L’operació per impedir que Ernest Maragall, guanyador de les eleccions, sigui alcalde de Barcelona s’ha convertit gairebé en un afer d’estat i està mobilitzant tots els partits unionistes. La maniobra està arrossegant fins i tot la faràndula a la qual pot ser sensible Ada Colau, com és el cas del cineasta J.A. Bayona, que aquest dimecres a la tarda ha sacsejat Twitter amb una piulada en què demana explícitament a l’alcaldessa que accepti els vots de Manuel Valls per ser reelegida.
Los barrios del cinturón obrero de Barcelona, los que más apoyaron en su día a @AdaColau, lo han dejado claro, son de mayoría progresista no independentista. No se entendería que la alcaldesa no tomara el apoyo sin condiciones de Valls para continuar su labor en el Ajuntament.
— JA Bayona (@FilmBayona) 29 de maig de 2019
Barrar el pas a l’independentisme a l’Ajuntament de Barcelona, com ho va ser en el seu moment “espanyolitzar els nens catalans” amb la llei Wert, és ara mateix el projecte d’Espanya, o d’una determinada Espanya que cada dia s’amplia com una taca d’oli.
La idea la va llançar Miquel Iceta dilluns al matí. Hores després d’una nit electoral en què tothom havia acceptat que ERC havia guanyat les eleccions i només es reclamava a Maragall pactes diversos, el primer secretari del PSC va canviar de paradigma i va anunciar que els socialistes farien “el que calgués” per impedir que el candidat més votat arribés a l’alcaldia.
S’havia posat la maquinària en marxa, i de seguida s’hi van afegir els diaris editats a Madrid. El País marcava el camí de manera clara aquest dimecres amb un editorial en què equiparava Vox i els independentistes com a extremistes, exactament el missatge llançat per Jaume Collboni quan va posar al mateix sac el partit d’Abascal i la CUP en una entrevista al TOT Barcelona. L’editorial assegura que “la incorporació de l’ultradreta o dels independentistes a una o altra instància de la governabilitat de l’Estat no és en cap cas resultat d’una inevitable necessitat aritmètica, sinó d’una simple voluntat política”. És a dir: és igual qui ha guanyat les eleccions, perquè impedir que Barcelona torni a tenir un equip de govern independentista després de l’1-O –ja l’havia tingut, amb Xavier Trias– ha de ser l’objectiu comú que passi per damunt de tot.
Amb aquest argument, tant la premsa alineada en aquesta tesi com els socialistes pressionen Cs doblement, perquè el missatge és contra l’independentisme però també contra Vox, i ofega la possibilitat de fer un pacte amb el PP –que tampoc vol veure Maragall d’alcalde però no accepta Colau– i els d’Abascal a l’Ajuntament i a la Comunitat de Madrid. I això precisament és ideal per a Manuel Valls, que sempre ha estat incòmode amb aquests vincles del partit d’Albert Rivera, que ha de suportar perquè l’ha fet candidat i té la meitat dels regidors electes de l’ex primer ministre francès.
Potser per aquesta raó, Valls s’ha llançat al braços dels socialistes. Aquest dimarts, Inés Arrimadas va dir a la Cadena COPE que estava segura que Valls seria decisiu en la investidura i que triaria “el millor candidat o el menys dolent” per donar-li suport. Aquest dimecres, l’ex primer ministre francès ha utilitzat exactament la mateixa expressió en una roda de premsa multitudinària en la qual ha declamat un text que el seu equip havia repartit: “La política en el millor sentit de la paraula és molt sovint escollir la solució menys dolenta”. I s’ha prestat a donar el seu vot per a la investidura a Colau “sense condicions” i “sense cap pacte”.
Esquerda a Cs, jugada mestra per al PSC
La jugada és rodona per a Valls: s’aparta de l’ombra de Vox, tensiona Cs per fer-se valdre i pressiona Colau, a la qual està dient que no estarà pactant amb ell –cosa que l’alcaldessa ha promès no fer “en cap cas”– sinó que simplement s’ha de presentar a la investidura i deixar que els seu grup municipal la voti. El grup o la meitat del grup: no està clar que Cs vulgui participar d’aquesta operació, però n’hi hauria prou amb els vots dels tres regidors independents del grup –el mateix Valls, Celestino Corbacho i Eva Parera, procedent d’UDC– per arribar a la majoria absoluta amb el PSC i els comuns.
