Mal repartides i més complicades: retrat de les residències d’avis a Barcelona

El mapa d'equipaments a la capital té forts desequilibris i un sistema d'atenció mèdica diferent al de la resta de Catalunya

Barcelona té 244 residències de gent gran, que han estat al punt de mira durant la pandèmia. Familiars i usuaris d’aquests centres han advertit amb centenars de queixes els punts negres del mapa d’equipaments: el TOT Barcelona ha rastrejat més de 250 reclamacions formals a la ciutat els darrers dos anys. Però per què hi ha tantes queixes? De què estan malalts, els centres geriàtrics de Barcelona?

Les dades del Consorci de Serveis Socials de Barcelona mostren una radiografia complexa: la distribució territorial presenta forts desequilibris, titularitat i gestió no van gens de la mà, el gran pes del diner públic no garanteix el control dels centres i l’atenció mèdica està trossejada. En definitiva, la xarxa de residències no està sistematitzada com la resta de l’estat del benestar. Familiars, voluntaris i experts demanen posar ordre al model residencial amb una revisió profunda i transformadora.  

Mudança assegurada

Tant els centres com les places presenten fortes diferències per districtes. Una mala distribució territorial obliga als avis i àvies a mudar-se lluny de casa quan ingressen en un geriàtric. Trencar amb la xarxa relacional del barri d’origen no només aplana el terreny a la soledat, sinó que fa més difícil detectar situacions de risc. La mida dels centres també és molt desigual i resulta determinant en la vida quotidiana del resident. El centre més petit de Barcelona té només 8 places –la residència Immaculada-Salses d’Horta–, mentre que el més gran en té 308 –un complex de Sanitas a Les Corts–.

L’Eixample acapara 81 dels 244 geriàtrics, és a dir, exactament un terç del total. No obstant, la majoria són centres de poca capacitat i sumen ‘només’ el 21,7% de les places, una cinquena part. En canvi, Horta-Guinardó té la meitat de centres (41) però més grans i es situa com el districte líder en places (24,4%). Sarrià-Sant Gervasi també destaca: és el tercer territori tant en centres com en places.

L’altra cara de la moneda són els districtes de Sant Andreu, Les Corts i Ciutat Vella. El casc antic, tot i ser un dels més envellits de la ciutat, només disposa de 10 petites residències que sumen tot just 330 places. Sants-Montjuïc també en té 10, però amb el triple de places. Dos dels 7 establiments que hi ha Sant Andreu, la Casa Asil i el centre Bon Pastor, acaparen la majoria de places i han estat durament colpejats pel coronavirus. A la cua hi ha Les Corts, que és el districte amb menys centres i el penúltim en capacitat. 

Gestió privada del diner públic

Una altra característica fonamental és que la frontera entre públic i privat és difusa. Els 19 centres de titularitat pública que hi ha a la ciutat –5 de l’Ajuntament i 14 de la Generalitat– els gestionen empreses privades escollides per concurs. Els 225 centres restants són tots privats, però 167 d’ells contenen places que paga l’administració.  

Aquests centres mixtos poden ser concertats –amb places cedides de forma permanent a la xarxa pública–, col·laboradors –que ofereixen llits segons la demanda– o simplement acreditats per allotjar beneficiaris de la Llei de Dependència. La foto finish és que el 85% de les places estan subvencionades de forma total o parcial i només el 15% dels llits es paguen amb capital 100% privat. A la pràctica, doncs, el sistema residencial viu del diner públic.

La llista d’espera per a obtenir una plaça pública gairebé iguala el parc residencial existent. A data de gener de 2020, a Barcelona hi havia 13.390 places en total i 12.261 peticions d’ingrés sense atendre. No obstant, Afers Socials adverteix que una mateixa persona pot haver presentat fins a tres sol·licituds i per tant la llista real de sol·licitants no és tan alta. 

Singularitat: l’atenció mèdica, trossejada

L’atenció mèdica a les residències també és público-privada. I a l’àrea metropolitana de Barcelona és més complexa que a la resta del país, perquè combina 3 equips sanitaris diferents: els que treballen a la residència, els de l’ambulatori més proper i els Equips d’Atenció Residencial (EAR), un reforç extra diürn que només existeix al Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès. 

Els EARS els va crear Salut fa una dècada per treure pressió a l’Atenció Primària i avui a la capital els supervisa el Consorci Sanitari de Barcelona, un òrgan que comparteixen la Generalitat i l’Ajuntament. L’adjudicatari únic és Grup Mutuam, una antiga mútua ara especialitzada en geriatria que comanden dos ex alts càrrecs de Salut en temps de CiU. La coordinació dels tres serveis en un moment de gran estrès del sistema sanitari és un dels factors que ha influït en la lenta detecció de la Covid-19.

“El metge de capçalera és el titular de l’atenció mèdica d’aquell pacient; si és autònom per desplaçar-se pot conservar el que tenia assignat quan vivia al seu domicili, però li sol ser més pràctic canviar de CAP”, clarifica Toni Salvà, director de la Fundació Envelliment i Salut (UAB). “El personal mèdic de la residència no pot fer receptes ni tampoc registrar res a la història clínica compartida”, prossegueix. Els EAR sí que poden fer-ho i serveixen de crossa externa a les residències, tot i que només estan operatius de 8h a 20h. De nit cal recórrer a Urgències.

