tongades i inclús en diferents dies. Ho feien des de l’equivalent en aquella època a les bastides actuals i utilitzaven una mena de plantilles o dibuixos preparatoris, anomenats estergits. Aquest és el motiu que hi pugui haver una certa similitud entre les decoracions de finques independents.
Infants, deus, una torre o el xocolater
La mostra repassa a través d’uns textos magníficament il·lustrats per imatges del fotògraf Pau de la Calle la història de cadascuna de les nou finques triades. En algunes de les instantànies, apareixen diversos dels grans mals que afecten aquests edificis històrics i que “maltracten” les façanes -en paraules de Sendil-, com són els nius de cables telefònics i de llum que s’enfilen descontroladament per les parets o les franquícies, supermercats 24 hores o botigues cannàbiques que ocupen els baixos dels immobles. Més enllà de l’exposició en si, el visitant té l’opció de veure in situ els esgrafiats seguint una ruta concreta que travessa el centre de la ciutat passant per tots els edificis seleccionats i es completa amb una sèrie d’àudios explicatius. “Fomentar aquest tipus d’iniciatives ens permet conèixer la ciutat i la seva història […] Si a mi ja m’han canviat els referents que tenia de Barcelona, em pregunto quins seran els de les noves generacions tenint un supermercat 24 hores cada pocs metres. Estem deixant perdre la ciutat per primar l’espectacle per sobre de la identitat i dels ciutadans”, assevera el president de l’associació.
El recorregut proposat arrenca a la mateixa plaça del Pi, amb la seu de l’associació gremial. L’edifici actual data del 1781, quan ja feia un segle que l’entitat s’havia instal·lat en aquesta part del centre de la ciutat. A la façana principal, presidida per l’Arcàngel Sant Miquel, patró del Gremi, s’estén un conjunt decoratiu que combina de manera serena i equilibrada motius ornamentals amb altres de figuratius. La decoració omple els buits entre totes les obertures i les emmarca. Destaquen les figures de nens envoltats de núvols sobre pòdiums voladissos, que sostenen a les mans corones i cintes amb inscripcions en llatí, i garlandes florals que encerclen diversos instruments musicals. Seguim pel número 44 del carrer dels Escudellers, una finca reformada pel mestre d’obres Josep Alier i Faneca on ressalten les iconografies de Mart i Venus, les quals envolten un gerro amb flors i la data de 1769.
D’aquí arribem al número 7 del carrer dels Sombrerers, edifici cantoner amb dues façanes de revestiments esgrafiats diferents impulsat per l’empresari Ignasi Castell i Borrell. A l’alçada el primer pis es localitza l’únic element figuratiu de la façana: una conquilla amb la data de 1769 sobre la qual es distingeix el dibuix d’una torre, una possible referència al nom del propietari. Seguim pel número 13 del carrer dels Flassaders, una finca amb façana d’esgrafiats d’arabescos promoguda pel xocolater Segismon Codina. La restauració que es va fer el 2014 va reinventar la figura masculina que hi havia al primer pis, que probablement representava l’ofici del titular. El següent punt de la ruta és el número 46 del carrer de Sant Pere Més Baix. L’immoble té al primer pis diferents cortinatges ondulats que són estirats per dos nens mitjançant cordons, potser una remembrança de l’ofici de corder, i, al segon pis, dos grans medallons amb caps de figures mitològiques difícil d’identificar actualment.
Anem aleshores al número 21 del carrer de la Portaferrissa, on el noble Mariano de Picó i de Guardia va voler remuntar un tercer pis a casa seva i on els esgrafiats feien la funció d’ordenar visualment el frontal de la finca cercant simetries i proporcions en un parament força desendreçat. Després passem per davant del número 110 de la Rambla i del 97 del carrer de l’Hospital, amb dissenys de peixos i fruites, motius tots ells relacionats amb la possible existència d’una fonda a l’edifici a finals del segle XVIII. El recorregut culmina amb el número 16 del carrer d’en Botella, una casa-fàbrica del Raval impulsada per l’empresari tèxtil Francesc Alabau i on destaquen escenes de temàtica mitològica en què podem identificar la figura de Neptú amb el seu trident.
