La Lídia i l’Eric tenien 23 i 22 anys l’últim dia que van trepitjar el pis que compartien a tocar de la Sagrada Família. Ella acabava d’estudiar educació infantil i ell finalitzava integració social. I tots dos ja treballaven en el món de l’educació. Però quan es va acabar el contracte, la propietària els va voler apujar el preu del lloguer de 800 a 1.300 euros, una quantitat massa alta per als ingressos de què disposaven. Van decidir marxar cap a Clot. Tot i el canvi, la Lídia explica que van passar “de pagar 800 euros per quatre habitacions a 970 per tres, sense comptar despeses”.
El de la Lídia i l’Eric no és un cas aïllat. En Daniel, que ara viu a Cerdanyola amb la seva parella, va passar per una situació similar. També durant la seva època d’estudiant, va llogar un pis al centre de Barcelona amb dos amics més. I l’experiència, la mateixa. La propietària –que comptava amb cinc pisos més en aquell bloc–, va decidir apujar el preu de 850 a 1.420 euros tot d’una. “Vam intentar renegociar, però no va haver-hi manera”, relata el jove. Tots dos casos exemplifiquen un dels fenòmens que més creix a la ciutat de Barcelona: desnonaments que es disfressen de mudança.
La meitat de mudances són “desnonaments invisibles”
Cada cop hi ha més inquilins que fan les maletes contra la seva voluntat. És més, segons una enquesta de la cooperativa Hidra, gairebé la meitat de les mudances de l’any 2021 (45,8%) a l’hora de la veritat van ser producte d’un “desnonament invisible”. “Hem normalitzat que hi hagi persones que estan obligades a mudar-se periòdicament”, apunta el portaveu del Sindicat de Llogaters de Barcelona, Enric Aragonès. La sensació entre els activistes és que aquest problema s’està cronificant. Per això des de la cooperativa ultimen un nou estudi amb dades de 2022 amb l’objectiu de respondre a una pregunta clara: ha canviat la tendència? “Ara encara no es pot assegurar, però pel que veiem en el dia a dia, no ho crec”, apunta Aragonès.
Hi ha qui pot pensar que es tracta d’una qüestió generacional o que afecta només a les persones joves, però no és així. “El perfil és molt divers”, avisa Aragonès, que ha mediat en casos de persones joves, migrants, amb una situació de vulnerabilitat reconeguda o amb sous per sobre de la mitjana. “Jo sempre els dic és que es quedin a casa i renegociïn el lloguer”, apunta. “És fals que quan se t’acaba el lloguer et poden fer fora”, afegeix.
De fet, el pla que segueix el Sindicat de Llogateres quan toca renegociar contractes, batejat com Ens quedem, persegueix aquesta idea. “No passa res perquè se t’acabi el contracte, et quedes vivint, pagant el lloguer com sempre, i a partir d’aquí negociem preu i condicions del nou contracte”. Una idea que pot semblar idíl·lica, però que des del sindicat veuen plausible. “La majoria d’arrendadors, siguin grans o petits, prefereixen evitar problemes”, assegura Aragonès.
Arrendataris que topen contra una paret
A la pràctica, hi ha casos en què la realitat és més tossuda que la teoria. És el cas de l’Erika, que fa deu anys que viu al barri de la Llacuna del Poblenou amb el seu fill, ara adolescent. Tots dos han vist créixer el pla 22@, una reurbanització que ha revitalitzat la zona i ha augmentat considerablement el valor dels pisos. El cas d’aquest testimoni ho exemplifica a la perfecció. L’Eirka ja va per la seva tercera pròrroga de contracte. A la primera, els 600 euros que pagava inicialment van convertir-se en 750, i amb la pujada de l’IPC, en uns 800. Amb la pandèmia, la pròrroga va ser automàtica per llei. Però a la tercera, ja ho diu la dita, ha anat la vençuda i, ara sí, han arribat els problemes.
“Em va arribar un burofax amb les noves condicions que m’oferien: 1.100 euros al mes, que equival a tots els meus ingressos, amb ajudes incloses”, explica la veïna de Sant Martí al TOT. “Vaig dir que volia negociar i en pocs minuts van dir-me que la propietat no estava disposada a fer-ho, que si no complia els requisits desocupés l’habitatge”. L’Erika creu que tenien la carta preparada i critica que “ells no negocien, ells imposen”.
“M’han bloquejat el pagament per poder-me desnonar”
Aquest testimoni relata un munt de traves burocràtiques i excuses per part del propietari del pis, un fons d’inversió que s’ha fet amb bona part de l’edifici. “Tinc dret a demanar un lloguer social, així que vaig entregar tota la documentació que exigeix la llei”, explica amoïnada. I quan semblava que tot estava a punt, la propietat li va requerir un document que acredités l’estat vulnerable. “Em va costar, però el vaig aconseguir”. Però tampoc ha estat suficient. La inquilina continua esperant, tot i que “tenen un màxim de 30 dies per donar-me resposta”. Va entregar els papers el novembre passat.
La cosa no s’atura aquí. L’Erika denuncia que no li deixen pagar el pis, cosa que ella mai ha volgut deixar de fer. “M’han bloquejat el pagament”, lamenta. Un fet que atribueix a l’estratègia del fons d’inversió. “Suposo que acceptar el pagament seria reconèixer la rebaixa i no volen”, apunta capcota una veïna que s’ensuma que tard o d’hora podrien utilitzar-ho “com un argument més per desnonar-me“.
Com l’Erika hi ha més veïnes al barri i altres zones de Barcelona. Però el seu cas manté una particularitat que ho complica tot. Marxar implicaria “destruir-ho tot” i per això té previst resistir fins el final. Té la seva família vivint al barri però sobretot ho fa pel seu fill. “Estaria disposada fins i tot a tancar el meu negoci i marxar fora de Barcelona, però no li puc fer això al meu fill”, diu sense matisos. “És adolescent, tothom sap com d’important és per a ells l’entorn”, conclou.
Tenen solució els desnonaments ‘invisibles’?
Per al Sindicat, el problema de l’Erika explica molt bé el calvari que passen moltes famílies. Un calvari que el seu portaveu, Enric Aragonès, considera que no acabarà sense atacar de soca-rel tres punts concrets: en primer lloc, una “bona regulació” del preu del lloguer que “no distingeixi entre grans i petits propietaris”; en segon, més garanties “per a quan se t’acaba el contracte”; i per últim, una regulació del lloguer de temporada. Un tema, aquest últim, que dona per un debat a banda, ja que és “un buit legal que no respon a cap llei d’habitatge”.
9 
2 
