La pandèmia ha posat al punt de mira de l’opinió pública les residències d’avis, on el coronavirus s’ha cobrat més de 1.300 vides només a Barcelona ciutat. De fet, encara hi ha 17 centres en alerta roja perquè tenen positius i no poden aïllar-los bé. Com ha explicat el TOT Barcelona els darrers dies, centenars de reclamacions van advertir totes les administracions sobre la vulnerabilitat d’aquests centres, que a la capital catalana estan mal repartits i són més complicats que a la resta del país.
Els familiars dels avis i àvies residents reclamen solucions a la Generalitat de Catalunya i a l’Ajuntament de Barcelona, tant per als centres públics com per als privats. I és que els dos conceptes que es barregen contínuament: la gestió dels centres públics s’adjudica a empreses amb ànim de lucre, mentre que la majoria de places en centres privats es financen de forma directa o indirecta amb diner públic. L’atenció mèdica està trossejada en tres equips: un de públic, un de privat i un de concessionari.
El primer terreny de joc per revisar el sistema són els concursos d’adjudicació de les residències públiques. És on les administracions poden incidir més, perquè tenen la potestat de redactar plecs de condicions que combatin les baixades de preu temeràries i primin l’interès general. Ja hi ha hagut experiències, que malauradament no han aconseguit l’objectiu d’atorgar la gestió a les ofertes de més qualitat assistencial.
El cas paradigmàtic de Fort Pienc
El govern d’Ada Colau ha criticat durament a la Generalitat per la manca de supervisió de les residències i ha reclamat una revisió total del model de gestió. Però el cert és que la gestió de les residències municipals té els mateixos punts febles que la dels centres que depenen de la Generalitat. Un exemple paradigmàtic és l’adjudicació ‘social’ que va intentar l’Ajuntament de Barcelona a la residència Fort Pienc entre el 2017 i el 2019. Fa un any la constructora Sacyr va guanyar el concurs gràcies a una oferta econòmica agressiva, tot i que la seva proposta qualitativa havia rebut una puntuació molt baixa.
El centre tenia una associació de familiars i també treballadors mobilitzats per incrementar la qualitat assistencial. A més hi havia molt absentisme laboral i el consistori volia reorientar el centre cap a una filosofia de gestió anomenada Atenció Integral Centrada en la Personal (AICP). Abans de redactar les noves pliques del concurs, el consistori va fer un procés participatiu de 4 mesos per recollir propostes.
El concurs establia diferents factors de competició entre les candidates i pretenia que els aspectes no econòmics prevalguessin sobre el simple criteri de millor preu. Així, la proposta econòmica només donaven 35 punts, mentre que la proposta qualitativa en donava 50 i els precedents d’absentisme a l’empresa determinaven els 15 restants. El capítol social valorava per exemple quina atenció rebrien els residents amb trastorns de conducta, com s’acollirien els nous allotjats, quins canals de comunicació amb les famílies aportarien i què farien per aplicar la filosofia AICP.
Les grans s’emporten el mercat
Vuit empreses es van presentar al concurs: dues constructores (OHL i Valoriza-Sacyr), la multinacional DomusVi, la controvertida empresa de neteja i seguretat Eulen, la catalana Accent Social –subcontractada per al servei municipal d’atenció domiciliària–, la madrilenya Grupo 5 i la tarragonina L’Onada –propietat de la presidenta de la patronal ACRA–. Totes són grans empreses del sector, no s’hi va presentar cap pime local malgrat que el govern municipal d’Ada Colau presumeix d’haver obert la contractació pública a les petites i mitjanes empreses.
La ponderació de criteris no va donar el resultat esperat. Tal com mostra l’informe tècnic d’adjudicació, l’empresa que més destacava per la seva proposta social era L’Onada: va ser l’única que va aconseguir els 50 punts en joc, la valoració màxima. La seguien a força distància OHL (36 punts), Eulen (35,25) i Accent Social (34,25). No obstant, qui va embutxacar-se l’adjudicació va ser Valoriza-Sacyr, que havia quedat 7a en la classificació qualitativa.
La seva oferta econòmica era la més baixa de les vuit. Si el preu de sortida del contracte eren 7,5 milions d’euros per dos anys de gestió –prorrogables a dos anys més–, Valoriza-Sacyr va oferir-se a prestar el servei per 6,5 milions, és a dir, per un milió d’euros menys. La mesa de contractació fins i tot li va demanar un aclariment sobre el preu, per comprovar que pagava els salaris que marquen els convenis sectorials. L’Institut Municipal de Serveis Socials va revisar els números i va donar per bona l’oferta. Va resultar guanyadora per un estret marge de 2,10 punts.
Els plecs també tenien una clàusula contra baixes abusives, però només detecta casos aïllats. Així, les bases deien que es considerarien “anormals” o “desproporcionades” les candidatures que baixessin el preu més del 10% respecte a la mitjana d’ofertes presentades. Valoriza-Sacyr no va ser l’única que va ajustar molt la seva oferta: OHL havia ofert 6,7 milions d’euros i DomusVi en proposava 6,8. L’oferta de L’Onada, la guanyadora social, no era gaire superior: 6,9 milions d’euros.
