El 12 de gener de 1911, les deixalles s’amunteguen als carrers del centre de Barcelona. La vaga d’escombraries continua i només circulen 56 carros per tota la ciutat, una dotació del tot insuficient. El ministre de la Guerra ha posat a disposició del consistori tants soldats com siguin necessaris. Per evitar coaccions per part dels vaguistes, cada carro anirà comandat per un soldat d’uniforme i armat amb un fusell Màuser. En alguns carrers de l’Eixample les porcades fan un bon tiberi.
La companyia de tramvia facilita vagons per poder transportar les deixalles que es recullin fins als camps de Can Tunis. Si el conflicte es perllonga, adverteixen les autoritats, hauran de llançar la brossa a alta mar.
Carros, porcs i dos mil femers
A inicis del segle XX, la recollida d’escombraries anava a càrrec de particulars. Drapaires, pagesos i ramaders que vivien als camps i les granges dels llindars de la gran urbs s’hi endinsaven, en una mena de porta a porta primigènia, per recollir les restes que la gent guardava sota la pica. Uns residus eminentment vegetals que feien servir per alimentar el bestiar o fer-ne adob per al camp. L’escombriaire es plantava amb el seu carro i tocava una trompeta com a reclam. Les dones baixaven les escombraries en un cubell de zinc i el buidaven al cabàs. I del cabàs, al carro.
Quan acabava la seva ruta, l’escombriaire traginava el carro fins a un pati –anomenat sitial– on abocava la recol·lecta del dia i en feia una tria. Després feia entrar els porcs i, ben atipats, n’apilaven els fems per vendre’ls als pagesos. Gairebé tot s’aprofitava, però la ciutat estava molt bruta i feia pudor. Davant d’aquesta situació, l’any 1910, l’Ajuntament havia decidit invertir recursos en la neteja, i dels diversos projectes que s’havien presentat, havia reeixit el projecte presentat per Juan Serra i Sulé, que proposava un sistema de recollida d’escombraries amb una dotació important de personal, equipats amb carros i vehicles moderns, com ja es feia en altres ciutats europees. El mateix Serra i Sulé n’explotaria la concessió.
Inicialment es va plantejar la incineració de les escombraries un cop recollides, però els sectors agrícoles del que avui denominem l’àrea metropolitana van posar el crit al cel, perquè un terç de l’adob que usaven per als seus camps provenia precisament de les restes orgàniques de la ciutat. Finalment, els residus es vendrien als pagesos. Dels dos milers de femers o abocadors que hi havia a Barcelona es passaria a únicament dos de grans, allunyats de la ciutat, un a la banda Besòs i un altre a la banda Llobregat, on es faria una tria selectiva i on es cremaria in situ allò que no fos reutilitzable.
La reforma també abordava les condicions laborals dels escombriaires: vestirien d’uniforme i farien 8 hores diàries (la jornada laboral de 8 hores aconseguida arran la vaga de la Canadenca no arribarà fins al 1919) i tindrien un sou de 13 rals. Sobre el paper, però, les condicions defensades pel projecte no van ser reals i el mes de gener de 1911 la gran vaga d’escombraries va deixar carrers prens de brossa i l’exèrcit muntat en carros per fer-se temporalment càrrec del servei de neteja de la ciutat.
En aquests primers anys, els escombriaires treballaven per a l’empresa Saneamiento, que tenia l’autorització del consistori per a fer la recollida, però aviat van passar a Fomento de Obras y Contratas, que li va arrabassar el contracte oferint millores als escombriaires, que havien convocat vuit dies de vaga per tal de pressionar el consistori. Fomento va guanyar el contracte i, sota un dipòsit de 125 pessetes, proporcionaria un carro a qui el necessités. El 1930, i inspirats per les noves relacions laborals de l’època, alguns d’aquests treballadors es van constituir com a cooperativa per negociar millors vendes i maximitzar els recursos.
