Quan un parla amb Joan Oliveras (Barcelona, 1957), des del primer instant té la sensació d’estar al davant d’un personatge carregat d’energia i disposat a superar qualsevol obstacle: confiança, optimisme, disciplina i esperit emprenedor. De jove volia dedicar-se a la política, però va haver de d’abandonar aquella il·lusió per l’empresa familiar. Home metòdic, d’intuïció cartesiana, va aplicar la seva energia en el relleu generacional de la joieria Bagués: va rellançar-la entre les joieries d’alta gamma per convertir-la en una de les primeres marques catalanes internacionals. Apassionat de l’art, explica que la vida li ha fet diversos regals i que el darrer ha estat assumir l’any passat la presidència del Museu d’Art Nacional de Catalunya (MNAC).
Què hi fa un joier com Joan Oliveras al capdavant del MNAC?
El món de l’art és una de les meves passions des de ben jove. I no em pregunti per què em va seduir; és un sentiment d’origen familiar. I el camí fins aquí és simplement un trajecte de regals, que m’han fet al llarg de la vida. Un museu com aquest és una oportunitat extraordinària per a conèixer la maquinària i el funcionament que hi ha al seu darrera. I, al capdavall, darrera d’aquelles obres que habitualment només veiem penjades d’una paret.
I la tasca a l’empresa familiar on queda?
He hagut de fer una reorganització de la meva vida i la direcció de l’empresa, perquè sinó seria impossible combinar ambdues coses.
La cultura no passa pel millor moment de finançament públic. I els mecenes privats sembla que hagin desaparegut.
A Catalunya. Això no ha passat a altres cultures com l’americana, al món anglosaxó o a França, on segueixen havent-hi persones que construeixen col·leccions perquè esdevinguin públiques. Avui s’han transformat en allò que en diem patrocinadors, amb qui es pacta un intercanvi d’interessos, la contraprestació del qual no han de ser necessàriament diners sinó per exemple un retorn mediàtic o social.
Vostè dedica el seu temps, i sense cobrar, a aquest museu. Potser no han desaparegut tots.
Gràcies! Però jo soc simplement un apassionat. I algú que pot dedicar el seu temps a la cultura.
Aleshores, com recordava l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte, vostè és ric.
En aquest sentit sí.
La cultura inclou moltes disciplines i espais culturals avui. Quina és la importància dels museus?
Molt gran. És la història. I sense ells tindríem una lectura molt imperfecta i amb grans buits sobre què ha estat la civilització.
I vol dir que la gent els veu així?
No, per això cal repensar a fons la seva funció. Els museus no poden ser, en ple s. XXI, només una caixa tancada per a la preservació del patrimoni i la seva contemplació. Són un element cultural dinamitzador i han d’interaccionar amb la societat.
Quelcom falla, doncs.
Bàsicament el diàleg entre els museus i la societat. Com també l’accés del públic, que és molt reduït.
Quants visitants té el MNAC? Molts són turistes, avui els he vist al bar mentre esmorzava.
Al voltant d’un milió de visitants anuals. Aproximadament un 50% és públic turista i l’altre, local. Però, sigui com sigui, és poc.
Aleshores, simplificant-ho molt, podríem dir que dels 8 milions llargs de catalans, només mig milió el visiten.
Més o menys. És poc. I compte, que és un dels més visitats del país, per sota del Dalí i el Picasso.
I el del Barça!
[Riu] Mmm… això és una altra història!
Què cal fer per corregir-ho?
Hem de transformar el museu en un artefacte quàntic que generi activitat interessant per a la gent. Per això ja estem obrint grans vectors de relació amb la societat per establir un diàleg amb l’art, com programes de salut amb tractament per a l’autisme o per a dificultats diverses utilitzant l’art com a element terapèutic. Tenim alguns programes molt interessants amb Vall d’Hebron.
N’hi ha prou amb això?
No. Necessitem mirades, externes al propi món de l’art, per a entendre bé com es percep la institució des del carrer. Hem constituït un Consell Assessor, dirigit pel professor Àngel Castiñeira, que estem segurs que ajudarà a construir aquest museu del futur que ha de ser el MNAC.
Aquest museu del futur deu passar per un contacte més directe amb el públic profà.
Per descomptat. El món de l’art, i de la creació, és un exercici permanent d’interpel·lació. Ningú crea art per ser ignorat. L’artista crea per generar reacció en l’observador. El museu, especialment el nostre que és històric i no és de cap art específic, té l’obligació de donar joc a aquest diàleg.
I tota aquesta activitat s’ha de comunicar bé.
Efectivament, i en aquest aspecte tenim una greu mancança que aviat resoldrem cobrint una plaça estratègica de comunicació que teníem pendent.
Com s’arriba al perfil idoni de visitant?
