El Bar-Restaurant Rambla de la Mina s’ha convertit, des del 18 de juny, en base d’operacions improvisada contra l’allau de desnonaments que ha viscut recentment el barri. Han estat gairebé dues setmanes amb llançaments programats i executats cada tres dies en aquesta zona a cavall entre Sant Adrià de Besòs i Barcelona. Tots ells pisos públics ocupats per una seixantena de famílies que en la majoria dels casos feia pràcticament nou anys que hi residien. En total, hi va haver onze desallotjaments, tots concentrats a l’edifici del número 58 de la rambla de la Mina. Els quatre primers processos d’expulsió es van poder revertir amb la reocupació dels habitatges, mentre que els altres set domicilis van quedar tapiats i els intents dels veïns d’esbotzar la porta van ser frustrats per part dels Mossos d’Esquadra. La tensió viscuda les darreres setmanes, amb una presència policial constant al barri, sembla haver-se esvaït temporalment després que el Consorci de la Mina, propietari de l’immoble, demanés la suspensió de tots els desnonaments previstos a l’edifici veí del número 1 del carrer d’Ernest Lluch.
“Potser han vist la guerra que els hi hem donat amb un bloc i no volen començar amb un altre fins que no acabin aquí”, es planteja en Fernando Santiago, fill de barraquistes del Camp de la Bota. Aquest jove de 28 anys i la seva dona van ser dues de les persones que el vespre de l’11 de juliol del 2017 es van decidir a ocupar un dels sis immobles del Consorci que feia set anys que estaven buits, en el seu cas al número 5 del carrer d’Anne Franch. Els pisos havien de servir per reallotjar els veïns del bloc Venus, un edifici molt degradat que ja a principis dels 2000 es va determinar que havia d’anar a terra. Tanmateix, les diferències entre les taxacions dels vells domicilis i el preu dels nous habitatges -que tenien més metres quadrats i, per tant, eren més cars- van resultar un escull insalvable per a la majoria de les famílies. Com els afectats no tenien els recursos econòmics per accedir al reallotjament, els pisos que s’havien construït per a ells van quedar buits i sense adjudicar. Oficialment, es mantenia que els domicilis es guardaven per als veïns del Venus, però el fracàs del primer procés d’expropiació va paralitzar l’esperat reallotjament, deixant els habitatges en terra de ningú.
Si no es van arribar a ocupar fins set anys més tard, va ser perquè aquests estaven vigilats les 24 hores. Just un mes abans de l’ocupació, es va destapar una trama de desviament de fons públics a clans de la zona precisament per dur a terme aquesta vigilància, que costava mensualment més de 300.000 euros. En aquesta investigació, es va veure esquitxat un regidor i extinent d’alcaldia de Sant Adrià, Juan Carlos Ramos, que va ser condemnat nou anys d’inhabilitació per prevaricació administrativa. Amb la caiguda de la trama i els immobles sense vigilància, els obstacles que havien evitat l’ocupació quedaven sense efecte. A banda, va arribar a orelles del veïnat que el Consorci havia cedit a l’Agència de l’Habitatge de Catalunya (AHC) alguns dels domicilis per entregar-los a famílies vulnerables de fora el barri com a habitatges de protecció oficial (HPO). “Aconseguir un lloguer és molt difícil, pràcticament et poden demanar com a condició que portis un unicorn, i tampoc tenim els mitjans econòmics per accedir a una hipoteca. Nosaltres som fills de la Mina i no podíem permetre que els pisos anessin a parar a gent de fora, ens va impulsar a ocupar la precarietat. Som ocupes que no hem pres la casa a ningú“, afirma Santiago.
Des que va entrar a viure al bloc del carrer d’Anne Frank, el jove ha viscut fins a tres intents de desnonaments, tots aturats judicialment. També ha tingut dues filles i espera el tercer per a finals d’any. La data del pròxim llançament està fixada per a la tardor. “Quan ens facin fora, la meva dona estarà embarassada de vuit mesos… No serà el primer cop que haig de treure coses del pis per si de cas, però és molt dur veure’s així, és una situació de vulnerabilitat real“, diu. I afegeix: “No ens quedarem sota un pont, però com vaig a casa dels meus pares amb tres fills i la dona?”. Santiago espera aviat recuperar-se completament de l’hèrnia que el va obligar a agafar la baixa ara fa un any i poder tornar a treballar com a escombriaire per a una de les empreses que presten el servei a Barcelona, tal com ja havien fet els seus pares. “Buscaré feina sota les pedres si cal, però hi ha molta inestabilitat perquè tot són contractes temporals, no hi ha res fix”, subratlla.
