Al TOT Barcelona hem volgut compaginar la cobertura de la cursa electoral amb 10 reportatges de problemes de diferents barris de la ciutat. Dels grans debats irresolts, a les dificultats quotidianes de la vida a Barcelona: la lletra petita dels reptes del proper mandat.
Mai no haurien pensat que el més difícil de servir menjar als seus veïns sense recursos s’ho trobarien ben lluny del barri, entre números i fulls d’Excel: als despatxos que atorguen, justifiquen i ordenen subvencions. Però així ha estat. És el cas que explica la Merche Rodríguez, cara visible del projecte del menjador social Gregal, al Besòs i el Maresme. Després de sis anys d’un projecte espontani –”volíem cuinar a casa i baixar el menjar a la gent que remenava les escombraries”, diu– les han vist de tots els colors. Fins i tot han arribat a contreure un deute de 60.000 euros per no haver gestionat correctament una subvenció que encara intenten saldar. Actualment, però, amb un conveni balsàmic aprovat la setmana passada per la comissió de govern de l’Ajuntament, respiren tranquil·les durant, almenys, dos anys. Ara bé, els hi ha costat déu i ajuda.
Venen de patir. “Hem estat sis mesos sense cap ingrés, demanant diners a banda i banda per salvar el projecte”, explica Merche Rodríguez. Guarda mil i una anècdotes de l’inici del 2019. Han fet una col·lecta per comprar una bombona de butà, han demanat 3.000 euros dels estalvis de la CUP, han convençut amics i familiars per aconseguir petites quantitats i, fins i tot, han arribat a fer ús de la guardiola de donacions en monedes que tenien des de feia anys. “Ningú vol anar a comprar alls, per exemple, amb les monedes de cèntim. Fa vergonya i els comerciants et posen mala cara”, narra Rodríguez.
Tot i així, ho han sobreviscut. Han suportat el temps sense ingressos públics –per un problema de deute no resolt i reunions prorrogades– i finalment poden seguir la seva tasca principal: el servei de dinar per entre 250 i 300 persones al dia. Però també la d’oferir uns lavabos i dutxes per als sensellar, l’acompanyament legal de veïns amb problemes penals, l’assistència en cas de desnonament o el seguiment de les persones nouvingudes que els hi arriben derivats de Càritas i Creu Roja. “T’ho pots creure?”, remuga la dona.
L’Ana, la Mariluz i la Felisa, tres voluntàries del menjador Gregal, mentre cuinen. / D.C.
Cada dia, al voltant de les 12:30h –mitja hora abans que obrin les portes– a la cantonada de la rambla de Prim amb el carrer Jaume Cabré es dibuixa la mateixa estampa. Una cua de persones d’entre 25 i 50 anys, majoritàriament. Homes, també de manera predominant. Secs de cos. Alguns d’ells certifiquen amb la seva aparença la vida al carrer i, en canvi, n’hi ha d’altres que no t’ho farien sospitar mai, però allà hi són. Quan veuen arribar la Merche, vinguda de l’altre local, on preparen el menjar –uns números més amunt–, les bromes salten automàtiques. “Firmes!“, crida un en castellà en albirar-la des del xamfrà. “Estem respectant la filera, eh Merche, ens portem bé”, insisteix. Ella es dedica a revisar la cua, fer quatre comentaris simpàtics als feligresos i advertir-los perquè mantinguin el bon comportament.
Deute per desconeixement
Els problemes amb l’administració, o “el sistema” com Rodríguez s’hi refereix, han vingut per la falta d’experiència en el camp del treball social. La iniciativa espontània va sorgir entre la Merche i la seva germana, la Montse, l’any 2013. A una la van acomiadar de la feina i l’altra, la Merche, va aprofitar per tancar la botiga de menjar preparat que tenia per repensar què podien fer a la vida. Durant una setmana, van dedicar-se a observar el barri. Van trobar-s’hi “famílies senceres menjant de les mateixes papereres on jo llanço els excrements del meu gos”, recorda Rodríguez.
I quan encara no sabien com s’ho farien, va aparèixer José Gil –”l’últim anarquista viu de Barcelona”, bromeja la dona– per oferir-los el local de l’Ateneu Llibertari del Besòs. Després de dos anys esgotant l’atur i l’ajuda posterior mentre alimentaven el veïnat, les germanes i José Gil van decidir constituir-se en cooperativa i presentar un projecte. “No podíem dir, apa, fins aquí”, no hauria estat “humanista”, diu Merche Rodríguez, pronunciant una paraula que repetirà sovint durant la passejada pels dos locals que gestiona.
La façana del local on preparen el menjar, a la rambla de Prim. / D.C.
Preguntada pels problemes de deute, la Merche –com la coneixen els veïns– dibuixa un somriure pillet en saber que no ho han fet tot perfecte. “Teníem 60.000 euros per a tot l’any 2016. I, realment, amb això no arribàvem”, es justifica. Són quatre treballadors en nòmina i, a més, han de pagar Hisenda, Seguretat Social, el menjar, els subministraments i el local. “Era impossible, així que ens vam donar de baixa de la seguretat social i ens vam constituir com autònoms”. Això, en incomplir les condicions acordades, va comportar que se’ls revoqués tot el contracte i es convertissin, de cop, en deutores de l’administració.
