Els tres barris més insatisfets de Barcelona

Els veïns de Ciutat Meridiana, el Raval i la Trinitat Vella, els més crítics amb el seu propi barri | Les entitats es queixen que han de repetir les mateixes demandes mandat rere mandat

Si Vázquez Montalban escrivís la crònica sentimental de la Barcelona d’avui, aniria a visitar Ciutat Meridiana, el Raval i Trinitat Vella. És evident que cada veí viu el barri a la seva manera, però existeixen estats d’ànim col·lectius i tendències. I aquests tres barris encapçalen l’estadística municipal d’insatisfacció amb el propi lloc de residència. Arrosseguen les mateixes demandes veïnals mandat rere mandat, govern rere govern: inseguretat, incivisme, desnonaments, urbanisme… Demandes que tornaran a ser sobre la taula de l’Ajuntament aquesta primavera, al procés participatiu de l’Ajuntament per a elaborar el Pla d’Actuació del Mandat (PAM).

L’Enquesta de Serveis Municipals, que el consistori elabora cada any des del 1989, compta ara amb una eina digital per creuar les dades de diferents preguntes del qüestionari i mostrar els resultats per territoris. En sobresurt el pessimisme de la zona nord de Nou Barris –Ciutat Meridiana i els barris molt menys poblats de Torre Baró i Vallbona–, el Raval i l’est de Sant Andreu –Trinitat Vella, Bon Pastor i el petit Baró de Viver–.

Els tres nuclis acaparen els pòdiums de diverses preguntes relacionades amb la insatisfacció. És on hi ha més enquestats que suspenen el seu propi barri, són els tres cuers en nota mitjana i també –amb molta diferència– és on més veïns consideren que el seu barri és “un dels pitjors” de Barcelona. Les xifres no són molt altes de forma aïllada, però destaquen amb claredat respecte a les de la resta de la ciutat. L’orgull barceloní és i ha estat sempre molt alt i les dades de conjunt emmascaren aquests punts negres.

 

La zona nord de Nou Barris, per exemple, hi ha un 13% d’enquestats que es declaren “poc o gens satisfets” de viure-hi, una xifra que semblaria baixa si no fos perquè la mitjana de la ciutat és més de quatre cops inferior (3%) i hi ha barris com el Clot o la Nova Esquerra de l’Eixample amb un 0% de respostes negatives. La nota mitjana de la satisfacció amb el barri, fusionant els més optimistes i els més pessimistes, també és inferior al conjunt de la ciutat. Si la gran majoria de barris ronda el 8, aquests tres són cuers amb un punt menys.

La baixa autoestima queda en evidència amb la pregunta “Respecte al conjunt de Barcelona, el seu barri creu que és un dels millors o un dels pitjors de Barcelona?”. Ciutat Meridiana és el més contundent: un 41,3% dels veïns considera que és “un dels pitjors”. Al Raval ho pensen el 34,3% dels enquestats, mentre que a l’est de Sant Andreu ho fan el 32,3%. La mitjana a la ciutat és del 6% i hi ha tres barris on novament cap resposta era tan negativa.

Grau d'insatisfacció de viure al propi barri, a Barcelona / Ajuntament de Barcelona

Grau d’insatisfacció de viure al propi barri, a Barcelona / Ajuntament de Barcelona

No sorprèn, vistes aquestes dades, que Nou Barris nord i Sant Andreu est també destaquin en la pregunta sobre mudances. Si tinguessin “la possibilitat i els mitjans per canviar de residència” més del 60% dels enquestats marxarien del barri. De fet són els dos únics territoris del mapa en què l’opció de quedar-se al barri s’enfonsa per sota del 40%. Al conjunt de la ciutat la situació és la inversa: el 59,6% seguiria al mateix barri on ara viu i en alguns territoris –com el Poblenou i Sarrià– ho farien tres quartes parts. En canvi al Raval es despenja d’aquest pòdium i cau al novè lloc: el 50% de residents al Raval vol seguir al barri.

