El fort impacte del coronavirus en les residències de Barcelona, on a causa de la pandèmia han mort més de 1.300 persones –1.319 segons l’últim recompte, fins a dissabte– ha posat en evidència la fragilitat dels equipaments per a gent gran. Però no és una vulnerabilitat nova. Els dos anys anteriors es van interposar centenars de queixes sobre negligències mèdiques, instal·lacions deficients i sobretot desatenció per falta de personal. Avis a qui es donava per error la medicació d’un company, habitacions sense privacitat o absència de professionals sanitaris a la nit són alguns dels casos reportats pels familiars de forma reiterada.
Les queixes, però, estan molt disperses entre la Fiscalia, Mossos d’Esquadra, el Síndic de Greuges, la Síndica de Barcelona i diversos departaments de la Generalitat de Catalunya i consorcis Generalitat-Ajuntament. No existeix cap finestreta única ni una institució responsable del seguiment de totes les reclamacions a centres geriàtrics. Una recerca efectuada pel TOT Barcelona en el darrer mes ha rastrejat més de 250 reclamacions formals en els darrers dos anys a centres de la ciutat. Tot i així, totes les fonts consultades confirmen que n’hi ha moltes més, algunes d’elles inaccessibles per opacitat institucional i d’altres per mala classificació dels casos.
El paquet més nombrós localitzat són 200 queixes barcelonines presentades a Afers Socials de la Generalitat, que és la principal fiscalitzadora de les residències d’avis. La conselleria les va rebre per dues vies diferents. Per un costat hi ha 75 queixes de familiars o residents enviades entre el 2018 i el 2019 a la subdirecció general d’Autonomia Personal de la Generalitat. Són referents a residències públiques amb gestió delegada, és a dir, sobre els 19 centres que la Generalitat i l’Ajuntament tenen a Barcelona.
Per altra banda hi ha les queixes sobre centres privats, concertats i col·laboradors, que canalitza el Servei d’Inspecció i Registre. Només l’any 2019 van entrar per aquesta via 136 sol·licituds de famílies que demanaven revisar un centre barceloní amb el qual estaven disconformes. Segons la conselleria, les de l’any 2018 “no estan classificades per municipi” i per tant no es pot destriar quantes pertanyen a la capital. El departament de Salut, també consultat per aquest mitjà, no ha facilitat les dades que queixes sobre centres sociosanitaris, un altre equipament al punt de mira durant la pandèmia.
Una trentena de diligències en curs a Fiscalia
A banda hi ha la via judicial. La Fiscalia General de l’Estat té constància fins al 15 de juny d’una trentena d’investigacions en curs a la Fiscalia de Barcelona específicament sobre presumptes irregularitats en residències de gent gran durant l’emergència sanitària. Per la via civil té entre mans una investigació conjunta de 16 residències de Barcelona, mentre que per la via penal treballa en 14 diligències individuals i una altra de col·lectiva.
No ofereix, però, dades d’investigacions anteriors. Aquest tipus de diligència dura un màxim de 6 mesos, expliquen fonts de la Fiscalia. Si es troben proves, desemboca en una denúncia. Si no, s’arxiva. Si els afectats decideixen durant el procés presentar una denúncia a un jutjat, la investigació també es tanca a la fiscalia, perquè ja s’ha obert en un jutjat. Si la denúncia es fa als Mossos d’Esquadra, la investigació passa a la fiscalia del jutjat assignat.
Una altra vintena a les sindicatures
Una altra institució on busquen empara els afectats són les sindicatures. La Síndica de Barcelona va rebre 8 queixes el 2018 sobre residències, 5 més el 2019 i 6 en els primers cinc mesos del 2020. El Síndic de Greuges deixa constància als seus informes anuals 2018 i 2019 de tres visites d’inspecció a centres residencials per a gent gran, dues queixes de residents o familiars i dues actuacions d’ofici. Cal sumar-hi 2 visites a geriàtrics el 2019 per part del grup Mecanisme Català per a la Prevenció de la Tortura, que fa anys que té aquests equipaments en el radar juntament amb presons i centres de menors tutelats per l’ús excessiu de contencions físiques i sedants.
Falta sumar-hi les denúncies presentades als Mossos d’Esquadra i als tribunals. Tant el TSJC i com la policia catalana, consultats per aquest diari, sostenen que no disposen d’un recompte perquè les denúncies es classifiquen per grans categories de delicte i no per l’establiment on s’haurien produït. Les denúncies contra residències i sociosanitaris, doncs, queden del tot invisibilitzades: per exemple unes instal·lacions inadequades formarien part de l’epígraf ‘deficiència en el servei’, on hi ha des d’escoles fins a hospitals; mentre que el maltractament a un avi s’inscriu com un acte contra la llibertat de les persones.