No ha estat l’únic curs que han tingut problemes. En una altra ocasió es van comprar una furgoneta, que utilitzen per carregar i descarregar aliments així com per fer els trasllats de menjar, que tampoc estava justificat que ho fessin segons la concessió que tenien aprovada. “Per sort per a nosaltres existeix Coop 57”, celebra Rodríguez, que assegura que la banca ètica els ha deixat molts diners sense posar-hi problemes i ha estat un dels eixos bàsics per resistir, juntament amb els voluntaris.
Fonts municipals destaquen que la reclamació dels diners obeeix únicament a la rigidesa de la llei de subvencions i que, com a ens públic que havia deixat el capital, l’Ajuntament estava obligat a demanar-los-hi per no caure en un delicte. Però va ser arran d’aquests malentesos que el govern va decidir abordar la necessitat imperiosa i resoldre-la a través del Pla de Barris: el col·lectiu necessitava un assessor en matèria administrativa.
Un projecte més enllà del menjar
Én en aquest espai on entra Jordi Pastor, com a guanyador del concurs públic, a posar en ordre els números i el funcionament del projecte. “Nosaltres li diem el virrei”, diu tornant a riure la Merche, “estem encantats amb ell”. Es va incorporar l’estiu del 2018 i va comprovar que hi havia “una desconnexió enorme entre l’entitat i l’Ajuntament”, diu l’encara treballador a càrrec municipal –li acaba el contracte al juny–. “Ells atenen a tothom, siguin drogrodependents, sensesostre o veïns que triguen a ser atesos perquè l’administració és lenta”, apunta.
“Gregal els dona l’abraçada que l’Ajuntament no els pot donar”, diu en referència a la sensació de “fredor” que perceben alguns usuaris vulnerables que no se senten còmodes a les oficines d’habitatge, els serveis socials o els menjadors oficials. Espais institucionals. “La colla de Gregal aconsegueix que un advocat faci una assessoria setmanal o que un professional sanitari atengui gent a qui li fa respecte anar a un CAP perquè se senten fora del sistema”, remata.
Voluntaris i treballadors uneixen forces a la cuina a l’hora de repartir el menjar. / D.C.
A més, segons el mateix Pastor, es dona un fet paradoxal perquè “mentre el govern municipal té tota la intenció política de donar suport a un projecte inclusiu de barri” alhora “ha de justificar molt bé com ho fa perquè no suposi el reconeixement que hi ha persones que passen gana a Barcelona”.
En aquest sentit, fonts del govern d’Ada Colau destaquen que consideren primordial “potenciar el projecte innovador més enllà del menjar, i subratllant la funció de l’acompanyament, ja que té un interès social i públic”. Segons Pastor, en la proposta d’ampliar la tasca de la cooperativa Gregal “s’han trobat en sintonia total les dues parts”. De fet, ja era la intenció des que van posar-se a redactar un projecte. “A llarg termini volem fer petites cooperatives que integrin els veïns, tots, també els que dormen a un banc”, apunta Merche Rodríguez.
En aquesta línia, la comissió del govern va aprovar definitivament el conveni que destina prop de 220.000 euros –el 80% del cost del projecte– al menjador solidari durant dos anys. A més, a través del Pla de Barris, l’Ajuntament atendrà la reclamació insistent de la cooperativa Gregal de tenir una cuina industrial. Les obres de renovació de l’espai de la rambla de Prim començaran al setembre, calculen fonts municipals, i l’edifici quedarà acabat la primavera del 2020. Mentrestant s’estaran a Ca L’Isidret, on hi ha una cuina apropiada que fa fantasiejar les germanes i on també rebran formació amb un cuiner especialitzat. Tot plegat amb un cost de mig milió d’euros. Més endavant, quan s’acabi el primer espai, es vol preparar el segon edifici del qual fa ús l’entitat per acollir “oficines i aules” per “esdevenir espai de formació i acompanyament”, destaquen des del govern.
I la Merche, de moment, està satisfeta. “Som un gra al cul de l’Ajuntament perquè els recordem que no tot és com voldrien”, acaba la impulsora de Gregal, però reconeix que “alguns d’aquí del barri, com el Miquel fan el que poden per ajudar”, diu en referència a Miquel Izquierdo, el cap de projecte Besòs-Maresme. Així, almenys durant dos anys, les veïnes que s’apropen a donar roba i tovalloles –”Merche, et deixo això aquí, va bé?”, diu una dona del barri mentre passa i deixa un cabàs ple de teixits– i els homes com el Juan Ramón, un altre veí que s’apropa a la cooperativa per fer algun encàrrec diari –”Merche, quants iogurts vols que us compri?”– podran seguir a la seva. Formant part d’un projecte efectiu, tangible, que va sorgir de passejar pel barri amb la família.
