De seguida ho etiquetem: “és un desastre”, “no s’organitza”, “viu en el caos”. Qui no ha jutjat, si més no mentalment, algú que sembla acumular sense criteri un sense fi d’objectes? Però i si aquest judici ràpid fos un error, un biaix que ens impedeix entendre una connexió humana molt més profunda i complexa? Prepara’t, perquè la ciència acaba de donar un tomb a aquesta percepció.
Els psicòlegs estan revelant una veritat oculta darrere de l’aparent desordre: acumular objectes no té gairebé res a veure amb la manca d’organització. De fet, és una manifestació d’un vincle emocional tan potent que podria estar arrelat en la nostra pròpia supervivència. Ja ho vèiem venir, veritat? El nostre cervell, de vegades, juga a una altra lliga.
El vincle emocional que canvia les regles del joc
Des de fa temps, els experts en conducta humana han estat estudiant aquest fenomen. La conclusió és contundent: la tendència a guardar coses, des d’un vell tiquet de concert fins a aquella samarreta que ja no et va bé, reflecteix una forta propensió a l’afecció emocional. Aquests objectes, per a moltes de nosaltres, no són simples possessions; són extrems tangibles de la nostra identitat i un pilar de seguretat vital.
No estem parlant del síndrome de Diògenes, ni tampoc d’una simple deixadesa. Es tracta d’un mecanisme psicològic sofisticat on cada objecte pot actuar com un àncora, una extensió del nostre “jo”. Aquesta comprensió és imprescindible per deixar de banda el judici i començar a entendre la complexitat del comportament humà que, molt sovint, ens sorprèn amb la seva lògica interna.
La percepció de seguretat que generen aquests béns és una de les grans claus. Pensar que “estan aquí” —sigui el que sigui, útil o no, a la vista o amagat en un calaix— ens infon una tranquil·litat que molts no sabrien descriure. És un secret que comparteixen més persones del que penses, i que ara té una explicació que ho canvia tot.
L’origen profund d’una pràctica ancestral
Si busquem l’arrel d’aquesta conducta, hem de viatjar molt enrere en el temps. Aquest impuls biològic, aquesta necessitat d’acumular, té els seus fonaments en el principi dels temps, quan guardar objectes era directament sinònim de supervivència. Ja fossin aliments, roba o eines rudimentàries, l’acumulació era una estratègia definitiva per afrontar la incertesa del futur.
Avui dia, el context ha canviat dràsticament, però el nostre cervell reptilià conserva aquesta tendència. Aquesta predisposició s’ha transformat en una manera de gestionar la memòria i el control en un món que, paradoxalment, cada cop ens demana més desfer-nos de coses. És un conflicte intern que hem d’aprendre a navegar per evitar ansietat i tensions innecessàries, tant per a nosaltres com per als que ens envolten (sí, el nostre pis també ho nota).
Com a arquitecta de l’atenció, he descobert que moltes de les nostres reaccions més comunes tenen una història molt més antiga i complexa del que pensem. Entendre que acumular va més enllà del simple desordre és el primer pas per a una convivència més harmoniosa amb les nostres possessions i amb nosaltres mateixes.
El “jo estès” i la publicitat: una aliança perillosa
Aquesta tendència natural, per descomptat, no ha passat desapercebuda per al món de la publicitat. S’ha explotat amb mestria, fent-nos creure que el nostre valor i la nostra identitat estan intrínsecament lligats a les possessions materials. És el que els experts anomenen el “jo estès”: una connexió on els objectes que tenim projecten la nostra imatge social i la nostra auto-percepció.
Això genera una necessitat constant d’adquirir, sense importar si els objectes són realment útils o no. Un record d’un casament de fa anys, una entrada a un concert que mai més escoltaràs, o aquella petita figura que et va fer gràcia en un viatge; tots expressen els nostres gustos, les nostres experiències i, en definitiva, part de qui som. És un error comú creure que desfer-se’n és fàcil, quan per a molts és renunciar a un tros de la seva història.
El psicòleg Stéphane Rusinek ens ho explica amb una expressió universal que totes hem sentit alguna vegada: “els guardem per si de cas”. Aquesta frase, d’aparença senzilla, és en realitat un potent mecanisme de control davant la incertesa de la vida. És la nostra manera d’omplir buits, de tenir sempre un recurs, una opció, un “per si” que ens protegeixi dels imprevistos del futur.
La por a triar i l’ombra de l’oblit
Però hi ha una altra capa en aquesta complexitat. L’experta Elvira Petit assenyala una raó encara més profunda per la qual molts ens resistim a desfer-nos dels nostres béns materials: la por a triar. Deixar anar un objecte implica acceptar una pèrdua, per petita que sigui, i, el que és més important, assumir la responsabilitat d’aquesta decisió.
És més fàcil, per a moltes, viure en un entorn atapeït d’objectes que encarar aquesta responsabilitat. Per a alguns, cada decisió de desfer-se d’un objecte és un petit dol. Aquest és un dels secrets més ben guardats d’aquesta conducta, i entendre-ho pot ser la solució per a moltes tensions domèstiques i personals.
A més, els objectes acumulats estan sovint vinculats a records passats o a éssers estimats. Una petita joguina pot evocar una infantesa feliç, un llibre vell, un moment de calma, o una foto, un viatge inoblidable. Desfer-se d’aquests objectes pot generar la sensació d’esborrar aquests records associats, una perspectiva que, per a molts, és completament inassumible.
Com veus, el que sembla un simple desordre és, en realitat, una xarxa intrincada de memòries, emocions i una cerca de seguretat. Aquesta nova perspectiva és imprescindible per comprendre’ns millor a nosaltres mateixes i als nostres cercles. Hem de deixar de veure l’acumulació com un defecte i començar a entendre-la com un reflex de la nostra pròpia humanitat.
Abans de jutjar un espai ple d’objectes, pensa en tot el que s’hi amaga. Potser no és desordre, sinó una història molt personal que està pendent de ser llegida. Aquesta mirada comprensiva, que trenca amb els esquemes habituals, ja forma part del teu coneixement viral. Quants “desordenats” coneixes que ara veuràs amb uns altres ulls?
