La dreta barcelonina porta una setmana de molt mala maror. L’estratègia d’Eva Parera de muntar un partit –Valents– que li prengui quadres i votants a PP i Cs ha fet enfadar molt als dos partits. Els populars l’havien fitxat com a diputada al Parlament per eixamplar la seva llista a les eleccions catalanes i ara se senten traïts. Però és que a les darreres municipals, Parera compartia amb Cs la llista de Manuel Valls i des d’aleshores els taronges no la poden veure.
Certament el nou partit de Parera ha aconseguit notorietat, i sobretot centralitat: està al bell mig de la desunió unionista. El resum molt resumit de la controvèrsia de fons és que el constitucionalisme necessita una sola llista per no estimbar-se per complet a les municipals de 2023. PP, Cs i Valents podrien quedar-se, tots tres, amb zero representants al consistori. Però vet aquí la qüestió: quina de les tres llistes ha de fer de Casa Gran?
Parera ha fundat Valents específicament com a Casa Gran de l’unionisme. Recull l’intent fallit de Valls d’aglutinar la dreta moderada, però amb molta més habilitat que el francès. L’arrogància el va perdre, i mira que tenia recursos i amics poderosos. Parera –exalumna avantatjada d’Antoni Dura i Lleida– és molt més hàbil, però no té els padrins que tenia Valls. L’operació que intenta és difícil i només falta un any per l’inici de la campanya. De moment li ha costat l’escó.
El PP no aspira a ser la Casa Gran unionista: està convençut que ja ho és i que ho ha estat sempre. No en va molts membres de Cs, Valents i Vox van sortir de l’entorn dels populars. El problema, però, és que el PP està desapareixent a Barcelona i ja ni se l’espera a la resta del país. I a una caseta amb aluminosi costa veure-li potencial de mansió. Com que ha perdut quadres i bases els darrers 15 anys, ara el rumb del PP català el marca molt més la cúpula de Génova. Sense anar més lluny, a Josep Bou el va triar Pablo Casado, que continua sent el seu aval primordial per disgust de l’altre regidor i cap provincial, Òscar Ramírez. Però Casado ara mateix altra feina té amb el culebrot Ayuso, com per dedicar-li ni mig minut a picabaralles unionistes a Barcelona.
A Ciutadans passa una cosa semblant, amb la diferència que semblen no saber-ho. El partit taronja s’està dissolent com un terròs de sucre en el gran got d’aigua de la política espanyola. Arrimadas les passa magres, cada cop que hi ha eleccions en alguna autonomia o surt una nova enquesta. Però a Barcelona, ei, com si sentissin ploure. No es mouen ni un mil·límetre dels seus postulats i bel·ligerància: estan convençuts que l’electorat recompensarà la seva coherència. Com si la gratitud i el llarg termini fossin avui dia el que mou l’electorat…
Així les coses, en comptes d’una Casa Gran l’unionisme té tres pisets petits a Barcelona. I en risc de desnonament els tres. Un quart partit, en canvi, s’està fent un casoplón per a ell solet. VOX no té la més mínima intenció d’unir esforços amb ningú. Vox és Vox i punt. Té una marca coneguda i èxits electorals recents. El guirigall de la resta d’unionistes encimbella l’ultradreta com un partit diferent i lliure de soroll vell. VOX menja crispetes i, sense moure ni un dit, veu créixer sola la seva expectativa pel 2023.
