“El que no m’aconsegueixo treure del cos és la sensació que si no fos per aquells pinxos, jo avui no seria aquí. Ni jo ni les altres famílies. No estaríem dormint amagant-nos de les rates, en un pàrquing”. La sentència és del Mario, un home gran sense res, vingut de Romania atret per un amic i la sucosa temptació de treballar a la construcció l’any 2008. Atropellat per la crisi, ara recull ferralla o demana diners al voltant dels mercats. I per si no en tingués prou, fa pocs dies, li va caure a sobre l’enèsima calamitat. L’empresa Desokupa va expulsar-lo a ell, la seva dona i una desena de famílies més –algunes amb menors– de les naus industrials on vivien.
No havien donat problemes, de manera general. Tampoc tenien un perfil delinqüencial. Eren famílies arribades de l’Europa de l’Est sense gaire més recursos que els que els van permetre pagar 300 euros per entrar a una nau buida. Els veïns ho resumeixen així. “Vam passar el confinament al balcó i no ens vam ni adonar que hi fossin”, diu la Carmen, veïna d’un segon pis de l’edifici que toca amb les tres naus que han estat desallotjades extrajudicialment. “Eren famílies, sobretot. I alguna vegada es veia la canalla corrent amunt i avall pel carrer”, afegeix el Francesc, d’una botiga del mateix carrer.
Les naus estan situades al carrer Costa Rica, a la Sagrera –o ho estaven. Aquest matí hi havia operaris enderrocant-les per fer-hi pisos. “Les ordres són que no quedi res”, resumeix un dels treballadors, en referència als tres espais ja buits.
Negociació sense opcions
Aquests antics locals, però, no han quedat buits gràcies a un procés judicial –com garanteix la llei– sinó a tècniques de pressió i atemoriment de l’empresa Desokupa. “Ens van dir que marxéssim. Que teníem dos dies, o que ho farien ells”, rememora el Mario, abans que la seva parella, la Valeria, entri a matisar la història. “A aquest gairebé li peguen aquells homes enormes, perquè es va posar fet una fera quan ens deien que ens farien fora. Però va intervenir un dels pares amb fills i va calmar la situació. Els va dir que si els havien de fer fora, almenys que els paguessin”, resol la dona, també romanesa.
I així va ser. Una de les famílies va arribar a un pacte econòmic minso. El Mario creu recordar que van treure’n 3.000 euros i que els van servir per buscar un nou lloc on tenir una mínima estabilitat d’entrada. Fonts de Desokupa ho neguen. Asseguren que van ser 300 euros. La família que va aconseguir els bitllets se’ls va quedar perquè ells havien pagat el cost d’entrar-hi. “Ens va costar 300 euros, mitjançant un conegut que marxava, però nosaltres no ho podíem afrontar i ells ens van cobrir”, explica la parella.
Ho relaten des del descampat on ara estan instal·lats, a uns 200 metres del seu antic habitacle. La immensa majoria dels expulsats no en va veure res, de diners. Els van treure el sostre, l’aigua i la llum –punxada– que tenien en ple estiu i amb l’arrencada cruenta de la pitjor crisi de les últimes dècades. En el fons, allò també era un infrahabitatge perquè no complia amb les mínimes normes d’habitabilitat, “però teníem ventilador”, apunta la Valeria. També era un lloc on confinar-se, si cal, i on quedar resguardat del fred que vindrà.
Ara, abans de res, han de desinfectar amb lleixiu les olles que utilitzaran per bullir els aliments. Les rates s’han convertit en el seu principal enemic. Tant per cuinar –s’han d’assegurar que no quedi res que els pugui infectar després que els rosegadors hagin voltat per tots els trastos– com per dormir. Se’ls fa impossible dormir amb l’amenaça dels animals escalant pel seu cos. Ja s’ho van trobar les primeres nits. La solució que han trobat? Treure els matalassos a l’aparcament que tenen just davant seu. També ho fan altres companys d’assentament. No hi han vist cap alternativa a curt termini.
