Cap enquesta electoral no ha donat mai al bloc de la dreta espanyola la més mínima possibilitat d’articular una majoria alternativa a la que puguin formar els partits que queden fora d’aquest eix social i nacional a Barcelona. Tampoc de cara a les properes eleccions del 28M de 2023 hi ha indicis que el PP, Cs, Valents i VOX, sols o com a aliats, puguin optar al bastó de comandament de la ciutat.
I és que la dreta espanyola sencera mai no ha superat el 20% dels suports a la ciutat en quatre dècades de democràcia i ha estat per sota del 15% en diversos mandats. No va ser fins que l’independentisme es va articular socialment amb la sentència contra l’Estatut el 2010 que aquesta opció ideològica va acostar-se al 20% dels vots.
Entre els 3 i els 9 regidors durant quatre dècades
Des de 1979 i fins el 2019, aquest espai polític ha fluctuat entre el seu pitjor resultat, 3 regidors el 1987 amb Alianza Popular, fins als 9 que va assolir el PP el maig del 2011, pocs mesos abans que Mariano Rajoy aconseguís una majoria absoluta històrica a les Corts espanyoles amb el 45% dels vots. A partir del 2007, amb la irrupció de Cs, el percentatge de vot en la dreta espanyola -tot i que aleshores Cs es presentava com una força regeneradora de centre-esquerra- creix un 3,5% però no suposa cap variació en el repartiment de regidors al consistori per a la dreta unionista, que es manté en 7.
Espanya no condiciona Barcelona
El 2011, el PP recupera terreny i deixa Cs amb un 1,95% dels vots, però tampoc no canvia el repartiment de forces en l’eix social i nacional a la ciutat. I ja el 2015, el vot es reparteix gairebé de forma idèntica al 2011 en percentatge de vot de la dreta espanyola, però el partit taronja irromp amb 5 regidors i els populars passen del màxim de 9 cadires a 3. I el mandat següent, amb la irrupció de Manuel Valls i el seu partit Barcelona pel Canvi, la coalició que finalment van fer amb Cs no va servir per sumar nous vots de la dreta espanyola, sinó que es van repartir entre les sigles presentades: un 19,3% dels vots i 8 regidors, dels quals, només 2 per als populars.
CDS, PxC i VOX ja van fracassar
I si descomptem les primeres eleccions democràtiques de 1979, on la UCD va obtenir 8 regidors amb el 16,7% dels vots i va deixar Alianza Popular a zero amb un 3% dels vots, en aquestes quatre dècades altres sigles han intentat sense cap èxit l’assalt a Barcelona. El Centro Democrático y Social (CDS) -hereu de la UCD d’Adolfo Suárez- va concórrer a les municipals de 1983 i va quedar totalment esclafat per AP, amb un 0,94% dels vots.
El següent mandat va arribar al 3,38% però no va obtenir representació, ja que la normativa electoral estableix que no es tenen en compte en el repartiment de regidors les candidatures que no hagin obtingut almenys el 5% dels vots vàlids -vots de les candidatures més vots en blanc- emesos en el municipi. El 1991, el CDS va repetir l’aventura i es va quedar en el 0,84%, quatre anys després va decaure fins el 0,12%, el 1999 ho va tornar a intentar i va quedar-se en el 0,11% i finalment, el darrer intent, el 2003, es va saldar amb un 0,07%. També la Falange Española de las JONS, Falange i Falange Española independiente s’han presentat a algunes eleccions durant aquests anys, però aquests grupuscles no han passat del 0,15% dels vots. A banda, hi ha hagut llistes de partits de tall molt conservador i monàrquic que tampoc no han tingut cap mena d’èxit.
També va fer una petita incursió la xenòfoba Plataforma per Catalunya l’any 2015, el mateix any que ho va intentar VOX. 0,23% i 0,22% respectivament. I el 2019, quan el partit d’ultradreta ja començava a prendre força a tot l’Estat, va obtenir només un 1,16% dels vots a la ciutat. Pocs mesos després, seria la tercera força política al Congrés espanyol i actualment té 10 diputats al Parlament de Catalunya. De totes aquestes aventures, de moment només VOX ha anunciat que es presentarà aquest 2023.
Una minoria, però aritmèticament condicionant
Ara bé, no es pot descartar que alguna d’aquestes sigles pugui condicionar la investidura d’un alcalde del PSC o dels Comuns si l’aritmètica així ho permetés, com va passar el 2019 amb Ada Colau, que va rebre el suport de Manuel Valls sota les sigles de BxC-Cs, ara refundada com a Valents i amb Cs pel seu compte. Sobre el paper, Valents, liderada per Eva Parera, assegura que VOX pot ser un bon aliat per “liquidar la Barcelona dels CDR i els okupes” creada per Colau. A Collboni, però, no li ha posat línia vermella.
Com s’ha vist, la dreta espanyolista no sempre és rebutjada a l’altra banda del consistori. Quan el 2015 Ada Colau va guanyar les eleccions, Xavier Trias (CiU) va proposar des de TV3 a ERC i el PSC reeditar el mandat anterior i arrabassar l’alcaldia als Comuns, una estratègia que passava per obtenir també el suport del PP. Trias va dir aleshores que “acceptaria” que ERC, PSC i PP el “fessin alcalde”. El “no” de tots tres va arribar en menys de 24h. Però el candidat convergent havia temptat la dreta espanyola.
El front constitucionalista, cada vegada més lluny
I amb aquest topall del 20%, el proper 28 de maig concorreran a les eleccions Valents, Cs, PP i VOX competint pel pastís de la dreta espanyola a Barcelona. I si bé Valents va apostar per un front constitucionalista -de fet, la idea era de Manuel Valls-, aquesta invitació no troba encaix en cap altra formació. Valents veu en VOX un “aliat democràtic”, però certament és un company incòmode que, de moment, Cs i PP volen evitar. De fet, el PP ni tan sols té candidat. I sembla clar que Josep Bou no repetirà.
4 
1 