Començar de zero després de marxar corrent d’un pis en risc d’esfondrament

William Gavina i la seva família vivien en un dels 3 edificis del Carmel que s'han d'enderrocar per danys estructurals

Esmorzaven en família un dissabte com qualsevol altre sense imaginar el tomb que estava a punt de fer la seva vida. Eren les 11 hores del 29 d’agost quan va sonar el timbre de casa: eren els Bombers de Barcelona. Van accedir al seu pis, situat al número 95 del passatge Sigüenza al barri del Carmel, per tal d’instal·lar puntals en una de les habitacions. Al cap de mitja hora, després d’examinar l’immoble, els van comunicar que l’edifici es podia esfondrar i que havien de sortir-ne d’immediat.

“Un cop al carrer, l’única que estava feliç era la meva filla”, relata William Gavina, dos mesos després d’aquella experiència. La resta eren conscients que podien perdre casa seva, com ha acabat passant. Ho explica assegut en un sofà del que des de fa unes setmanes és casa seva: la residència universitària Àgora. Té energia i la mirada desperta tot i ser les 8 del matí. La necessita per afrontar la situació a què s’enfronta: una filla d’un any i mig i la necessitat de trobar un pis per substituir l’enderrocat al passatge Sigüenza.

Gavina vivia en aquest passatge d’Horta-Guinardó amb la dona, la filla, la mare, la germana i la parella d’ella. Era un pis de menys de 50 m2 amb tres habitacions, on ja vivien des de feia dos anys la germana i la mare. Ell va arribar d’Equador amb la família fa tres mesos i s’hi va instal·lar. La ubicació, el preu del lloguer –600 euros mensuals– i conviure amb la família feien del pis una llar “ideal” segons ell. Ara, però, han d’acomiadar-se’n per sempre més: “No s’hi pot viure, enderrocaran tot el meu edifici”.

William Gavina, durant la conversa amb el TOT Barcelona / Jordi Play

La vida de Gavina té diversos capítols, repartits entre diversos països. Té nacionalitat espanyola i ha viscut als Estats Units, on va viure durant cinc anys. Allà va treballar en la construcció, com ja havia fet a l’Equador. Durant les primeres setmanes a Barcelona també va treballar en aquest sector, però no li va anar gaire bé: “Era molt dur, ho vaig haver de deixar”, es queixa. “Vaig deixar-la el dia abans que ens desallotgessin”, rememora.

L’ordre d’evacuar dels Bombers els va obligar a abandonar la casa amb temps per agafar l’essencial i deixar enrere mobles, records i mitja vida. Amb quatre maletes i unes quantes bosses d’escombraries van empaquetar tot el que van poder i es van disposar a tirar endavant lluny de l’habitatge que havia aconseguit reunir de nou a la família. Gavina comenta que al seu pis no hi havia esquerdes, però admet que a la sala d’estar hi havia col·locats vuit puntals. “El primer pis i el cinquè”, detalla, eren els més perjudicats.

El passatge Sigüenza, tallat en detectar els edificis amb perill d’esfondrament / A.L.

Els dies següents els van passar a Badalona, en un hotel on van dormir, juntament amb la resta de famílies desallotjades, fins que els serveis socials municipals els van portar a una residència per a gent gran a Barcelona. “El menjar era dolent i la meva filla no menjava, així que vam demanar marxar-ne”, recorda Gavina. Així que van tornar a Badalona, des d’on finalment els van portar a la residència Àgora. Ara disposen d’habitacions amb servei de neteja, un bufet i una sala d’estar amb televisió i billar.

Gavina, de 29 anys, ha trobat una nova feina fa dos dies. Ara treballa en una residència per a gent gran fent 15 hores setmanals com a ajudant de cuina. Les perspectives milloren. “En Paco em diu que sóc molt bona persona i que m’anirà bé”, expressa. Francisco Rueda Fernández, Paco per als coneguts, viu a l’edifici que està davant del número 95 del passatge Sigüenza. Ell també va haver de marxar a corre-cuita però ha tingut més sort que la família Gavina.

Té 66 anys i casa seva està al carrer Sigüenza –paral·lel al passatge–, però l’entrada es troba al passatge. Fonts municipals argumenten que aquest altre edifici ha estat desallotjat “per seguretat”, per evitar danys durant l’enderrocament dels números 93, 95 i 97 del passatge Sigüenza. Per tant, Rueda podrà tornar a casa. Respecte de l’ajuda que rep cada unitat familiar afectada, fonts municipals responen al TOT Barcelona que es decideix un cop s’estudia “cas per cas”.

William Gavina conversa amb el TOT Barcelona / Jordi Play

A la residència universitària han sorgit noves quotidianitats. Acull els residents de 4 pisos desallotjats. “En uns 20 minuts en Paco em trucarà per anar a esmorzar junts!”, augura Gavina. “Està sol i aquesta situació és molt difícil, així que ho estem passant plegats”, afegeix. Passen 20 minuts i, efectivament, el veí el truca.

Rueda necessita una crossa per caminar. Afirma que està “content” a la residència estudiantil: hi té televisió, bugaderia i bon menjar. En el seu cas, els Bombers el van avisar que havia de marxar cap al migdia del mateix dissabte. Estava menjant les postres del dinar, un plàtan, quan li van dir que recollís “l’imprescindible” i que sortís.

Paco Rueda davant de la residència Àgora / Adrià Lizanda

La crossa amb què camina dona una idea del seu estat de salut. Té problemes a la columna vertebral, al cor i artrosi. De fet, quan baixa per esmorzar amb Gavina l’informa que ha de sortir aviat perquè té cita al metge. Llueix cabell canós i porta xancletes en plena tardor.

Rueda va arribar amb 12 anys a la capital catalana procedent de Sevilla, i des de llavors la seva vida ha estat treballar i treballar. Ha viscut dues separacions i té una relació tensa amb algun dels seus germans i un dels seus fills. “Ara estic descansant”, sospira assegut en una cadira de la terrassa de la residència. Els fruits de tota una vida de treballar són la propietat d’aquest pis del Carmel i una pensió de 770 euros al mes. Ara espera que el consistori enderroqui els tres edificis afectats per poder tornar a casa ben aviat. Gavina, en canvi, ja ha començat a visitar pisos per començar de zero amb la seva família.

Més informació

Nou comentari