Famílies amb menors expulsades
El Mario i la Valeria almenys no pateixen pels fills. Perquè ja no són menors ni viuen amb ells. Alguns dels seus antics companys de nau industrial, però, sí que en tenien. Segons fonts municipals, el Servei d’Intervenció Social de Famílies amb Menors (SISFAM) havia fet el seguiment de dues famílies amb menors d’edat que vivien en aquell espai. Poc abans que els expulsessin, però, diverses fonts expliquen que hi va entrar una tercera família amb el mateix perfil.
Amb l’arribada de la pressió de Desokupa, però, tot es va enterbolir i allò es va convertir en un campi qui pugui. Alguns dels ocupants van marxar ràpidament –per por o per diners– i d’altres s’hi van resistir mínimament. L’Ajuntament assegura que es va trobar tres famílies –dos amb menors i una sense– i que Serveis Socials va oferir un allotjament d’urgència a les tres unitats familiars. Dues d’elles el van rebutjar i la tercera família, dos adults amb quatre fills a càrrec, va ser traslladada a una pensió.
El govern d’Ada Colau, a més, matisa que els treballadors municipals “van informar des del primer moment que sense ordre judicial no es podia fer aquest desallotjament, però les famílies van optar per marxar”. La por, especialment entre els ocupants amb fills, en veure els treballadors cepats de Desokupa i el desafiament d’expulsió forçosa, va ser el que va inclinar la balança, remarca el Mario.
Mentrestant, l’Ajuntament subratlla que la seva posició sobre l’actuació d’aquesta empresa “i de tots els agents que s’aprofiten de la situació d’emergència habitacional a la ciutat” és del tot “coneguda”. El regidor de Drets de Ciutadania, Marc Serra, ha qualificat Desokupa de “màfia” en el passat i ha denunciat les seves pràctiques. L’alcaldessa Ada Colau, per la seva part, va considerar la seva activitat “immoral i inacceptable”.
Projecte de pisos i pressa per desamiantar
Sigui com sigui, l’expulsió ja està feta. El projecte és fer-hi pisos. De fet, segons va apuntar la regidora del districte de Sant Andreu, Lucía Martín, en una trobada virtual amb els veïns, aquest és l’efecte directe que les naus hagin estat comprades “per un promotor privat”. Poc abans de l’esclat de la pandèmia del coronavirus, el propietari ja va demanar permisos per fer-ne l’enderroc.
L’ocupació de les naus i la sensibilitat de les teulades –d’amiant– van complicar els plans de la nova propietat, però durant poc temps. Tal com va explicar aquest diari, a finals de juliol, quan encara hi havia famílies a les naus, des dels balcons de l’interior d’illa els veïns van veure operaris enfundats en “vestits d’astronauta” arrencant bruscament les plaques de fibrociment. “Els van obrir un expedient perquè el permís d’obra encara no era vigent; van al·legar que feien preparatius però en realitat estaven avançant feina”, va explicar Jaume Matas, de l’AVV la Sagrera. És a dir, es van avançar tasques amb material perillós per a la salut mentre hi havia famílies amb menors a l’interior dels locals.
Després de reunions i acords de noves mesures de seguretat, l’empresa d’enderrocs ha aconseguit mantenir-ho tot en ordre i tirar endavant amb l’encàrrec. Paral·lelament, el propietari ha tirat pel dret i ha decidit burlar els ritmes de la justícia tot confiant en l’empresa Desokupa, que coacciona famílies en situacions vulnerables des de fa anys i que encara no ha trobat cap mena de fre a la seva activitat.
“Jo no sabia que això passava de veritat. O que ens passaria a nosaltres, vaja, que mai ocupem pisos amb valor. Érem a una nau abandonada, tot anava bé amb els veïns i ja, ni això”, enraona el Mario. El que diu té una veritat afegida. L’Ajuntament no tenia cap queixa formal sobre les ocupacions d’aquestes famílies al carrer Costa Rica –un fet, d’altra banda, constant en altres escenaris similars. “Únicament recordo un dia amb una discussió pujada de to, sobretot perquè un home buscava embolic en ple carrer”, comenta la Carmen, la veïna de l’edifici enganxat.
Ara, però, la tranquil·litat dels ocupants que havien arribat a aquelles naus per necessitat s’ha acabat. Alguns han desaparegut, d’altres han acceptat veure’s en una pensió de manera provisional i els últims, els que no tenien cap més idea, s’han quedat amb un matalàs en una plaça d’aparcament.
11 
