L’Ajuntament reformarà l’únic tram del passeig marítim que encara no està reurbanitzat. El consistori engega així un projecte que habilitarà la zona que queda entre la platja de la Nova Mar Bella i el Parc del Fòrum. En un part d’aquest tram, que molts l’han conegut només com un gran pàrquing de sorra, anys enrere hi havia dos barris de barraques: el de Pequín i el de La Bota.
I aprofitant el canvi, els veïns volen recordar les antigues barraques, ara molt oblidades. “Pregunta als inquilins dels pisos de Diagonal Mar què hi havia abans; si et diuen el tren, serà molt”, argumenta Jordi Fosas, membre de l’Arxiu Històric del Poblenou, que recorda com ha canviat la zona: “Abans els taxistes no hi volien anar i ara és una de les zones més riques de Barcelona”.
Fa anys que el Poblenou conviu amb constants canvis urbanístics, que en ocasions han provocat centenars d’expropiacions. Alguns veïns han acabat contents, d’altres, no tant. Pels Jocs Olímpics de Barcelona ’92, el Poblenou va viure el canvi més gran de la seva història, amb l’obertura de la ciutat al mar. Aquest nou escenari, aplaudit per molta gent, va implicar la desaparició de totes les zones marginals que hi havia a la costa. Els canvis i les mudances, però, no són cosa només del segle passat.
L’actual Pla 22@, que pretén impulsar el teixit econòmic de la ciutat, ha modernitzat el barri, però també ha posat contra les cordes veïns i monuments històrics. Tot això està generant incertesa entre el veïnat. I per entendre el neguit actual, mirem al passat.
Un passat de barraques
Tothom coneix el barri del Poblenou com el ‘Manchester català’. Una denominació que es va guanyar a pols a finals del segle XIX, quan s’hi van instal·lar la majoria de fàbriques de Barcelona: Can Ricart, Ca L’Alier o Can Felipa en són alguns exemples. Durant aquesta època també van començar a aparèixer barris marginals que han ocupat gran part de la costa barcelonina durant el transcurs del segle XX. Alguns d’ells estaven formats per barraques, altres, en canvi, per casetes petites i ben equipades. La història de tots ells comença amb l’arribada d’un gran moviment migratori que no tenia on viure i, a diferència del que molts pensen, el seu llegat no és anecdòtic; sense anar més lluny, en aquests carrers es van forjar llegendes, per bé o per mal, com les de Carmen Amaya o el Vaquilla.
Aquestes barraques no eren com les que han proliferat en els darrers anys. Jordi Fosas creu que “ara existeixen solars o naus ocupades de manera més informal”. Res a veure amb les zones marginals del segle passat, on hi havia una estructura social, amb escoles i centres de barri. Fins i tot, recorda l’historiador, “tenien la seva pròpia festa major”.
El Transcementiri, el barri que no volia els Jocs
Tot i l’intent d’acabar amb el barraquisme des de l’any 1958, hi ha barri que va resistir fins al final. Entre les antigues vies del tren i la paret del cementiri del Poblenou s’hi van instal·lar una vuitantena de famílies que van aguantar tots els temporals possibles. I els van aguantar en el sentit més literal de la paraula. Fosas explica que, a diferència dels barris veïns, aquestes casetes aguantaven les ventades i onades marítimes gràcies la seva consistència: “Eren maques, robustes i, fins i tot, amb jardí”. Allà hi van viure famílies nombroses i amb pocs recursos fins a l’arribada dels Jocs Olímpics.
En Xavier Pegenaute va ser president de l’Associació de Veïns del Poblenou i és un dels que va lluitar per aconseguir condicions dignes per als veïns expropiats. Va negociar amb l’aleshores regidor Joaquim Nadal, i amb Rosa Fornós, una advocada que va posar el mateix ajuntament. Els afectats, recorda Pegenaute, només demanaven dues condicions: “Volíem una alternativa residencial per a tots els que vivien allà i que no estigués massa lluny”. Dit i fet. La majoria viuen ara a la cantonada del carrer de Bilbao amb la Gran Via en pisos de protecció oficial. I de fet, segons els mateixos veïns, encara es troben un cop l’any per recordar les vivències al barri desaparegut.