El Venus no vol ser moneda de canvi
En José Amaya ha viscut de ben a prop les dues realitats que conflueixen en aquests desnonaments de pisos del Consorci de la Mina. Aquest home de 36 anys va créixer amb els seus sis germans al bloc Venus, on encara viu el seu pare, una de les tantes persones que no va poder accedir al primer reallotjament per limitacions econòmiques. “Després de vint anys deixant-te la pell per poder pagar casa teva, ara et diuen que has de posar no sé quants milers més… Va ser impossible“, recorda. L’estiu del 2017, Amaya es va veure en una situació insostenible. “Érem dotze persones en un pis de tres habitacions i, cada cop que anàvem amb la meva dona a preguntar al Consorci, ens deien que no hi havia pisos, tot i que poguéssim pagar un lloguer de fins a 500 euros”, explica. Aquest escenari el va portar a entrar en un dels habitatges buits de l’edifici ubicat al número 525 del carrer de Ramon Llull. “No teníem altra opció […] El nostre salvavides eren ells [les administracions] i ens van deixar tirats”, lamenta.
Pel que fa al seu pare, continua vivint al Venus com tants altres inquilins a l’espera de poder traslladar-se a un dels 66 pisos repartits en dos immobles de nova construcció que haurien de servir per acollir els veïns del degradat edifici. A diferència del que va passar amb el primer intent de reallotjament, aquests domicilis tenen exactament els mateixos metres quadrats que els del bloc antic, de manera que no hi hauria d’haver problemes econòmics en aquest sentit. “Si s’hagués fet pis per pis abans, els altres edificis no haurien estat tancats tant de temps“, etziba Amaya, que reconeix que el seu progenitor ja va donar per perduda la primera promoció d’habitatges quan no va ser capaç de pagar la diferència entre les taxacions. Oficialment, des de les diferents administracions implicades mantenen que l’objectiu dels desnonaments és poder destinar els habitatges alliberats als inquilins del degradat edifici adrianenc. Així s’ha justificat públicament en diverses ocasions.
“I els 66 pisos que es va aprovar construir el 2024? No val per res això? […] Estan jugant amb nosaltres. No volem ser moneda de canvi un altre cop“, remarca contundent la Paqui Jiménez, veïna del Venus i alma mater del col·lectiu d’afectats. Jiménez es mostra molt crítica amb la gestió que està fent el Consorci de la situació i considera que si ells no van ser “prou bons per a l’administració” per accedir als habitatges aleshores, tampoc ho són ara. “Són nou anys durant els quals la gent ha construït les seves famílies, han arrelat… Nosaltres no volem fotre ningú ni entrar en cap guerra social al barri. No jugarem, el problema no és nostre”, insisteix, tot assegurant que han estat les autoritats les que han fet malament les coses des de bon inici. Cal recordar que, mentre s’allarga tot aquest procés, els veïns de Venus arrosseguen ja dues dècades vivint en unes condicions molt precàries a l’espera del promès enderroc.
A la cerca de botxins
Per la seva banda, des del Sindicat d’Habitatge de la Verneda – el Besòs -que acompanya i assessora els afectats pels desnonaments- apunten que amb aquest posicionament el Consorci vol generar un enfrontament al barri amb l’objectiu d’evadir la responsabilitat que tenen sobre una situació que han creat minimitzant els recursos destinats a cobrir les necessitats de la Mina. “Has tingut seixanta pisos públics vuit durant set anys en plena crisi d’habitatge i ara vols expulsar gent que en porta nou vivint. Hi ha hagut temps per estudiar els caos, però tot just ara estan començant alguns afectats a entrar a la mesa d’emergència quan podrien portar-hi almenys cinc anys“, critiquen, tot assenyalant que s’estan rebent certificats de vulnerabilitat a dos dies de les dates de desnonament. També recorden que a algunes de les famílies es va prometre que es regularitzaria la seva situació a través d’un lloguer social al voltant dels 220 euros.
En tot cas, consideren que l’escenari actual és el resultat de molts anys d’inacció municipal i negligència cap a la Mina, posant com a exemple paradigmàtic el cas del Venus: “Com a administració, decideixes enderrocar un bloc en una de les zones de renda més baixa i no dones una resposta a l’alçada. Poses condicions per al reallotjament impossibles i, quan veus que no les poden complir, deixes els veïns en un impàs d’anys”.
