A mig camí entre Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Sant Just Desvern, en plena serra de Collserola, s’erigeix un conjunt en ruïnes. La seva aparença exterior sembla indicar que es tracta d’una antiga masia abandonada, però les seves parets desgastades i engolides per plantes enfiladisses amaguen una història que va molt més enllà. Aquests són els darrers vestigis supervivents del monestir de Santa Maria de Valldonzella, un recinte eclesiàstic de fa prop de vuit segles i que va donar origen a la comunitat de monges cistercenques que encara avui dia manté activitat a la capital catalana, amb seu al carrer del Cister de Sant Gervasi – la Bonanova. Tot i l’actual degradació, el conjunt ubicat en aquesta vall obaga està protegit com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) i és des de fa temps propietat de l’Ajuntament de Barcelona, després que els terrenys fossin expropiats als anys vuitanta per part de la ja desapareguda Corporació Metropolitana de Barcelona, precursora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).
Els seus orígens se situen cap a la meitat del segle XII, quan apareix per primer cop la denominació de Valldonzella en una donació que el matrimoni propietari d’aquest indret, Guillem i Sanxa Mir, fa al monestir de Sant Cugat del Vallès. Durant diverses dècades no hi haurà notícies de cap activitat al paratge fins que l’any 1175 es menciona l’existència de l’església de Santa Maria, regida per un sacerdot i utilitzada com a capella per al monestir de deodades o donades -comunitat femenina laica- que hi havia a la mateixa vall. Aquest recinte comptarà des del 1218 amb una abadessa pròpia i és el mateix que el 1226 serà cedit pel bisbe Berenguer de Palou II (1212-1241) a l’anomenada Orde del Cister. La comunitat benedictina establirà formalment l’any 1237 en aquest indret el monestir cistercenc femení de Santa Maria de Valldonzella, que respondrà només davant el Bisbe de Barcelona i es construirà reaprofitant material d’altres edificacions més antigues que es remunten inclús a l’època romana.
L’activitat de les monges es mantindrà fins al 1263, quan l’orde religiós rep l’autorització reial per traslladar-se al pla de Barcelona, i així poden escapar de la inestabilitat social que regnava en aquesta part de la serra. En concret, s’instal·len en uns terrenys pròxims a l’emplaçament de l’antiga Creu Coberta, al límit entre els actuals barris de Sant Antoni i el Poble-sec, on edifiquen un nou monestir. Aquest seria destruït durant la guerra dels Segadors i portaria les religioses a un nou emplaçament temporal al Raval. A principis del segle XX, la comunitat s’ubicarà ja definitivament a la seu del carrer del Cister de la Bonanova. Pel que fa al recinte de Collserola, es mantindrà l’activitat de culte a la capella del monestir -es passa del culte a Santa Maria al de Santa Margarida- fins al 1865, quan l’indret serà abandonat definitivament pels seus problemes estructurals. Només es mantindrà activitat ramadera a la masia contigua al temple. No serà fins a finals del segle XX que revifa l’interès per aquest conjunt, que serà finalment expropiat per la Corporació Metropolitana de Barcelona a finals de març del 1984 amb l’objectiu de rehabilitar-lo. Amb la dissolució de l’ens el 1987, el projecte quedarà en un calaix fins que el recinte passa formalment a mans de l’Ajuntament de Barcelona l’any 2003.
Esfondraments i intents fallits
Aquesta cronologia es coneix gràcies a diferents estudis realitzats al llarg dels anys per professionals com la historiadora de l’art Montserrat Pagès Paretas i recopilats per l’arquitecte Joan Albert Adell. Adell és especialista en romànic i està assessorant diverses entitats barcelonines i del Baix Llobregat, que han unit forces per demanar a les autoritats una actuació urgent al monestir de Valldonzella per aturar la seva degradació després de prop de quatre dècades d’abandonament. Segons la fitxa patrimonial que el cataloga com a BCIL, quan es va atorgar aquesta protecció al conjunt, se’n conservava l’absis rectangular amb finestra de doble esqueixada, una nau amb carreus ben escairats que probablement es remunten al segle XII i una coberta amb sostre pla a base de bigues, sostinguda per arcs de mig punt i una volta a la part que havia pertangut a l’oratori. La torre de l’església mantenia l’alçada original i també la galeria superior.