El ‘déjà vú’ permanent de Ciutat Meridiana i Vallbona

“Han començat algunes obres, però tot està tan endarrerit que ens ho mirem amb escepticisme”, protesta Fili Bravo, de l’associació de veïns de Ciutat Meridiana. La llista de queixes no s’acaba: els desnonaments que no s’aturen, el casal d’avis per renovar, la manca d’un espai juvenil, l’ajornament de la zona esportiva, el barracó “provisional” on l’entitat presta assistència psicològica a veïns desesperats… “Els tallers del centre cívic poden ser molt entretinguts, però si no hi ha ni un casal d’avis decent ni un per a joves, els cursets només són un pedaç”, critica. “No hi ha un veritable interès en nosaltres, la realitat d’aquí està molt lluny dels despatxos de plaça Sant Jaume”, lamenta Bravo, que també troba a faltar molta més participació en la presa de decisions.

Zaida Palet, de Vallbona Viu, li dona la raó: “Realment hi ha un pessimisme important a la zona, sobretot per la situació econòmica i social de les famílies; la pobresa s’ha fet endèmica i les administracions no han sabut com millorar la vida dels veïns”. A Vallbona s’han fet millores els darrers 20 anys, diu, però “grans projectes urbanístics com el Pla Director per soterrar les vies no han començat ni veiem gaires ganes de fer-los realitat aquest mandat”. Tot i així rebutja l’etiqueta “pessimista” i prefereix definir l’entitat com a “molt crítica”. “Cansa molt anar-li sempre al darrere a l’administració, fins i tot per assabentant-nos de novetats”, assevera.

La presó no marxa, les cases barates sí

“A l’Ajuntament sempre li demanem el mateix, cada mandat”, sospira Josep Maria López, vocal de l’AVV Trinitat Vella i ex president de l’entitat. El gran tema en aquest barri és el desmantellament de la presó, que es resisteix des de fa 18 anys. La remodelació del perímetre avança a pas de tortuga i hipoteca el 40% del barri, explica López, pel que les petites intervencions de millora en carrers o equipaments –a través del Pla de Barris, per exemple– queden eclipsades per aquesta gran assignatura pendent. “Tenim el barri que tenim, però si a sobre deixem que es degradi…”, lamenta López, que també ha detectat un cert “cansament” i “desencís” ciutadà.

Solar del Centre Obert 2 de Trinitat Vella, destinat a habitatge social, en una imatge de 2017 / Flick'r - Conselleria de Justícia

Solar del Centre Obert 2 de Trinitat Vella, destinat a habitatge social, en una imatge de 2017 / Flick’r – Conselleria de Justícia

L’AVV del Bon Pastor, en canvi, és més optimista perquè el seu gran projecte sí que avança. La reconversió de les antigues cases barates en blocs moderns va començar el 2003 i es va alentir molt amb la crisi, però ja afronta l’última fase de reallotjaments. “A tothom li agradaria fer un gran canvi de cop, però a vegades la troca està tan enredada que cal una mica de paciència per desfer l’embolic”, valora Paquita Delgado, de l’AVV del Bon Pastor. “Fa anys estàvem deixats de la mà de Déu, però l’ajuntament s’ha posat les piles i els últims 10 anys hem estrenat metro, biblioteca, casal d’avis, escola bressol…”, enumera. En l’horitzó de futur situen el museu de l’habitatge obrer a les últimes cases barates, una escola d’esports al carrer Santander i una ambiciosa campanya de civisme.

