Les intervencions policials en protestes i desallotjaments a Barcelona tenen un nom i el sap tothom, almenys tothom dels col·lectius socials, entitats, sindicats de llogaters i premsa. I, des d’aquesta setmana, el sap també un sector molt més ampli de la població. És Jordi Arasa, cap de l’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO) dels Mossos d’Esquadra a Barcelona, la unitat que fa les tasques d’antiavalots quan no intervé la coneguda Brigada Mòbil (Brimo) o justament com a reforç d’aquesta unitat central. I ahir les etiquetes a Twitter amb el seu nom –#JordiArasa i, sobretot, #JordiArasaGameOver– van fer furor a la xarxa.
Tot plegat per una sentència d’una mena poc habitual als tribunals de l’estat espanyol: ha sigut condemnat a dos anys i quatre mesos de presó per l’Audiència de Barcelona per les lesions que va causar a cinc manifestants en el desallotjament de l’acampada de 15M a la plaça Catalunya l’any 2011. És poc freqüent que es condemni membres dels antiavalots dels cossos policials, encara és menys habitual que sigui amb penes de presó i molt més estrany que sigui una condemna que, si és ratificada –hi haurà recurs– i no és indultat, implicaria l’ingrés efectiu en un centre penitenciari. Arasa ha sigut condemnat a dues penes d’un any i dos mesos cadascuna. El Codi Penal va especificar l’any 2015 que, per decidir si el compliment de la pena es pot suspendre en cas que no hi hagi antecedents pel mateix delicte, cal sumar les dues penes. Per tant, si s’aplica la doctrina del Tribunal Suprem, que ha considerat que aquesta reforma funciona retroactivament en els casos anteriors al 2015, la condemna del cap de l’ARRO seria superior als dos anys i no es podria suspendre el seu ingrés a la presó.
Aquest és el panorama que tenen ara mateix els Mossos d’Esquadra. I això ha obligat el cap del cos, Eduard Sallent, a admetre públicament que la situació d’Arasa és insostenible com a cap de l’ARRO i que se li ha de buscar un altre destí mentre la sentència no sigui ferma i encara pugui continuar treballant.
La condemna pels cops a David Fernàndez
Però Arasa ha arribat fins on és arrossegant una trajectòria conflictiva i fins i tot una condemna, l’any 2014, també pels fets de la plaça Catalunya: en aquest cas va ser una multa de 425 euros pels cops de porra que va rebre l’activista i exdiputat de la CUP David Fernàndez en el desallotjament. No només no va ser apartat de l’ARRO, sinó que el 2015, en la Festa de les Esquadres –la celebració patronal dels Mossos, que es fa pels volts de Sant Jordi– va rebre una de les nombroses condecoracions que es donen cada any. Se li reconeixia la seva trajectòria professional. Posteriorment, Arasa va tornar a ser condecorat, el 2019, per la seva intervenció en els aldarulls de l’1-O del 2018 a les portes del Parlament, criticada per la CUP per excessiva contra els manifestants i considerada tova pels partits consitucionalistes.
Des del desallotjament de la plaça Catalunya del 2011, Arasa ha estat a l’ARRO sota cinc caps del cos: el comissari Josep Milán, el comissari i després major Josep Lluís Trapero, el comissari superior Ferran López –durant el 155–, el comissari Miquel Esquius –durant l’any posterior al 155– i, fins ara, amb el comissari Eduard Sallent. En cap moment s’ha pensat que calia canviar-lo de destí, malgrat la condemna pels cops a David Fernández. O si s’ha pensat, no s’ha fet. Ara, la sentència ha caigut com una llosa sobre el cos, que estava molt més pendent del procés judicial a Trapero i no preveia una sentència com la que s’ha produït en el cas Arasa.
Excés de zel
Alguns comandaments admeten ara en privat que el responsable de l’ARRO hauria d’haver sigut reconduït cap a un lloc més discret, com a mínim, i també qüestionen que se l’hagi ascendit a cap de la unitat aquest any, mentre estava pendent de sentència pel cas pel qual se l’ha condemnat. Sallent va argumentar ahir que l’ascens és un procediment reglat que no es pot impedir perquè seria prevaricar. Però és una veritat a mitges, aplicable només al fet que Arasa hagi passat de ser sotsinspector a ser inspector si ha aprovat l’oposició. En canvi, no hi havia cap obligació de donar-li el càrrec de cap de l’ARRO, que és un destí i no una categoria professional i que depèn dels seus superiors. De la mateixa manera que ara Sallent li busca una altra feina, podia no haver-li donat el càrrec al març.
Considerat d’una lleialtat a prova de bomba i molt entregat a la seva feina, Arasa és vist també, fins i tot dins del cos, com un home que tendeix a l’excés de zel. Des de fora, activistes i manifestants el consideren directament violent. De fet, és força conegut un vídeo que recull els seus 45 cops de porra que les càmeres van captar el dia del desallotjament de la plaça Catalunya i que el centre de drets humans Irídia, que ha participat amb els seus advocats com a acusació particular en el judici, va difondre el dia que començava la vista.
Un cap sempre sobre el terreny
Fonts dels mateixos sindicats del cos, que el defensen davant una sentència que troben severa i excessiva, reconeixen en privat que els agents de la base, els que treballen a les seves ordres, tenen una opinió ambivalent d’Arasa. Respecten el fet que sempre, o quasi sempre, sigui a peu d’operatiu, una cosa poc habitual en altres comandaments de la seva escala perquè no cal. Però alhora perceben que les seves decisions o fins i tot les seves actuacions –com en el cas de la plaça Catalunya– són conflictives massa sovint i els poden arrossegar també a ells. Les queixes pel nivell d’exigència i la falta d’empatia pels drets laborals dels homes i dones que comanda tampoc falten.
Protagonista a la Meridiana
Precisament aquesta tendència d’Arasa a presentar-se quasi sempre en les intervencions de l’ARRO en protestes i desnonaments en què hi ha oposició veïnal l’ha convertit en un personatge de molta popularitat i molt negra entre activistes i manifestants. Fa dos divendres, al tall de la Meridiana, que torna a ser perseguit per la policia perquè ara no està comunicat oficialment a la conselleria d’Interior, el TOT Barcelona va ser testimoni d’una conversa entre dos manifestants en què un se sorprenia que l’altre no sabés qui era Arasa i s’esforçava a assenyalar-lo perquè el company el vegés i s’aprengués la seva cara.
Ahir, per tant, Arasa va ser el gran protagonista absent de la protesta. Els manifestants s’hi van referir constantment en consignes que van cridar –”Jordi Arasa, torturador” i “Jordi Arasa, a la presó”– i càntics que en feien mofa.
Però el pes de la sentència també era present als agents antiavalots que es van presentar ahir a la zona de la protesta, que van deixar clar que no permetrien que el tall durés gaire precisament en aquest dia amarg per a ells i van desallotjar els manifestants al cap de 40 minuts i tres avisos, sense resistència.
