Famílies amb la vida entregada a Nissan

Dues parelles que han treballat durant anys a la planta de la Zona Franca de Nissan expliquen en primera persona com és construir una vida al voltant d'una multinacional que, de sobte, pot desaparèixer

“Mama, us han fet fora ja?”. La pregunta la rep la Montse García, però la referència implica també al Pere Calpena. I és que aquest matrimoni de Cerdanyola del Vallès ha vist durant els últims vint anys que els dos sous que entraven a casa els pagava la mateixa companyia: Nissan. “Sempre havia estat una empresa molt familiar. Molts entraven perquè els ho havia comentat el pare, o un cosí o els amics. I esclar, també hi ha parelles”, explica la Montse. Ara, allò que havia estat una mena de privilegi –guanyat amb mals, presses i suor– s’ha convertit en una arma de doble tall. Si la fàbrica cau, la família ho patirà el doble. Mentrestant, la pregunta que els fa la canalla a casa queda sense resposta ferma.

La Montse i el Pere no són cap excepció. La Pilar Romero i el Ramon Iglesias, en uns baixos de Cornellà, travessen la mateixa situació. Tots quatre han fet carrera a la planta de la Zona Franca de Barcelona, s’han deixat el físic en torns frenètics i han acabat veient com la desfeta arribava en el pitjor moment imaginable. La notícia del tancament de les plantes de Nissan els ha fet saltar pels aires qualsevol projecte de vida. Van construir el futur al voltant d’una multinacional quan aquesta paraula era sinònim d’èxit i estabilitat. Ara se senten traïts. “La conversa per dir-nos que tancaven va durar 15 minuts. Es van ventilar 40 anys d’història en un quart d’hora. Doncs ja es poden fer a la idea que això durarà mesos”, avisa el Pere.

L’acadèmia dels nens, intocable

A totes dues cases es parla de l’abisme, però la caiguda és gairebé tabú. Ni hi ha pla B ni en volen sentir a parlar. L’esperança de revertir el mal major és l’únic que els queda i els passos a seguir els arriben per Whatsapp. Revisen el mòbil i saben si dimarts hauran d’empaperar un concessionari, tallar la Gran Via o fer una marxa lenta en cotxe per les avingudes principals de Barcelona.

Si les coses es compliquen i tot acabés girat, però, les prioritats es fan clares. La màxima obrera d’aconseguir que els fills no estiguin obligats a repetir els passos dels pares sura a la mínima. Ho reflecteix la sentència de la Montse: “Abans deixem de comprar roba i passem a menjar només pollastre que tocar l’acadèmia d’anglès dels nens”.

Són famílies travessades per la Nissan. Per ordenar records, els anys els organitzen mentalment amb una barreja de referències a fills i models de cotxe. “Això recorda’t que va passar el 2009, quan encara hi havia el Pathfinder”, diu un. “Allò ens va agafar abans del 2012, perquè jo estava embarassada”, comenta una altra.

Tocats per Nissan

Les dues cases, de fet, tenen una composició similar. La Pilar (38) i el Ramon (39) viuen amb dos nens i una nena, la petita. La Montse (47) i el Pere (48) tenen dos fills que transiten per l’adolescència i una nena de dos anys i mig. Les diferències suren, en canvi, en comentar com es van conèixer. Mentre la primera parella va sorgir de la feina a la planta de la Zona Franca“el roce hizo el cariño”, bromegen– la segona ho va fer a la inversa.

El Pere hi treballava des del 1992, quan només hi havia homes. Amb el canvi de segle, li va arribar el rumor a través d’un company: “Ei, saps que entraran dones?”. Li va comentar a la Montse, que era autònoma, i la idea la va convèncer. Quan la dona va arribar a l’entrevista de feina, feta un flam, va mentir per evitar-se problemes. “No sabíem si estaria mal vist que fóssim parella. Així que quan em van demanar com m’havia assabentat de l’oferta, els vaig respondre que per la colla d’amics”, relata. Uns dies després, al menjador de la fàbrica, van arribar vestides d’operàries tot una filera de dones. “Es va fer un silenci aclaparador”, recorda el Pere.

Amb el temps, a tots els ha arribat el hàndicap de treballar a la Nissan: el cost físic. Alguns no han de fer gaire memòria per un càlcul de danys. Al Pere acaben d’operar-li l’esquena, després de quedar-se clavat a la planta de Montcada i Reixac –on fa cinc anys que treballa. El Ramon esmenta el hit entre els treballadors de l’empresa: els braços adormits i les posicions estrafolàries per anar a dormir. Les dones que estan a la secció de transmissió coincideixen també en un dels suplicis que les acompanyen des de fa anys. “Abans les pistoles, que són enormes, estaven situades per sota de la cintura. Ara les tenim per sobre del cap. D’agafar-les, tenim els braços i l’espatlla destrossats”, concreta la Pilar.

La Montse i el Pere, al seu pis de Cerdanyola, repassant el llibre on s’expliquen lluites obreres del segle passat / D.C.

