Imagines viure més de set dècades a la teva llar, veure-la transformar-se amb tu, ser testimoni de la teva pròpia vida entre aquelles quatre parets? Ara, imagina que de la nit al dia, aquesta llar, el teu santuari, et sigui arrabassat. Aquesta és una realitat cruel que la filòsofa Simone de Beauvoir va advertir fa més de mig segle, i que avui és més palpable que mai.
De Beauvoir va alçar la veu el 1970 amb la seva obra “La vellesa”, revelant una veritat incòmoda: la societat té la capacitat de condemnar la gent gran a la misèria i la desesperació. Ens va obligar a mirar de cara aquells que la societat havia decidit oblidar. Però, què passa quan aquesta advertència es materialitza de la forma més brutal, afectant la persona que menys ho esperava?
La història de Maricarmen Abascal, de 87 anys, és el retrat fidel d’aquesta profecia. Després de quatre intents, ha estat desnonada del seu pis, el mateix on ha viscut més de set dècades. Una empresa va comprar la propietat i, després de respectar inicialment un lloguer de 500 euros, el va disparar fins als 1.600 euros mensuals. Avui, la Maricarmen dorm en un llit d’hospital, sense llar, esperant una solució.
La vellesa: una construcció social, no un destí físic
De Beauvoir no es va equivocar. Va argumentar amb fermesa que la vellesa és una condició social, no només un procés físic. El cos envelleix, això és innegable, però hem permès que la societat associï aquesta etapa a termes com pobresa, abandó, solitud i estigma, que res tenen a veure amb l’edat en si mateixa. (Sí, nosaltres també pensem que és una barbaritat).
La pensadora va sentenciar amb claredat: «La societat condemna deliberadament les persones grans a la misèria, els habitatges precaris, la malaltia, la solitud i la desesperació». Aquesta frase és un cop de puny a la consciència col·lectiva. És crucial entendre que hi ha una diferència abismal entre la limitació física i l’exclusió social. Aquesta última és una conseqüència directa de com organitzem la nostra vida en comú, transformant la vellesa en una condemna.
No és l’edat el que et roba la vida, és la societat que t’hi obliga. El que li ha passat a la Maricarmen és un mirall del que pot passar a qualsevol.
Pensem en aquesta dona que ha treballat tota la vida i, en jubilar-se, es troba sola i desprotegida. O com la Maricarmen, obligada a abandonar la seva llar, allunyant-se de tot allò que coneix i estima. De Beauvoir ens fa una pregunta incòmoda: quant d’aquesta pèrdua d’autonomia és inevitable i quant depèn dels mitjans que els hem negat? És un error pensar que és només una qüestió d’anys.
L’engany de la ‘jubilació daurada’ i l’exclusió positiva
Beauvoir va un pas més enllà i ens convida a reflexionar sobre quan comença realment la precarietat d’una persona. Potser moltes de les privacions que s’evidencien en la vellesa van començar molt abans, i la jubilació simplement les fa visibles. Aquesta és una veritat dura, però necessària per entendre el problema ocult de la nostra societat.
Imagina algú que ha passat dècades treballant sense parar, amb poc temps i pocs diners per cultivar interessos o relacions fora de la feina. Quan arriba la jubilació, aquesta rutina desapareix, i el que troba no és llibertat. És una manca de recursos per gaudir-la, una absència d’aficions i, el més important, una falta de relacions significatives. El treball i el cansament ja no poden amagar allò que mai va tenir temps de construir.
Per si no fos prou complex, la societat sovint mira cap a la vellesa i, en lloc d’apartar la mirada, l’eleva a un altar. Aquest fenomen, que De Beauvoir anomena exclusió positiva, és igualment perillós. Podem excloure una persona gran tant menyspreant-la com idealitzant-la. La primera forma és més òbvia: parlar-los com a nens, robar-los les decisions, assumir que no saben res.
La segona, però, és més subtil i, per tant, més difícil de combatre. És l’exclusió de qui col·loca els seus avis en un pedestal, creient que ja estan per sobre de qualsevol desig, emoció o il·lusió. La imatge de l'”ancià savi” que no deixa espai perquè la persona real que hi ha darrere de l’edat pugui ser qui és. Aquest és un truc mental que ens impedeix veure la veritat.
El pacte de silenci que ens condemna a totes
Finalment, convertim la vellesa en una condició social quan apartem la mirada. De Beauvoir ho va anomenar “la conspiració del silenci“, referint-se a la nostra tendència compartida de no voler enfrontar-nos a com viuen moltes persones grans, ni escoltar el que tenen a dir. Per què ens costa tant escoltar? Perquè ens obliga a acceptar dues veritats incòmodes.
La primera, que nosaltres també arribarem allà. La segona, i potser la més alarmant, és que si sabem que algú viu en condicions indignes, ja no podem afirmar amb la consciència tranquil·la que la nostra societat tracta a tothom amb igual respecte. El cas de la Maricarmen és un impuls definitiu que ens obliga a aquesta reflexió. Aquesta és una urgència que ens afecta a totes.
Les reflexions de Simone de Beauvoir són, malauradament, d’una actualitat punyent. La manera com està configurada la nostra societat ens aboca a una vellesa indigna, conduint-nos a la misèria, els habitatges precaris, la malaltia, la solitud i la desesperació. I ho fa amb la complicitat d’una societat que prefereix mirar cap a un altre costat.
El cas de la Maricarmen no és aïllat, és un crit d’alarma que ens afecta a tots. Ha posat de manifest una realitat que no podem continuar ignorant. Les coses han de canviar, i la vellesa ha de deixar de ser una condició indigna. Hem de començar a lluitar per aquells que ja ho han donat tot a aquesta societat en la qual vivim. Estem preparades per afrontar el repte?