De la masia contigua al recinte, també d’origen medieval, però reformada en múltiples ocasions entre els segles XVII i XVIII, es preservava bona part de l’estructura i la façana, senyal que havia mantingut activitat després del trasllat de les monges.
Però en els darrers quaranta anys, la masia ha patit diversos esfondraments parcials, tant dels sostres com de la façana. Comparativament, l’església havia resistit millor el pas del temps, però, la tardor del 2022 va enfonsar-se l’estructura de bigues del temple i va arrasar l’espai on s’aixecava un altar, que fins a mitjan segle XX encara conservava un retaule. Aquesta incidència va deixar de retruc completament exposada la premsa de vi del segle XVIII, que ja no té cap mena de protecció davant la pluja i altres inclemències meteorològiques. A banda, tot el conjunt fa temps que va quedar engolit per la vegetació, comprometent també la seva estructura.
“No entenem que en aquest temps no s’hagi fet res per conservar un dels pocs exemples del romànic barceloní, sobretot quan es va expropiar amb la idea de recuperar-lo”, assenyala en una conversa amb el TOT Barcelona en Salva Ferran, president de l’associació Som Collserola. Aquest veí de Vallvidrera és una de les persones que des de fa gairebé dues dècades lluita per evitar que el monestir caigui a trossos. La primera petició formal al respecte que juntament amb altres activistes va traslladar tant a l’Ajuntament de Barcelona com al Consorci del Parc de Collserola data del 2008.
Ferran ha acudit des d’aleshores en diverses ocasions al paratge i hi ha comprovat de primera mà com avança sense aturador la degradació del conjunt. Al llarg d’aquest temps, les administracions han encarregat diferents estudis, projectes i avantprojectes per conservar i restaurar aquest espai. La darrera iniciativa va ser la licitació el desembre de 2023 per part de l’Oficina Tècnica de Collserola -depenent del consistori barceloní- d’un pla urgent per a la “consolidació, conservació i protecció dels elements constructius existents”. Les actuacions previstes tenien un pressupost de prop de 301.300 euros.
Al cap d’uns mesos i davant la manca d’avenços, set entitats barcelonines i del Baix Llobregat presentaven un escrit conjunt a l’Ajuntament de Barcelona reclamant l’adopció de mesures urgents. Inclús van adjuntar un projecte tècnic elaborat per Adell que proposava unes intervencions concretes amb poca inversió –109.056 euros– per almenys aconseguir estabilitzar l’estructura supervivent. “Ens vam moure forçats per la situació i perquè el monestir no acabi de desaparèixer del tot”, apunta Ferran. La resposta municipal arribava durant l’estiu del 2025, quan es comunicava a les agrupacions que no hi havia consignació pressupostària ni subvenció per poder tirar endavant amb la rehabilitació.
Una reivindicació candent
Lluny de quedar-se amb els braços plegats, les entitats han continuat la seva campanya de pressió contactant tant amb la comunitat de monges cistercenques, que l’any vinent celebra els seus 800 anys d’història, com amb el Síndic de Greuges de Barcelona. Aprofitant que la ciutat acull la Capitalitat Mundial de l’Arquitectura i només un mes després de la clausura del Congrés Mundial d’Arquitectes, les agrupacions han tornat a alçar la veu per demanar intervencions urgents al recinte, així com l’elaboració d’un pla director que defineixi els usos futurs del conjunt i de l’entorn natural i l’encàrrec d’un projecte de restauració arquitectònic en profunditat. Des de Som Collserola consideren que el més important és aconseguir posar sobre la taula propostes que puguin fer viable la preservació de l’antic monestir i el seu entorn, i posen com a exemple iniciatives que ja s’han dut a terme amb èxit en altres punts del parc natural, com ara Alimentem Collserola, que consisteix a reactivar l’activitat agrària a la serra d’una manera sostenible i ecològica.