A les informacions sobre la crisi entre Valls i Cs que creix cada dia, el partit ha respost alertant que prefereix Collboni que Colau i el cap de llista que han presentat a les eleccions ha insistit que el seu grup municipal el formen sis persones. Hores després, s’hi ha rabejat publicant a Twitter una foto dels sis regidors electes ben somrients. Una esquerda que també satisfà el PSC, com s’ha ocupat de subratllar Jaume Collboni agraint “el gest de generositat de Valls”.
Reunido con todos los miembros de mi grupo municipal. Segunda sesión de trabajo después de las elecciones municipales de #Barcelona. ¡Seguimos! pic.twitter.com/vpZ37JMhNZ
— Manuel Valls (@manuelvalls) 29 de maig de 2019
Oferta imbatible que posa Colau contra les cordes
Mentrestant, l‘oferta imbatible per a Colau està provocant debat intern –i no tan intern– en el món dels comuns. Aquest dimarts, l’encara regidora Gala Pin va tuitejar que no hi podia haver cap pacte amb Valls. “Estem bojos?”, deia. I poc després tancava el compte de Twitter –el va posar en mode privat i només els usuaris que ella segueix poden continuar llegint-la– després d’anunciar que deixava la xarxa uns dies.
Hores després, Raimundo Viejo, teoritzador del 15-M, exregidor de Colau i exdiputat d’En Comú Podem, tuitejava en el sentit contrari, i defensava que Colau havia d’acceptar el suport de Valls, el dia abans que li fos ofert oficialment.
A mi modo de ver, por tanto, la responsabilidad de BComú hoy pasaría por proponer al PSC un acuerdo de legislatura, con Ada Colau de alcaldesa, que ofreciese a Collboni una participación proporcional a sus 8 concejalías y buscase el apoyo puntual de Valls para la investidura 5/8
— Raimundo Viejo Viñas (@_mundus) 27 de maig de 2019
Aquesta línia argumental que està acostant la suposada essència de la progressia a l’exministre mil vegades blasmat per l’expulsió de gitanos romanesos de França ha continuat escampant-se avui, amb el tuit de Bayona, el noi de la Trinitat Vella que ha triomfat al cinema i que té projecció internacional. La piulada de Bayona ha rebut un suport ambigu de Jordi Évole, invocat per Ada Colau i Pablo Iglesias en el míting central de la campanya dels comuns a Barcelona, al Carmel, per l’article de suport a l’alcaldessa que havia publicat aquell mateix diumenge a La Vanguardia. El director de Salvados no s’ha acabat de pronunciar sobre si Valls sí o Valls no, però ha considerat “valent” el posicionament de Bayona.
I aquesta tarda Colau i el seu equip han volgut marcar distàncies amb ERC després de la reunió de l’alcaldessa amb Ernest Maragall: no ha sortit ella a fer les declaracions, sinó el seu número 2, Joan Subirats, i tot i que no han acceptat l’oferta de Valls –han tornat a dir que la seva prioritat és un tripartit amb el PSC i els republicans– li ha donat les gràcies per plantejar-la.
Poc marge per a JxCat
Tots aquests moviments, a més a més, arraconen Junts per Catalunya, descol·locada amb només cinc regidors que no li permeten fer valdre prou la seva posició. Els de Joaquim Forn i Elsa Artadi tenen clar que ara mateix el seu candidat a l’alcaldia és Ernest Maragall, però no veuen clara la idea d’investir-lo comptant també amb els vots dels comuns i deixar per més endavant les negociacions per a un eventual pacte de govern. L’estat d’ànim del grup encara no està madur per acceptar aquest pla, que és el de Maragall. En l’evolució de la relació entre ERC i JxCat serà clau la visita conjunta que farà divendres a la presó de Soto del Real a Forn. Tanmateix, encara que acceptessin el plantejament del republicà, podria ser que quedés només en un gest, si Colau acaba sucumbint a l’operació d’estat que li està oferint l’alcaldia en safata.
1 