La paradoxa emocional del Raval

“Hi ha una sensació generalitzada de ràbia perquè el barri està molt cascat, però alhora la gent no vol marxar-ne de cap manera; sembla una contradicció però són dos sentiments que es donen a la vegada”, reflexiona Miquel Borràs, secretari de la Xarxa Veïnal del Raval. L’entitat, que es va constituir l’any passat com a associació de veïns, subratlla que “el sentiment de pertinença és molt fort fins i tot entre gent que porta pocs anys al Raval”. Veure que amics, familiars o coneguts han de marxar “afecta molt l’estat d’ànim” del veïnat, però alhora “mobilitza molt”: “Aquí montes una cassolada o un arròs festiu i la gent s’apunta de seguida i omple el carrer”.

Senyala com a principals problemes l’habitatge i la inseguretat, que “estan molt interrelacionats”: “L’especulació té moltes cares, des d’habitatges en molt mal estat fins a lloguers disparats o mobbing a través dels narcopisos”. “Viure al costat d’un narcopís és molt dur i desmoralitza molt la indiferència dels inversors propietaris cap aquests pisos ocupats”, afegeix. De droga i consumidors “sempre n’hi ha hagut”, però “el comportament de les noves màfies fa molta por”: “Fa 30 anys els traficants procuraven no molestar gaire per no perjudicar el seu propi negoci, però els d’ara no tenen miraments”, compara. “El Raval és com un formatge gruyère, ple de pisos buits que poden ocupar”, critica Borràs, pel que “sentir qualsevol soroll” a l’escala ja sobresalta als veïns.

La manifestació en favor del CAP Raval Nord a la Misericòrdia davant del MACBA / ACN

La manifestació en favor del CAP Raval Nord a la Misericòrdia davant del MACBA / ACN

El col·lectiu Acció Raval, molt combatiu, coincideix en el diagnòstic. “Hi ha un ambient enrarit pels desnonaments i els narcopisos, perquè puja la sensació d’inseguretat i baixa la qualitat de vida”, sosté Ángel Cordero, membre del grup. “Al Raval qualsevol cosa ens l’hem de guanyar a pols, com l’ambulatori, que fa 14 anys que el lluitem”, assenyala. Segons l’activista, les grans icones culturals del barri “podrien aportar autoestima” però no ho fan perquè “no atenen necessitats prioritàries” com reduir el gap de 6 anys d’esperança de vida entre Pedralbes i el Raval: “Ja anem a la Filmoteca de tant en tant, sí, però fa molta més falta un ambulatori!”. “Guanyaríem autoestima de veritat si el Raval es repoblés de veïns i petit comerç, això donaria color al barri”, conclou.

Els grans projectes, el revulsiu

Els tres territoris tenen lluites particulars i la insatisfacció s’alimenta de factors diferents. Però tenen com a factor comú el baix nivell de renda de tots tres i la persistència de les reivindicacions veïnals. La microcirurgia –arreglar una paret mitgera, asfalta un carrer o renovar fanals– és la política pública de moda des de la crisi, però en aquests barris no sembla que estigui servint de revulsiu. Els grans projectes encallats, com la presó de la Trinitat Vella o el futur urbanístic de Vallbona, acaben sent determinants perquè els habitants de la perifèria sentin que el barri progressa. Quan la transformació comença a caminar, com en el cas del Bon Pastor, minva la sensació d’abandonament.

“Encara que passin també coses bones al barri, si les dolentes t’afecten tan directament ho tapen tot”, argumenta Ángel Cordero, sobre el Raval. “Els plans estan ja dibuixats i parlats, però la crua realitat no canvia i ara amb el PAM tornaran a sortir els mateixos projectes”, assenyala Josep Maria López, de la Trinitat Vella. “Es prioritzen els projectes de ciutat i als nostres barris els plans s’endarrereixen tant que quan es posen en marxa deu anys després les necessitats potser han canviat”, corrobora Zaida Palet, des de Vallbona. “Pot haver-hi desànim quan no veus resultats, però si vas veient resposta, encara que no sigui perfecta, tens ganes de fer projectes nous”, contraposa Paquita Delgado, de l’AVV del Bon Pastor.

Més informació

Nou comentari