El temps sol posar les coses en el seu lloc, i més de tres anys després de la sortida de Manuel Valls de l’Ajuntament de Barcelona per la porta del darrere, no hi ha cap dubte que el pas de l’exprimer ministre francès per la política barcelonina va ser un sonat fracàs. Es preguntaran els lectors a què ve ara parlar d’en Valls, que ja torna a estar instal·lat a París i poc o gens se’l veu -o no es deixa veure- per la capital catalana. Doncs, perquè Valls torna a ser notícia, ja que hauria cobrat 30.000 euros per assessorar Bahrain en un conflicte latent amb Qatar, segons ha desvelat Mediapart.
Els efectes de Valls en la política barcelonina continuen ben presents. Ell va establir un perillós precedent -legítim, sí, però molt perillós- i inèdit fins llavors en unes municipals en democràcia a Barcelona: impedir que el guanyador de les eleccions del 2019, Ernest Maragall, formés govern, en la que va ser la primera operació de l’Estat per evitar que Barcelona tingués un alcalde independentista. A la investidura, Valls i dos dels seus regidors electes –Eva Parera i Celestino Corbacho– van votar a favor de fer alcaldessa Ada Colau, que va formar govern amb el PSC.
Quatre anys després, el 2023, aquesta operació de l’Estat contra l’independentisme es va tornar a repetir. Aquest cop de forma encara més surrealista. Xavier Trias va ser el guanyador clar a les urnes i volia formar govern amb ERC. Però un acord antinatural entre Barcelona en Comú i PP a la investidura van donar l’alcaldia Jaume Collboni. Aquest mandat, a diferència de l’anterior, ni tan sols s’ha format un govern de coalició i el PSC governa en solitari amb tan sols 10 dels 41 regidors.
El 2015, en Trias va perdre les eleccions davant Colau per un regidor de diferència, i l’exalcalde va acceptar la derrota i no va intentar formar govern. En Trias, tot i el joc brut que havia patit, va demostrar ser un senyor. Des del pas de Valls per la política barcelonina, guanyar unes eleccions no es garantia de res. Ben al contrari, tot s’hi val, fins i tot que Comuns i populars es posin d’acord per votar un alcalde del PSC. Per això deia abans que el pas de Valls continua encara molt present a la política barcelonina.
Inicialment, l’arribada de Valls a Barcelona -oficialment, a finals d’estiu del 2018-, va ser un fenomen interessant des del punt de vista polític. Que un exprimer ministre francès volgués ser alcalde de Barcelona podia donar prestigi als comicis barcelonins. Amb el pas del temps, tot va resultar ser un bluf. Valls no coneixia bé Barcelona, ni els seus barris ni la seva política. Feia propostes generalistes poc pensades -com la que el metro fos gratuït- i no estava gaire ben assessorat. En cap moment, va entrar en la carrera per l’alcaldia i els resultats electorals ho van confirmar. La coalició de Barcelona pel Canvi-Ciutadans va fracassar, ja que només va treure uns 99.000 vots i sis regidors.
Després de la investidura de Colau, la coalició es va dividir, formant dos grups municipals, Barcelona pel Canvi i Ciutadans. Valls es va quedar només amb Parera. En els dos anys i escaig en què va ser regidor es va absentar de nombroses comissions i plenaris. El 31 d’agost del 2021 va dir que plegava, traint també als prop de 100.000 barcelonins que l’havien votat, i unes setmanes després, el plenari va acceptar la seva renúncia. Ell no hi era.
No se’l troba a faltar, però els seus efectes continuen ben presents a l’Ajuntament.
1 
3 
