El 19 de desembre del 1926, fa un segle, el Gran Metro de Barcelona inaugurava el segon ramal que connectava les estacions de Jaume I i Aragó -la del passeig de Gràcia actual- i que va suposar la posada en funcionament de les estacions d’Urquinona i Jaume I. La parada d’Urquinaona es va construir a la mateixa plaça d’Urquinaona. S’hi accedia al suburbà a través d’un edicle -de ferro i vidre- que ja no existeix i que desembocava en un ascensor i en una escala de caragol. De fet, l’escala centenària encara existeix i es va poder visitar al setembre i l’octubre passat, quan Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) va obrir instal·lacions històriques del metro, com les estacions de Correus i Gaudí.
Ara, a l’escala centenària, un secret del metro que no coneix tanta gent, s’hi accedeix per una porta tancada, darrere de la qual hi ha dependències dels treballadors de TMB. De l’escala, se’n conserven quatre trams. A les parets, encara és visible part de la decoració de l’època, com “el revestiment de rajoles bisellades blanques” i “rajoles blaves de ceràmica valenciana que emmarcaven els grans rètols publicitaris”, va explicar Històries de Barcelona la tardor passada. L’estiu del 2024, la retirada d’un fals sostre va permetre recuperar a les andanes, entre altres espais, rajoles d’aquella època. El quiosc de premsa és el lloc on fa un segle es va aixecar l’edicle de l’estació, que va ser enderrocat el 1972, segons TMB.
L’ascensor de l’edicle d’Urquinaona
Mentre l’estació actual d’Urquinaona encara no disposa d’ascensor -la Generalitat va treure la primavera de l’any passat la licitació per redactar el projecte per adaptar la parada-, fa un segle sí que en tenia i ocupava el buit situat al mig de l’escala. “Va ser la tercera estació amb aquest equipament després de les de Lesseps i Fontana. Els ascensors estaven protegits per edicles, que en el cas d’Urquinaona era de ferro i vidre, amb el sostre galvanitzat per impermeabilitzar-lo”, diu TMB en una publicació de norantè aniversari de la inauguració del segon ramal. També incloïa una gran quantitat d’elements de foneria i de forja, “ja que només el basament de l’edifici era fet de pedra”.
A l’edicle, a més de l’ascensor (que era de pagament) i l’escala, s’hi va instal·lar el despatx de bitllets. Amb l’enderrocament de l’edicle, el 1972, també va desaparèixer l’ascensor. Amb el pas del temps, l’edicle havia anat perdent els elements decoratius de forja. L’accés d’ara de la plaça que desemboca a l’L4 és d’aquell any.
L’L1, hereva del Metropolitano Transversal
L’estació d’Urquinaona actual dona servei a les línies L4 i L1, connectades per un passadís -també dels anys 70- molt incòmode i no accessible per a les persones amb mobilitat reduïda, ja que està ple d’escales. La parada del que ara és l’L1 es va inaugurar el 1932, sis anys després que la perllongació del Gran Metro fins a Jaume I. Ho va fer en l’ampliació de la línia Metropolitano Transversal que havia entrat en funcionament el 1926. El tram inicial la Bordeta – Catalunya tenia 4.063 metres de longitud i nou estacions: Bordeta, Mercat Nou, Sants (ara plaça de Sants), Hostafrancs, Espanya, Rocafort, Urgell, Universitat i Catalunya. A l’accés de l’L1, situat a la ronda de Sant Pere i el carrer de Bruc, encara es conserven baranes i pinacles de ferro de fa quasi un segle.