La Cooperativa d’Usuaris del Servei de Neteja Pública Domiciliària de Barcelona tenia una quota mensual de 3 pessetes i va aprovar per estatuts que els càrrecs directius no serien remunerats. Durant el període excepcional de la guerra civil, 8 dels 10 camions de la Cooperativa van ser usats per fugir cap a França, carregats de gent. A la primera postguerra, les escombraries es van barrejar amb la runa dels bombardejos. Dels 343 cavalls que tenia, la Cooperativa només disposava de 79, malnodrits, esquifits i malalts.
A banda dels socis de la Cooperativa i dels que treballaven directament per Foment sense ser-ne socis, van sorgir els canbuscaires, escombriaires que anaven per lliure, sense horaris ni territori assignat, i que actuaven de manera il·legal. I el 1964, la Cooperativa va obtenir directament de l’Ajuntament de Barcelona el contracte per recollir les escombraries de la meitat de la ciutat.
Allau d’escombraries a Can Clos
La ciutat va anar creixent i amb ella els seus residus i la preocupació per trobar llocs adients per a desfer-se’n. La nit del 5 al 6 de desembre de 1971, el veïnat de Can Clos, un barri nascut del no-res en poques setmanes a la faldilla de Montjuïc per allotjar barraquistes desnonats, va patir l’allau de l’abocador improvisat que s’havia creat aprofitant els forats deixats per les pedreres, on milers de camions hi dipositaven grans quantitats de residus procedents de la ciutat.
Aquest emplaçament precari no va poder absorbir la gran quantitat d’aigua caiguda per les pluges dels darrers dies. Una allau de detriments, llots i aigües negres va córrer vessant avall fins engolir els blocs sota una capa densa de residus de mig metre d’alçada.
Carrers bruts en democràcia
Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, a Barcelona li va tocar fer front a un augment de la conflictivitat laboral. Les vagues van esclatar en diversos àmbits de l’estructura municipal i la unitat de neteja no va queda exempta. Durant la primera setmana de febrer de 1981, els principals diaris van posar a portada fotografies de munts d’escombraries i brossa escampada per les voreres de la ciutat. FOCSA va ser sancionada amb multes de fins a 27 milions de pessetes per no poder garantir el servei al consistori. Les rates es van apoderar dels carrers i el 7 de febrer, l’ajuntament va contractar una empresa per iniciar una campanya urgent de desratització. Calien 200 quilos d’anticoagulants i 22.000 trossos de pa tòxic.
Quan feia poc més d’un any del conflicte, el març de 1982, la pel·lícula es va repetir, però ara l’equip de govern havia madurat la resposta tot dissenyant un pla d’actuació especial per apaivagar les afectacions. El mateix regidor de Serveis Municipals feia arribar una carta a la ciutadania on els demanava una col·laboració especial en cas que la vaga fos inevitable. El regidor demanava que es guardés a casa cartó, vidre o plàstic, que s’utilitzessin bosses grans que serien distribuïdes de franc i que haurien d’anar molt ben tancades, i que es facilités la recollida tot carretejant-les fins als punts de concentració assenyalats amb distintius taronges. Els cartells, que aviat faran 30 anys i que connecten directament amb l’actualitat barcelonina són ben explícits: ‘No deixeu les escombraries davant de casa vostra!’.
Avui, en canvi, les estancades ràtios de reciclatge han tombat la truita i l’Ajuntament de Barcelona implanta mica en mica el sistema porta a porta. Consisteix, precisament, en deixar les escombraries davant de casa. Té horaris estrictes, dies assignats a cada tipus de residu, bosses amb microxip per assenyalar amb nom i cognom els incomplidors… Després d’una primera experiència raonablement pacífica a Sarrià, s’ha estrenat al barri de Sant Andreu amb moltes queixes i controvèrsia. Protestes amb crits de “fora Colau!”, la regidora andreuenca havent de renyar veïns a la seu del districte, divisió del moviment veïnal i, malgrat tot, unes taxes de separació de residus que creixen. Un còctel explosiu en un nou capítol de la història dels conflictes barcelonins amb la brossa.