Macrodenúncia col·lectiva
L’associació Coordinadora 5+1, que agrupa familiars de 5 residències públiques de Barcelona, s’ha vist desbordada durant la crisi sanitària atenent famílies d’altres centres de la ciutat. Han aglutinat tots els casos ferms que han pogut en una denúncia col·lectiva: han fet arribar a la Fiscalia la situació de 30 centres públics i privats, en representació de quasi 200 famílies. Un dels casos és el sociosanitari Hestia Palau.
“Moltes persones ens escrivien al nostre e-mail perquè no sabien què fer”, lamenta Maria José Carcelén, portaveu de la coordinadora. Són l’única entitat amb experiència interposant reclamacions d’aquest tipus, però no disposen d’una infraestructura jurídica capaç de canalitzar tantes sol·licituds de cop. N’han seguit rebent després de la denúncia, explica Carcelén, però ja no poden ampliar la documentació aportada perquè interferirien en el procediment obert.
“Ens hem queixat tants cops de la neteja, de l’alimentació, de la falta de personal… El passat juliol vam aconseguir que el Parlament votés i aprovés una resolució sobre les mancances de les residències, però no s’ha fet res”, recorda la portaveu de la coordinadora. L’entitat reclama primer de tot la modificació de la cartera de serveis, és a dir, del personal mínim que la Generalitat exigeix a les empreses que gestionen places públiques.
La ràtio d’un gerocultor per cada 10 avis, aprovada fa 10 anys, ha quedat obsoleta per l’edat i la mala salut de la població ingressada. El 79% té més de 80 anys, segons l’estudi del 2019 Envejecimiento en Red (CSIC). A més, el 98% pateix algun trastorn crònic i el 55% n’acumula 7 o més, segons l’Enquesta de Salut de la Població Institucionalitzada (ESPI) catalana. “Demanem almenys una infermera de nit obligatòria, perquè a la majoria de centres només n’hi ha al matí i a la tarda”, narra Carcelén.
De moment han aconseguit que l’oferta més barata no guanyi automàticament els concursos, però es queixen que una empresa reiteradament incomplidora avui pot seguir guanyant-ne. “S’hi estan presentant fons d’inversió i constructores, que no primen la bona atenció sinó el negoci”, denuncia Maria José Carcelén, portaveu de l’entitat. Quan es detecti una falta greu en la gestió que fa una empresa, defensa, “se li han de treure punts o impedir-li presentar-se a licitacions durant un temps”. Si no, adverteix, la infracció pot sortir a compte: “Si et posen una multa de 6.000 euros per una mancança que te n’estalvia 40.000, no hi ha incentiu de millorar”.
“Me’l vaig trobar estirat al terra, no reaccionava”
I aquest mar de reclamacions formals és només la punta de l’iceberg: de la gran majoria d’incidències no en queda cap constància escrita. Els afectats es queixen només de forma verbal al mateix centre residencial i moltes queixes queden en via morta. Els familiars no saben què fer i els residents sovint demanen discreció per evitar conflictes amb els seus cuidadors.
És el que li va passar a Mariona Martín, que va tenir el seu pare de 89 anys ingressat 4 mesos en dos sociosanitaris del grup Hestia. El 13 d’abril va morir de coronavirus. L’Hestia Palau, on va estar ingressat la major part de dies, està sent investigat per la Fiscalia per 8 denúncies i té obert un expedient sancionador per part de Salut.
“El vaig anar a visitar un divendres d’aquest febrer i me’l vaig trobar estirat al terra de l’habitació amb mascareta d’oxigen, no reaccionava a res”, relata. “Jo demanava al personal què havia passat i se’m treien de sobre, fins que al final em van reconèixer que la infermera s’havia equivocat i li havia donat a ell la medicació del company d’habitació”, explica. “Li van injectar un sèrum i m’anaven dient que de seguida se li passaria, que no m’havia de preocupar i que un error així podia passar-li a qualsevol”, diu.
Està convençuda que si aquell dia no hi hagués anat, ningú l’hauria informat del que havia passat. Ell l’endemà no recordava res. “Hi va haver una negligència i ho van intentar encobrir”, acusa. No va ser pas l’únic incident, a més. Durant 5 dies els va desaparèixer una cadena d’or, el pare assegurava que sovint no li posaven les gotes del glaucoma a l’ull i en anar a recollir la seva roba li van donar la d’un altre pacient tota bruta. “Era una olla de grills, aquell centre!”, critica.
Martín va demanar explicacions al centre, però no va arribar a formalitzar cap denúncia ni sol·licitud d’inspecció. El seu pare li demanava que no ho fes: “No volia que em queixés tant, pensava que rebria represàlies”, lamenta. Ara busca a les xarxes socials altres familiars de residents en aquest centre per destapar més casos invisibles.
El voluntariat, testimoni de les carències
La fundació Amics de la Gent Gran lluita contra la soledat no volguda i fa més de 5 anys que fa acompanyament a persones que viuen en residències de la ciutat. Actualment atén 150 residents en 101 centres. Els voluntaris han estat testimoni de “situacions de tots colors”, explica el director de l’entitat, Albert Quiles: “Hi ha residències amb bones praxis però també hi ha casos directament de mala praxi”. “Les inspeccions haurien de tenir uns llindars més alts de qualitat”, sosté.
