“Ja no puc amb el meu cos dels mals que m’ha provocat Nissan”

Dos treballadors relaten els efectes físics i mentals de treballat en la planta de la Zona Franca que té previst tancar

El preu de treballar en una fàbrica com la de la Zona Franca de Nissan és molt més alt que el d’una feina qualsevol. “Si ara demanessis en veu alta quanta d’aquesta gent està operada des que treballa a la planta, molt poques mans quedarien sense alçar”, etziba Alberto Bouzo, un dels treballadors que aquest matí s’han manifestat davant d’un concessionari de la marca per a la qual ha treballat els últims 20 anys. Els seus canells ho evidencien amb cicatrius de les tres vegades que ha passat pel quiròfan. I ho ratifica una companya. “Jo ja no puc amb el meu cos dels mals que m’ha provocat Nissan. Vaja, ni jo ni molts dels companys. Ara pretenen que busquem una nova feina així”, rondina indignada Sonia Campillo.

L’home té 44 anys i la dona, quatre menys. Ella fa quinze anys que és a l’empresa i l’esforç físic que es va convertir en la seva normalitat li comença a passar una factura irreversible. Ja no pot anar amb bicicleta perquè els braços se li adormen, des de les mans fins al colze, a conseqüència de la seva feina a la secció de moviment de materials de la fàbrica. L’Alberto ha de dir que no als seus amics quan li proposen anar a escalar per por que li fallin les mans, també. “Quan vaig entrar fèiem 190 cotxes en 8 hores. Aquells ritmes de treball infernals ens han trencat. No rotàvem de llocs de treball en anys. Així, et podies estar anys repetint els mateixos moviments dia rere dia”, relata Campillo.

A cada lesió la segueix una història concreta de com s’han anat carregant de mals amb explicacions del seu dia a dia. “Un cargol de suport motor arriba a 75 newtons i cada vegada que s’atura allò… Claca! Fa una batzegada. Si per la constitució física no aguantes això, en 5 anys et trenques. Els ossos no suporten tant d’esforç”, comenta Bouzo.

El perquè del cost físic i la ràbia del minaire

Els companys que els envolten, que van i venen mentre protesten, fan que sí amb el cap quan escolten la conversa. Els dos entrevistats descriuen aquesta situació com un cost elevat que havien acceptat a canvi de les expectatives que se’ls dibuixaven. Alberto Bouzo esmenta “la ràbia del minaire”. Ell havia acceptat els mals al seu cos a canvi d’una jubilació que havia d’arribar aviat. “Jo donava un plus corporal pensant en prejubilar-me i ara això desapareix. M’esperaran 22 anys o més de feina amb aquestes condicions”, lamenta el treballador –actualment ubicat al departament de qualitat de la Nissan de la Zona Franca.

Els empleats es troben relatant com de malmesos han quedat de cap a peus per la seva feina i, alhora, suplicant que no desaparegui. No entenen la gestió que s’ha fet de la planta els últims anys, des del pacte de la companyia nipona amb Renault. Asseguren que se’ls han donat mals vehicles o s’ha cessat la construcció de bons productes per decisions incomprensibles per a ells. “No té cap sentit que Nissan ens passés cada any una enquesta demanant-nos on ens vèiem d’aquí a 10 anys. O on crèiem que ens jubilaríem. Sempre vaig respondre “Nissan” a totes dues preguntes i al final resulta que són ells els que ens deixen a l’estocada”, rebla la Sonia.

Una fàbrica per construir cotxes

És mare de dos fills i el seu marit, tot i no treballar a l’empresa, també està afectat per un expedient de regulació temporal. El que demana Sonia Campillo és que les administracions remoguin cel i terra per trobar una solució. Si no és la rectificació de Nissan que sigui una altra empresa la que els agafi el relleu. “Que vegin que hi ha una fàbrica muntada per fer cotxes. Ens és igual fer-ne de Nissan que de Toyota o Hyundai”, reivindica des de la desesperació. Alberto Bouzo, al seu costat, hi posa un afegit. “I que tothom recordi que nosaltres hem demostrat sempre el nostre compromís, que fa 12 anys que tenim els sous congelats mentre pujava el preu de la vida i que tenim unes pagues extra per sota dels preus habituals”, detalla, a més d’enumerar els mals físics.

De fet, encara hi ha un altre preu que els ha quedat gravat tot i no adonar-se fins al cap d’un temps, en trobar-s’ho al dia a dia. La pressió psicològica per anar al límit durant la seva jornada laboral. Els dos protagonistes d’aquesta peça esmenten una mateixa dèria, arran de la feina a la Nissan. L’última mostra de com exercir el mateix treball durant anys en torns de vuit hores –amb deu minuts de descans cada hora i mitja– els ha modulat cos i ment. “No puc anar al supermercat i anar més lent que la caixera, seria un petit fracàs, no pot passar”, remata Bouzo. Ara només desitgen que allò que els ha canviat no desaparegui.

Nou comentari