El passat mes de juliol es va assolir una fita important a Vallvidrera. Després de gairebé sis anys, el veïnat d’aquest barri a les alçades va acabar de pagar els prop de 65.000 euros de multa interposats per protegir de l’enderroc la Casa Buenos Aires el 2020. La sanció provenia de la denúncia presentada per la congregació religiosa dels Pares Paüls -propietaris d’aquest edifici icònic fins a l’expropiació materialitzada el novembre del 2022- arran de l’ocupació de la finca, que va tenir lloc l’any 2019 amb l’objectiu d’evitar que pogués anar a terra. Aquest càstig econòmic en concepte de “danys” al recinte modernista va ser un cop dur per al col·lectiu que es va organitzar en defensa de la joia arquitectònica construïda el 1886. Consideraven inversemblant que se’ls multés per fer malbé l’immoble quan la voluntat dels aleshores titulars era la d’enderrocar-lo. De fet, l’entrada furtiva del grup de joves a la finca va ser l’únic que va impedir que els plans de demolició tiressin endavant i que va permetre obrir la porta a una adquisició per part del consistori.
El sense sentit de tot plegat no va ser prou per aixecar la sanció i, des que es va materialitzar el desallotjament polèmic de la casa ara fa sis anys, el veïnat s’ha organitzat per anar sufragant aquesta important despesa econòmica. Durant aquest temps, s’han impulsat diverses activitats al barri per guanyar fons i pràcticament una trentena de persones i entitats de la zona han fet aportacions. Tots els intents de negociar amb els antics propietaris una rebaixa de l’import de la multa han resultat infructuosos i, finalment, s’ha hagut de pagar fins al darrer cèntim estipulat. Un cost finançat íntegrament per la ciutadania i un preu molt alt per defensar el patrimoni de Vallvidrera. “Per a nosaltres era molt important que no es perdés. La societat civil va fer la feina que hauria d’haver fet l’Ajuntament i el mínim seria que així ho reconeguessin”, assenyala en una conversa amb el TOT Barcelona en Salva Ferran, un dels veïns que formen part del col·lectiu en defensa de la Casa Buenos Aires. Des de l’agrupació consideren que és una “vergonya” que s’hagi acabat de pagar una sanció d’aquest calibre per salvar un edifici centenari just l’any que Barcelona acull la Capitalitat Mundial de l’Arquitectura i en el mateix mes que ha tingut lloc a la ciutat el Congrés Mundial d’Arquitectes.
Cal recordar que aquest immoble es va idear originalment com a gran hotel als afores de la trama urbana de la capital catalana. Després de la meravellosa reforma de l’any 1910 a mans de l’arquitecte Jeroni Granell, autor dels vitralls del Palau de la Música, va acollir una residència d’estudiants de la Universitat de Barcelona (UB) i inclús un hospital de campanya durant la Guerra Civil. Durant dècades, el recinte funcionaria com a seminari eclesiàstic, una activitat que es va mantenir pràcticament fins als vuitanta, quan es va convertir en una escola cooperativa abans de consolidar-se com a residència de gent gran sota el nom de Llar Betània. Amb el tancament definitiu del geriàtric, el temps es va aturar a l’edifici. Tots els intents dels veïns per comprar l’espai de la mà de la cooperativa Sostre Cívic -amb qui van arribar a fer una oferta formal de 2,5 milions d’euros- van resultar infructuosos i només l’ocupació ja esmentada va evitar que es pogués enderrocar per construir-hi un faraònic hotel de luxe. Dos anys després del desallotjament, l’Ajuntament cedia davant la pressió popular i decidia expropiar la finca inicialment per fer-hi habitatge dotacional per a joves i gent gran.
Recta final del periple judicial abans de definir el nou equipament
Quatre anys han passat des de l’anunci de l’expropiació de l’edifici. En aquest temps, els recursos judicials interposats pels Pares Paüls han aconseguit que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) anul·lés en fins a dues ocasions el procés d’expropiació i la modificació del Pla General Metropolità (PGM) que el feia possible. La situació va forçar el consistori a aprovar una nova modificació que esmenés els defectes de forma recollits en les sentències de l’alta cambra catalana i que permetés blindar l’immoble. Aquesta va rebre la llum verda definitiva a mitjans de l’any passat, concretant la titularitat pública de l’edifici per destinar-lo a un futur equipament dotacional assistencial que gestionaria l’àrea de Drets Socials. Ara bé, la pugna judicial no va acabar aquí. A principis del 2026, el TSJC anul·lava el preu fixat per a l’expropiació en considerar que no era correcte i obligava l’Ajuntament a calcular una nova xifra més elevada per compensar tant els antics propietaris com London Private Company, el fons d’inversió que havia obtingut la llicència municipal per tirar endavant amb l’enderroc i el projecte hoteler.
Segons ha pogut saber aquest mitjà, l’administració barcelonina està ara a l’espera que el jurat d’expropiació dicti una nova resolució amb el preu definitiu que han d’abonar en concepte de compensació. Des de l’antiga propietat i el fons es demana una xifra que seria entre dues i tres vegades els 3,5 milions d’euros que va costar en el seu moment l’expropiació, tot i que és probable que el preu final sigui força inferior al sol·licitat. Mentrestant, l’immoble continua immers en un estat letàrgic, completament tancat i amb els accessos custodiats les 24 hores per equips de seguretat a l’espera de la seva transformació en un equipament públic.
Per la seva banda, tant des del col·lectiu en defensa de la Casa Buenos Aires com des de l’Associació de Veïns de Vallvidrera mantenen la voluntat d’aconseguir que el futur equipament també inclogui una part destinada a habitatge per a joves i gent gran. Les darreres converses al respecte amb l’Ajuntament han estat positives i sembla que la funció dotacional i assistencial podria ser compatible amb l’activitat d’habitatge i serveis per a la zona que reclama el veïnat. “Volem que la gent que vingui al barri pugui integrar-se i que, quan et facis gran, no hagis de marxar de Vallvidrera o gastar-te una fortuna en ambulàncies. La meva mare va haver d’anar el 2020 a una residència a Sarrià amb 91 anys. Això implica desarrelar una persona quan té menys eines per afrontar-ho… Només estem demanant coses que necessita el barri per continuar sent-ho”, conclou Ferran.