I encara els faltava una altra contrapartida afegida, la seva en particular, la dels malabars dels torns per tirar endavant una família mentre treballen a la mateixa empresa. “Si a ell li toca fer matins i comença a les sis, jo he d’entrar a dos quarts de vuit perquè així dono temps que vingui ma mare. Ella arriba a les set, la deixo amb els nens i jo surto disparada per la porta. Ella els porta al cole. Quan a ell li toca anar de tardes, jo puc entrar al torn normal, a les sis, i ell porta els nens al cole i els recull al migdia. Després els porta a casa de ma mare. Quan torno de la feina, vaig a casa de ma mare i ja els puc tornar a portar al cole jo mateixa a la tarda”. Aquest és, a grans trets, l’entramat d’anades i vingudes que detalla la Pilar com qui repassa un pla mil·limetrat.

El Pere i la Montse tenen una altra fórmula. Ells s’han vist obligats a treballar a torn canviat durant anys. Cap del dos té el torn fixat. Si un feia l’horari de matí, a l’altra li tocava treballar a la tarda. I cada dues setmanes intercanviaven papers. “Ho hem pagat nosaltres per tirar endavant els fills”, pensa la Montse en veu alta. “Ens hem passat èpoques sense veure’ns gairebé. Més encara si hem de treballar el cap de setmana. Al final, acabes sentint gairebé més familiar el company de feina que la dona”, afegeix el Pere.

Aquest horari perpètuament canviant els ha jugat passades curioses. “Quan vam tenir l’últim fill i anava al forn de pa, recordo que la dependenta em va arribar a preguntar: “Ets separada? Perquè hi ha vegades que veig el noi amb el nen i mai us veig junts…”. Li vaig haver d’explicar que no, però ja estem acostumats. No era la primera vegada que em passava”, reconeix la Montse. De fet, ràpidament van acceptar que haurien d’aprendre a adaptar-se a la situació. Que era l’única manera. Així, no era estrany que acabessin fent-ho tot en dos torns. Comprar mobles, escollir hotel per a un viatge o acompanyar el nen al metge. Primer hi anava un, feia una primera avaluació, i després l’altre rematava la feina. “Ens hem fet la vida a mida dels torns”, rematen.

“Si ho salvem, d’aquí a 10 anys ens ho agrairan”

Ara, amb tota aquesta càrrega, els diuen que la Nissan vol tancar i es neguen a encaixar-ho. Tots ells tenen la data del 28 de maig –el dia de l’anunci definitiu– gravada a la memòria. Des de llavors van tenir clar que els tocaria presentar batalla. Quan comenten el futur de les protestes, la Montse i la Pilar es mostren cautes però compromeses. El més encès és el Ramon, però, que es reconeix “partidari de radicalitzar-ho”. “Si ens hem de quedar fent piquets a la Zona Franca perquè no surti ni un caragol, ho farem. I si ha d’acabar cremant allò, doncs també hi serem”, insisteix.

La Pilar Romero i el Ramon Iglesias, treballadors de la Nissan de la Zona Franca, al seu pis de Cornellà / Jordi Borràs
La Pilar Romero i el Ramon Iglesias, treballadors de la Nissan de la Zona Franca, al seu pis de Cornellà / Jordi Borràs

I és que la seva relació amb l’empresa ha estat especialment crua. Des del 2005, l’han fet fora dues vegades quan calia retallar personal. L’última vegada, se’n va refer i havia trobat una altra feina de la seva especialitat on li havien fet un contracte indefinit. Des de Nissan li van trucar per proposar-li tornar i ell va dir que no. Ho van intentar una segona vegada i van tornar-s’hi a negar. La tercera, el van acabar convencent. Entraria cobrant menys que els seus companys que hi havien estat de manera permanent. Però encara i així ho va acceptar. Pel projecte. Quatre anys després, quan tornava a encara l’estabilitat, tot se li ha tornat a desfer.

El Pere, en canvi, no ha hagut de patir cap acomiadament. Tanmateix, també ho té clar. “Forçarem. És l’únic que ens queda”. Ho comenta mentre repassa el llibre que narra alguna de les resistències on va participar el seu pare –qui el va fer entrar a l’empresa. Sent que hi ha una mena de deute amb els seus predecessors. Els obrers dels 70 i 80 “que es plantaven de veritat”, diu. “Ara ens toca a nosaltres. I si ho aconseguim, si salvem les plantes, d’aquí a 10 anys els que hi siguin ens ho agrairan a nosaltres”, resol.

Si el resultat és el contrari, marxaran amb els deures fets, però hauran d’afrontar allò del que encara ni volen sentir a parlar. Multiplicar per dos el procés d’aixecar-se del no-res en plena crisi, amb fills a càrrec i després d’una trajectòria gairebé en un sol lloc. “Mama, us han fet fora ja?”. El dia que la resposta sigui afirmativa, la Montse només té clar un pensament: “Si hem sobreviscut a les anades i vingudes de la Nissan, sabrem refer-nos del que vingui”.

Nou comentari