“Si no aconsegueixo un vot més que els meus contrincants, no em podré plantejar l’escenari de governar en minoria. Si guanya Xavier Trias, voldrà dir que els ciutadans han escollit el canvi”. Són paraules pronunciades el maig del 2011 per l’aleshores alcalde de Barcelona i candidat del PSC a les eleccions municipals del 22-M, Jordi Hereu. Es compromet a no maniobrar contra Xavier Trias si el cap de cartell de CiU guanya les eleccions, i això inclou descartar qualsevol pacte amb el PP per apartar el seu rival més directe. El PSC també exclou un pacte sociovergent en el cas que el candidat de CiU sigui la força guanyadora. Per contra, si el PSC és el guanyador de les eleccions, deixarà la porta oberta. “La millor sociovergència és que jo estigui aquí -Ajuntament- i Mas a la Generalitat”, ironitzava aleshores Hereu en una conferència al Círculo Ecuestre en campanya electoral.
I dit i fet, Xavier Trias va guanyar les eleccions ara fa dotze anys, trencant un cicle històric de 32 anys de governs socialistes a la ciutat. Per primera vegada, a banda i banda de la plaça de Sant Jaume hi regnava el mateix partit. El fins aleshores alcalde aconseguia 11 regidors, el pitjor resultat dels socialistes a Barcelona. Per la seva banda, el candidat de CiU estava molt lluny de la majoria amb 15 regidors -dos mesos després, la Junta Electoral deixaria els convergents amb 14 regidors i el PP passaria de 8 a 9 després d’un nou recompte-, però com passa aquest 2023, existia la possibilitat aritmètica que el PSC maniobrés per mantenir-se al poder sumant els 5 regidors d’ICV-EUiA i arrossegant el PP d’Alberto Fernández Díaz –amb els millors resultats de la seva història– a votar Jordi Hereu com a alcalde. Però aquest pacte aritmèticament viable va quedar descartat des del minut zero per raons polítiques. Jordi Hereu havia certificat que les diferències amb el PP eren massa profundes. De fet, el cap de files socialista ni tan sols es va arribar a trobar amb Fernández Díaz per sondejar-lo. Dotze anys després, el PSC no ha tancat la porta del PP en cap moment. Collboni ha parlat amb el candidat barceloní per explorar un possible suport -també ho ha intentat amb ERC- però el cap de files del PP a l’Estat, Alberto Núñez Feijóo, ha estat més clar que el mateix Sirera: no a investir el candidat del PSC, menys encara a les portes del gran xoc entre els dos partits espanyols el 23-J.
El dia de la investidura de Xavier Trias, l’1 de juliol del 2011, tots els partits, tret d’Unitat per Barcelona, la coalició d’ERC amb el partit de Joan Laporta, van presentar el seu candidat. CiU va obtenir l’alcaldia amb 17 vots (va sumar també els dos d’Unitat per Barcelona, Jordi Portabella i Joan Laporta que, això no obstant, no es van incorporar a l’executiu) i Xavier Trias va ser proclamat alcalde per llei, per ser la llista més votada. Cap candidat va assolir els 21 regidors necessaris per desbancar-lo. De fet, ningú no ho va intentar. I aquí rau la gran diferència amb el moment actual i també amb el 2019. Ara fa quatre anys, el mateix Collboni, tercera força, va maniobrar per aconseguir el suport de la dreta per investir Ada Colau, i de retruc, garantir-se algunes cadires al consistori, entre les quals, la primera tinència d’alcaldia per a ell.
Estratègies divergents per afrontar la derrota
Han passat 12 anys i l’estratègia del PSC per afrontar la derrota electoral davant del mateix candidat, Xavier Trias, és molt diferent. De fet, Jordi Hereu va acceptar la derrota des del minut zero i es va oferir a col·laborar amb el nou alcalde en els temes troncals de ciutat. Hereu es va quedar fent de regidor a l’oposició uns mesos, fins que el febrer de 2012 va dimitir i va deixar el lloc a Jordi Martí, ara número dos d’Ada Colau. Per contra, Jaume Collboni, la mateixa nit electoral -certificant que havia passat per davant d’Ada Colau- va avisar que no renunciava a “res” i que intentaria com fos ser alcalde. Donant per fet el suport incondicional dels Comuns, ha explorat un pacte tripartit amb ERC i també ha trucat a la porta de Daniel Sirera, en aquest pas, per demanar-li almenys dos vots el dia que el ple de l’Ajuntament sotmeti votació els candidats a l’alcaldia.
Ara bé, el líder del PSC, Salvador Illa, fa dies que ja va admetre que Jaume Collboni ho tenia molt complicat per ser alcalde, i que “si no passa res”, Trias serà alcalde. En cas de no ser-ho, seria la segona vegada que el PSC aconseguiria descavalcar el guanyador d’unes eleccions. Però a hores d’ara, i a deu dues perquè expiri el termini per constituir els ajuntaments, les opcions de Collboni semblen cada vegada més remotes. ERC ha fet una crida a fer pactes independentistes per “no regalar” el poder al PSC, i Maragall va insistir durant la campanya que no participaria en un executiu amb Collboni i que no el faria alcalde.
Regidor a l’oposició, fins quan?
Jordi Hereu es va quedar uns mesos fent de regidor a l’oposició, fins que va plegar i va deixar via lliure a Jordi Martí, l’home que, de fet, es va enfrontar a Jaume Collboni en unes primàries l’any 2014 per ser candidat a Barcelona. Primàries, per cert, molt controvertides, on Jordi Martí va acusar Collboni de captar vots de forma il·lícita de ciutadans pakistanesos.
En tot cas, Collboni va prometre en campanya que ell no plegaria encara que acumulés una nova derrota, com sí que va dir que faria Trias si no era alcalde. Però serà regidor a l’oposició durant quatre anys, després de no haver aconseguit ser alcalde amb tres intents? Difícilment hi haurà un quart intent, i podria tenir com a següent destinació Madrid, o fins i tot, ser candidat a les eleccions europees. Dues opcions que ara per ara no estan públicament sobre la taula, però que són una sortida tradicional per a situacions com la que es pot produir amb Jaume Collboni. D’igual forma que Ada Colau podria acabar ostentant un càrrec a Madrid en un hipotètic govern progressista amb Sumar, o ser cap de cartell dels Comuns a Catalunya a les pròximes eleccions al Parlament.
2 