Els familiars volen més inspeccions

La Coordinadora 5+1 agrupa familiars de residents en centres públics de Barcelona i compta amb el suport de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB). Un dels seus fronts de batalla són les inspeccions dels centres. “S’avisa abans a les empreses, ens ho han explicat treballadors i ho veiem amb els nostres ulls: es fan neteges extraordinàries i s’arreglen desperfectes quan ve un control”, critica. I a vegades no hi ha ni inspecció, assegura: “Quan no hi ha prou personal d’inspecció, les queixes es contrasten amb una simple trucada”.

Tant la coordinadora com la FAVB s’oposen a l’existència dels Equips d’Atenció Residencial (EAR), que consideren una privatització encoberta. “Reclamem tornar al model previ i que siguin exclusivament els CAP qui atengui les residències, dotant a l’Atenció Primària del pressupost que necessita”, apunta Marcel·la Güell, vocal de Sanitat de la FAVB. Al desembre una delegació de les dues entitats es va reunir amb responsables del Consorci Sanitari de Barcelona per demanar-ho: “Ens van donar llargues”, diu Güell. Portaveus de Salut han respost al TOT Barcelona que no tenen registrades reclamacions de residents o familiars sobre els EAR els darrers 2 anys.

Control, contencions i conviure

Jordi Muñoz és president de l’associació EIMA, que es dedica a investigar maltractaments de gent gran. La seva experiència des de fa 30 anys amb el servei d’inspecció d’Afers Socials és positiva, explica. “I no, no s’avisa abans dels controls”, afirma. “És una sensació freqüent entre familiars, però igualment ja es veu quan un centre funciona malament, no es pot dissimular”, diu. Ara bé, per evitar temptacions, recomana als familiars que no diguin a la residència que els denunciaran o faran una queixa a la Generalitat.

En canvi, posa sobre la taula l’ús excessiu de contencions, que són totalment legals. “Lligar al llit o sedar una persona pot evitar que caigui, però també té una gran afectació psicològica”, adverteix. A les residències de Barcelona, com a les de tot Espanya, “encara s’utilitza massa” la contenció: “La taxa de contenció supera el 30% a Espanya, mentre que hi ha països amb menys d’un 10%”.  

Altres indicadors de qualitat, com el dret a la intimitat, han millorat molt amb els anys segons Muñoz. “Fa vora 30 anys veia molt sovint antics pisos de l’Eixample amb 5 o 6 persones per habitació, que atemptaven contra la dignitat de les persones”, rememora. “Hem millorat molt, però tot i així continuem tenint dobles i en alguns llocs triples, on la intimitat queda molt limitada”, afegeix.

Un nou model que eviti la soledat

Albert Quiles, director d’Amics de la Gent Gran, reclama un nou model residencial que previngui la soledat no volguda. L’entitat coordina desenes de voluntaris, que des de fa cinc anys també visiten a gent gran ingressada en geriàtrics. “Ben poques de les persones que acompanyem ens manifesten que són felices, algunes ens diuen que se senten abandonades i aparcades”, lamenta.

“Molt abans de la pandèmia ja qüestionàvem el model d’atenció i cura a la gent gran a les residències, cal una revisió total”, sentencia. A Barcelona, i en general a les ciutats denses, molts centres tenen una distribució d’espais inadequada perquè reciclen immobles que no van ser concebuts com a allotjament col·lectiu. “M’he fet un fart de veure antics pisos de l’Eixample amb habitacions triples, o sense llum natural, o amb espais compartits massa petits…”, exemplifica. Altres mancances recurrents són l’escassa intimitat i horaris massa estrictes.

Quiles considera que “el sistema de residències ha patit una caiguda en totes les vessants”, malgrat que “molts professionals que s’hi deixen la pell”. Per ell, la majoria de deficiències són fruit de la “precarització” del personal, que provoca “un nivell formatiu i unes ràtios inadequades”. Ha vist “eficaç” el traspàs de la gestió de les residències a Salut durant l’emergència, però demana buscar ara un equilibri entre la vessant mèdica i la social: “Si sanitaritzem els centres hi ha el perill que s’arraconi la vessant emocional i psicològica”.

La complexitat descoordina

Toni Salvà, de la Fundació Envelliment i Salut (UAB), és prudent a l’hora de valorar el model barceloní i sobretot l’atenció mèdica trossejada. Per un costat, assumeix que “la complexitat pot generar dificultats de coordinació”. Però per altra banda avisa que “el millor model per la Vall d’Ara no té perquè ser el millor per Barcelona” i és bo explorar solucions a mida. “Els models sanitaris són ideològics, però els drets de la persona no depenen d’ideologies”, distingeix l’expert. “No hi ha un model per se millor que un altre; qualsevol pot funcionar bé si es dota del pressupost, els recursos i el coneixement que requereix”, avisa.

Més recursos, més qualitat

La patronal del sector, ACRA, considera que “la gran majoria de usuaris i familiars estan satisfets” amb la seva residència. Ara bé, també assumeix que hi ha marge de millora: “Si volem un model de més qualitat calen més recursos econòmics per part de l’administració, una major coordinació sociosanitària que permeti garantir l’accés dels residents a l’atenció primària i especialitzada, i seguir avançant en l’atenció centrada en la persona, un mètode que permet que la persona usuària envelleixi segons les seves preferències i necessitats”.

L’associació, preguntada pel TOT Barcelona, assegura que no té constància d’avisos previs a les inspeccions i subratlla que “les residències de gent gran són un dels serveis més inspeccionats”. Corrobora que la Generalitat fa “inspeccions periòdiques” i considera “lògic i positiu que existeixi un control extern”. Ara bé, avisen que “la responsabilitat no pot recaure sempre en els centres” i recorden que “les residències no són hospitals”. 

Més informació

Nou comentari