La pandèmia encara ara deixa avis i àvies del tot incomunicats amb l’exterior: “El 10% de les persones que acompanyem en residències no sabem si són vius o morts, això és molt fort i no es pot permetre”, critica. Són usuaris que no tenen mòbil i ara no els poden visitar en persona: “Truquem reiteradament al centre i no contesten o deriven a una centraleta col·lapsada”. “Entenem el desbordament, és clar que sí, però la soledat també causa patiment, no es pot tenir a gent aïllada durant mesos!”, protesta.
Quan topen amb casos d’atenció deficient, però, no poden permetre’s enfrontaments ni denúncies: “Hem d’anar amb molta cura, perquè si comencem a posar pegues la residència ens pot dir que no tornem més i deixaríem sol a l’usuari altre cop”. No s’han arribat a trobar amb cap veto, però sí que han viscut casos de “divergències” o “tensió” que han enrarit l’ambient: “És millor fer equilibris i exercir de mediadors, perquè si no perjudiquem la persona que viu allà”. Tot i així, matisa, els centres que compten amb voluntaris ja solen estar ben predisposats al diàleg.
Quina porta he de picar?
L’associació EIMA assessora professionals sobre el maltractament a gent gran i puntualment rep consultes de particulars. Tot i que la majoria de casos són en domicilis, també n’hi ha en geriàtrics. Jordi Muñoz, president de l’entitat, recomana recórrer al servei d’Inspecció d’Afers Socials per a queixes sobre desatenció o mal funcionament d’un centre. Si és un presumpte maltractament, suggereix adreçar-se a una comissaria dels Mossos per aclarir si el cas pot ser un delicte o no. “Tant Mossos com Fiscalia tenen potestat per investigar més enllà del centre i per exemple demanar a un hospital en quin estat va ingressar un avi resident”, diu.
Muñoz sosté que un “error recurrent” de moltes persones és presentar queixes inconcretes, sense assenyalar fets o pràctiques que es puguin comprovar en una inspecció posterior. “No és el mateix dir que un centre no canvia els bolquers en tot el dia, que és molt difícil de comprovar, que exposar quines nafres i marques té a causa dels bolquers, que sí que són tangibles”, compara. “Si no pots provar les coses, la queixa no té eficàcia; al contrari, reforça qui fa malament les coses!”, avisa.
La major part de males praxis que ha conegut són per manca de personal, sobretot a la nit, i per l’alta rotació en les plantilles. En casos de demència, diu, la desatenció és més habitual: “Com que hi ha molta altra feina a fer i ells sols no demanen que se’ls faci cas, els deixen de banda”. La mare dels ous, diu, és el preu de les places. Una de privada ronda els 2.000 euros al mes de mitjana. Quan un centre cedeix places a l’administració –la majoria, a Barcelona– cobra entre 1.749 i 1.869 euros per llit. “La diferència de preu facilita una retallada de qualitat”, sosté Muñoz.
“Estic convençut que la majoria de centres funcionen bé, però hi ha un percentatge ‘x’ que no i cal millorar en les conseqüències”, assevera. Segons ell, posar multes té un efecte limitat i caldria optar molt més sovint per tancar centres on es demostrin males praxis. També recomana incrementar el mínim d’una inspecció anual d’Afers Socials per “fer sentir més pressió” als incomplidors. A més, sosté que els criteris dels inspectors s’han d’unificar, perquè en funció de la formació de cada un “presten més atenció a uns dèficits o a uns altres”.
La patronal critica “abandonament” institucional
La patronal del sector, ACRA, demana estudiar una a una les queixes i no generalitzar. “Cal analitzar per quin motiu es produeixen, si es concentren en pocs centres o en molts, veure en quin sentit es resolen, si la presumpta responsabilitat li correspon al centre o no li és atribuïble…”, expressa en declaracions al TOT Barcelona. “S’han d’abordar totes amb la màxima seriositat perquè hi ha en joc el benestar de la gent gran”, afegeixen.
No obstant, la patronal posa el focus en les institucions: “No es parla amb la mateixa intensitat de l’abandonament que han patit els centres per part de l’administració durant les setmanes més dures de la pandèmia”, lamenta. Cita per exemple “manca d’EPIs i tests PCR” i que “les derivacions hospitalàries no van funcionar bé”. Tot i així sostenen que ACRA va “intentar prendre la iniciativa” i va participar en un projecte per reallotjar infectats per Covid19 procedents de centres on “no es podien fer aïllaments correctes per diversos motius”.
Finalment reclamen “un tracte just i una percepció positiva” del sector per part dels mitjans de comunicació i de la ciutadania. És més, consideren que “la gran majoria de usuaris i familiars estan satisfets” i refusen que hi hagi una “percepció general de malestar o preocupació”. “Les residències i els seus professionals constitueixen un servei essencial que actua amb professionalitat i mereix un reconeixement just”, conclouen.