El Camp de la Bota i el Somorrostro
Uns quants anys abans van desaparèixer els barris del Camp de la Bota i el de Somorrostro. Aquest últim ocupava una part de l’actual Barceloneta i encara guarda moltes incògnites. Per exemple, no se sap d’on prové el seu nom. Segons Fosas, “algunes llegendes diuen que podria tractar-se d’un barri de carabiners a qui el litoral barceloní els recordava la platja del Somorrostro, al País Basc”. Aquesta zona va desaparèixer en ple franquisme, fruit d’unes maniobres navals que “van servir d’excusa per expulsar el veïnat”. La majoria van anar a viure al barri de Sant Roc, a Badalona, i per poc queden en l’oblit. Fa cinc anys els veïns van aconseguir que una platja de Barcelona prengues el nom del barri, tot i les reticències inicials de l’Ajuntament. “No crec que hi hagi intenció d’amagar-ho, però tampoc de tirar coets recordant aquest passat”, diu al respecte Fosas.
Per la seva banda, l’últim barri de barraques que va aparèixer en aquesta zona és el de Pequín, un dels que ara es vol recordar amb el nou passeig marítim. Segons l’Arxiu Històric del Poblenou, allà comença a haver-hi vida durant els anys 20 del segle passat. De la mateixa manera que el de Somorrostro, aquest era una barri força estructurat, amb la seva església i un centre cívic, però estava tan a prop del mar que, en aquest cas sí, el temporal arrasava amb tot. Durant els anys 60, quan l’administració va enderrocar el barri, els seus inquilins se’n van anar als blocs de pisos Venus, al barri de la Mina. En aquest moment, el seu contacte amb Barcelona va acabar.
El 22@, els Jocs Olímpics del segle XXI
“La ciutadania està contemplant amb incredulitat com les grans transformacions urbanes ja han destruït bona part del patrimoni històric industrial i no s’hi posa encara aturador amb mesures de veritable protecció”. Aquesta frase no és actual, malgrat que algunes persones, ara, no li traurien ni una coma. La va escriure l’Associació de Veïns del Poblenou el març de 2005. Feien referència al Pla 22@, que ha pres el relleu urbanístic de Barcelona ’92. La nova remodelació ha portat noves inversions a la ciutat i ha desfet alguns dels solars, malgrat que no tots els veïns del barri n’estan a favor. El principal motiu del descontentament —però no l’únic— és la incertesa de no saber què passarà amb el patrimoni històric de la ciutat. També hi juguen en contra les expropiacions que han viscut alguns veïns de les zones afectades, que s’han repetit en els darrers deu o vint anys.
El cas més recent és el de l’Escocesa, l’antiga fàbrica del carrer Pere IV. Allà hi vivien famílies amb pocs recursos que van ser desnonades. Algunes, sense alternativa a l’habitatge. Però aquest no és l’únic cas en què el 22@ ha alterat la vida del veïnat, tal com explica l’arquitecte i activista veïnal, Albert València. Amb el canvi de segle, l’any que es decideix obrir la part baixa de la Diagonal, una norantena de famílies vivien en casetes a la cantonada del carrer de Selva de Mar amb la mateixa Diagonal. “Per traçar la nova avinguda no hi havia cap mena de problema, però les cases feien lleig”, diu l’activista. I arribats a aquest punt, tal com va passar amb la reforma urbanística dels Jocs Olímpics, l’Ajuntament va oferir pisos de protecció oficial als afectats. “La qüestió és que el valor amb què van taxar els seus habitatges era molt més baix que el dels nous”, recorda en aquest cas l’arquitecte.
El mateix va passar quan es va decidir construir el Parc Central, que ara trobem entre l’antiga fàbrica de Can Ricart i la Diagonal. L’Associació de Veïns també va intercedir per ajudar els expropiats. En aquest cas, però, el clima entre veïns i Ajuntament no va ser tan idíl·lic com en altres ocasions. “Moltes persones, sobretot joves, demanaven més diners”, recorda l’antic president de l’associació, Xavi Pegenaute, que ara pateix pel futur de la fàbrica Can Ricart, que queda a tocar del parc.
Calma tensa al Poblenou
La història del Poblenou no s’entén sense tants canvis. Ara bé, tots els entrevistats coincideixen que l’època de les grans expropiacions sense negociació prèvia s’ha acabat. “Amb la crisi immobiliària s’han disminuït molt les expropiacions massives”, diu València. Una hipòtesi que comparteixen des de l’associació veïnal. “Ara les constructores arriben a acords abans que els veïns vinguin a parlar amb nosaltres”, diu Penenaute, que confirma que l’associació ja no intervé tant com abans. Tot i això, els canvis continuen produint-se al Poblenou. I en aquest sentit, ningú resumeix tan bé el que passa al barri com l’historiador Jordi Fosas: “A la zona més cara de la Barcelona actual, abans hi vivia el Vaquilla”.