A partir d’una eficaç gestió en comunicació. Però hi ha altres qüestions que no depenen del museu sinó de la ciutat. Aquest és un museu que no existeix en la senyalització de Barcelona. Per tant, aquell que arriba al centre de la ciutat pot no saber que hi ha un museu nacional d’art. Ni trobarà banderoles, ni promoció, ni senyals enlloc. És un museu abandonat en una muntanya. Els turistes, per exemple, entren al museus simplement perquè formen part del circuit turístic de la ciutat. Aquí hi ha una responsabilitat directa, particularment de l’administració municipal.
No em dirà que això és culpa també de Colau.
No, ve de molt més lluny. De fet estem parlant d’una certa qüestió més universal, en la qual la cultura és un món massa sovint abandonat a la seva sort.
Doncs totes les autoritats i factòtums parlen de cultura tothora i amb grans pressupostos.
És que la cultura és un terme que fem servir molt… i el menystenim encara més.
Vostè demana per al MNAC una dotació tres vegades més gran de la que té assignada.
Sí, perquè ho necessitem. I perquè sabem com utilitzar bé aquests diners. Si ens en donessin 5 vegades més també els agafaríem. Entre altres coses, hem d’afrontar una ampliació que és una actuació delicada i complexa… si es vol fer ben feta.
Parla del pavelló firal Victòria Eugènia. Per a quan ho preveu?
La inauguració, per l’any 29.
Això ja ho sabem. Parlo de començar les obres, cosa que s’ha anat ajornant i ajornant. La darrera tocava aquest 2022. Ja hi som i aquí no s’ha tocat ni una sola totxana.
En breu podrem donar bones notícies.
Disculpi, però vistos els precedents, en breu pot anar del 2022 al 2029 o més enllà… Alguna data deu intuir, vostè.
No m’agrada avançar coses, ara bé tinc la intuïció que l’any 2023 serà un any important en aquest aspecte.
És a dir, l’any 2023 es podran començar les obres, o estaran començades.
Jo espero que hi hagi l’acord per fer-ho.
De què depèn aquest acord?
De les tres administracions que formen el Consorci. En aquests moments el que hi ha és un acord per afrontar l’ampliació.
El Victòria Eugènia ja està cedit al MNAC.
L’Ajuntament va proposar cedir-lo immediatament. I ho ha confirmat públicament el tinent d’alcalde Jordi Martí fa ben poc en una entrevista. Però nosaltres no l’hem incorporat al nostre pressupost. No podem assumir els costos fixes de manteniment.
La Fira què hi diu?
L’acord amb la Fira també hi és, a més d’una col·laboració absoluta pel que fa a la reurbanització de tota aquesta zona que va del Palau Nacional a la Plaça Espanya. Això que, per entendre’ns, en diem el Montjuïc de Baix.
Com pensa que afectarà al Museu la reurbanització d’aquest Montjuïc de Baix, amb la construcció d’una pila d’habitatge públic, un CAP i una Fira més compacta?
És una reurbanització ambiciosa que nosaltres la veiem bé i millora l’accessibilitat al Museu. Tindrem més ciutadans que, tan sols sortir de casa, ens tindran a un pas. Per això li parlava abans de la inauguració de l’any 29, que voldríem que la peça MNAC hi jugués un paper destacat.
La trajectòria històrica de Montjuïc és plena de clarobscurs. Avui té molts usos però no acaba de situar-se a l’imaginari col·lectiu com un lloc atractiu. No creu que, excepte l’edifici del Palau Nacional, seria millor repensar tota la muntanya?
S’ha parat a calcular l’extraordinària inversió pública en infraestructures de tot tipus que hi ha concentrada a Montjuïc? Però és veritat que, amb el pas dels anys, en aquesta muntanya hi hem anat posant coses i ningú mai ha sabut el per què. Fixi’s que la gent va a l’estadi, a l’INEFC, al Jardí Botànic, a les Picornell… però no ve ‘a Montjuïc’. En canvi va ‘a Collserola’ sense cap dubte, sense fer-se la més mínima pregunta.
Quin paper ha de tenir Montjuïc, doncs, a la ciutat?
No ho sé i no vull dir-ho. Perquè es un tema tan delicat, que si no ens posem d’acord entre l’administració municipal i tots els actors que hi som, i en som molts, no en sortirem. No obstant, no deixa de ser curiós que Barcelona, en el seu Parc Natural més pròxim, hi tingui un castell que la bombardejava i un cementiri amb les millors vistes on enterrar-hi els morts. En tot cas, és una mostra a la vista de tothom de la concepció que Barcelona ha tingut des de sempre d’aquesta muntanya.
Potser hi falta la imaginació i la genialitat d’un nou Pasqual Maragall o un nou Oriol Bohigas, per a obrir la ciutat a la muntanya, igual que es va “obrir al mar”.
El que fa falta és asseure’s i parlar-ho. I col·laboració institucional, perquè al final els Jocs Olímpics van ser això. Més enllà de la idea brillant, que hi ha de ser, hi ha d’haver una constel·lació de col·laboracions que és absolutament necessària.