Els familiars, descontents
Un any després de l’adjudicació, la pandèmia ha fet estralls a la residència i els familiars dels usuaris es queixen d’escassa transparència. I això que un dels requisits de la licitació era millorar la comunicació amb les famílies. “La direcció del centre compta molt poc amb nosaltres, ens consta molt rebre informació i poder fer aportacions”, explica Carlos de Pedro, president de l’associació de familiars de la residència.
Hi ha hagut positius i morts per Covid-19 i no saben si la gestió quotidiana ha estat prou bona, perquè durant tres mesos no han pogut entrar-hi. “Estem a les fosques”, reconeix De Pedro. En alguns moments l’associació ha hagut de transmetre informació que el centre no oferia i una tècnica municipal els ha anat enviant correus electrònics explicatius. Han pogut fer algunes vídeo-trucades durant el confinament i aquest juny han vist per primer cop pares i avis: “Fa dues setmanes vam poder fer la primera visita, de mitja hora i guardant les distàncies al vestíbul del geriàtric, i aquesta última setmana hem pogut treure’ls a passejar una hora pel voltant”.
Com en tants altres geriàtrics, “han faltat EPIs per al personal i molts professionals han estat de baixa”, afegeix el portaveu. Amb el que són més crítics, però, és amb les escasses derivacions a l’hospital dels malalts greus: “S’ha deixat morir molta gent a la residència, només anaven a l’hospital els qui tenien mútua”. A més, denuncia que es filtrava per salut mental: “Els qui tenien algun problema cognitiu, fos lleu o greu, normalment no se’ls derivava”.
No és l’única queixa dels familiars sobre la gestió del centre. “Quan va entrar el meu pare a la residència hi havia una infermera de nit i just abans de la pandèmia va deixar d’haver-ne, sense dir-nos-en res”, assegura De Pedro. Creuen que tampoc n’hi ha hagut durant la crisi. També són crítics amb la participació: “El Consell de Participació del Centre no s’assembla gens al que marca la llei, ni en la composició, ni en el funcionament ni en la funció que ha de fer”. “En conjunt no faig una mala valoració del centre, però hi ha moltes coses a millorar”, resumeix.
“Els serveis públics, que siguin públics”
La residència municipal del Fort Pienc està inclosa a la denúncia col·lectiva que ha presentat a Fiscalia la Coordinadora 5+1, que representa familiars de desenes de centres de Barcelona. La investigació judicial repassarà la gestió de 30 centres a petició de quasi 200 famílies de residents i buscarà indicis de delictes penals. “Volem que trobin els culpables d’una gestió tan horrorosa i d’haver deixat morir gent”, reivindica la portaveu, Maria José Carcelén
El juliol de 2019 l’entitat va portar a votació al Parlament una resolució sobre les residències, que es va aprovar per unanimitat però no s’ha fet efectiva. La Coordinadora 5+1 ja no té fe en millorar les adjudicacions i directament vol que les administracions internalitzin la gestió dels centres públics. “Els serveis públics, que siguin públics”, sosté Carcelén. “Si no atens tu a les persones del centre, què té de públic el teu servei? Simplement ets el propietari d’un edifici”, compara.
Mentre això no arribi, considera que “permetre ofertes a la baixa per aconseguir la gestió d’un centre” seguirà provocant “la tempesta perfecta”. “Només cal mirar qui es presenta als concursos: empreses de l’Ibex-35 o controlades per fons d’inversió”, assenyala. “No ens enganyem, venen a guanyar diners i fer negoci!”, protesta. Sobre l’adjudicació de Fort Pienc, considera que els criteris socials són paper mullat: “Tothom pot presentar un projecte meravellós, perquè saben que si no el compleixen no passa res”. “No es fan inspeccions reals i els incompliments no tenen conseqüències”, es queixa.
Alternatives al factor preu
Les adjudicacions no han d’incloure forçosament el factor preu, si bé es considera una bona forma d’evitar favoritismes i processos de selecció massa subjectius. Susana Grau, cap de l’àrea d’instrucció d’expedients de l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO), explica al TOT Barcelona que existeixen concursos públics “a preu zero”, en què es marca un import fix i les empreses competeixen a través d’altres favors més qualitatius.
“Per exemple la Llei Aragonès, que al final no es va aprovar al Parlament, incloïa un llistat de serveis que podien adjudicar-se així i un d’ells eren les residències”, detalla. L’ACCO es va posicionar en contra, perquè considera que “obviar el preu no és una bona política de contractació”. “Si abuses del preu zero se’n ressentirà el conjunt de la compra pública”, avisa. “L’Administració ha de buscar sempre la millor relació qualitat-preu”, contraposa.
Grau assegura que hi ha alternatives per garantir la qualitat: “S’ha de trencar el mite que un preu competitiu impedeix ser molt exigent amb la qualitat”. Una opció és exigir a les candidates més personal i inversió del que marca la cartera de serveis de la Generalitat. També es pot fixar com a imprescindible algun criteri, com assolir certa puntuació social o aportar un determinat extra de personal. I, sobretot, coincideix amb els familiars en la importància d’establir penalitzacions: “Els incompliments contractuals s’han de perseguir molt, perquè són frau”.
