Els últims anys s’ha normalitzat l’estira-i-arronsa entre el moviment per l’habitatge i els jutjats quan un desnonament confronta les dues parts afectades. El retrat habitual dels protagonistes que batallen casos polèmics sol incloure la família a qui es pretén desnonar, els propietaris, els advocats de les parts i la mediació de l’Ajuntament. Tanmateix, moltes vegades no s’arriba a cap acord i es dicta igualment una ordre de desallotjament. I és en aquell moment, quan ja tot sembla perdut per als habitants del pis, que apareix una escletxa amb prou capacitat per frenar el procés a l’últim segon i capgirar els plans dels jutges: Nacions Unides. Aquesta fórmula excepcional s’ha fet forta darrerament a Barcelona amb diversos exemples molt recents. El TOT Barcelona analitza l’impacte i l’abast d’aquesta fórmula de la mà dels activistes implicats i d’advocats experts en la matèria.
D’entrada, el més evident és com s’ha intensificat l’ús i la influència d’aquest as a la màniga del moviment per l’habitatge les últimes setmanes a la ciutat. Després que el primer de març se suspengués el desnonament de la Maria Martí, una veïna de 83 anys de la Sagrera, avui s’han acabat ajornant també els dos desnonaments dels quals l’ONU n’havia exigit l’aturada cautelar.
En el cas de l’Alejandro, un veí de 84 anys del Gòtic, la jutgessa ha acabat dictant la suspensió com a conseqüència directa de l’escrit de les Nacions Unides, segons ha pogut comprovar documentalment aquest diari. En canvi, una mica menys clar ha estat el cas del Malek, la Lynda i els seus dos fills de 9 i 13 anys. Aquest matí la comitiva judicial s’ha presentat davant de casa seva amb la intenció de desnonar-los –tot i que els jutjats tenien constància de la comunicació de l’ens internacional– però finalment s’ha suspès el llançament sense acabar d’aclarir el motiu de fons de la decisió.
El motiu de la irrupció
Sigui com sigui, davant la irrupció d’aquest recurs als jutjats barcelonins, sobta l’acumulació de diversos casos en tan poc temps. Bona part de la culpa del creixement de les peticions d’empara a l’ONU la té Carles Alonso, advocat i activista implicat en la defensa de l’habitatge digne. Aquest lletrat s’ha dedicat a posar a prova aquest recurs els últims anys i, davant l’èxit que n’ha tret en alguns casos que ell mateix assessorava, es va animar a fer formació a plataformes veïnals de Barcelona. “A finals de 2019 va començar a créixer l’enrenou i vaig fer una primera xerrada a 500×20”, explica en referència a la plataforma antidesnonaments de Nou Barris i Sant Andreu. Després del confinament va seguir amb la iniciativa i va fer més assessorament a Horta-Guinardó o Ciutat Vella, explica. “La intenció era explicar un procés que és senzill i pot donar molts de fruïts“, resumeix.
Altres plataformes d’arreu de l’Estat ja havien provat la petició a l’ONU en altres ocasions –i els havia funcionat– però era anecdòtic i ara la intenció d’Alonso era fer-ho extensiu als sindicats de l’habitatge de la ciutat davant de casos de vulnerabilitat evident. “L’ONU no prejutja el procediment intern dels jutges: el que fa és dir-te que existeix el risc que es cometi un dany irreparable a unes persones vulnerables i que l’Estat és responsable d’això“, aclareix l’advocat.
De fet, la seqüència més habitual és la següent. Els activistes fan arribar la documentació que acredita la situació de vulnerabilitat i l’existència d’una ordre de desnonament, en la majoria de casos, al Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides. Aquest organisme fa un estudi preventiu i valida la informació. Quan decideix intervenir, el que fa aquest mateix ens és exigir que s’aturi el desnonament mentre s’analitza el cas. Tot seguit, es comunica el posicionament a l’advocacia de l’Estat, i aquesta ho fa arribar als jutjats corresponents. En aquell moment, s’obre un període de peticions d’informació a l’administració estatal que es pot allargar durant mesos o anys. Fins que s’aclareixi el cas.
Unes exigències no vinculants a la pràctica
Malgrat això, una de les claus d’aquesta reclamació de l’ONU perquè s’aturi el desnonament és que, a la pràctica, la comunicació no s’interpreta com a vinculant al territori espanyol. El principal motiu és que, malgrat que l’Estat va ratificar el protocol internacional que regula aquests drets, encara no ha adaptat la llei a aquest ordenament més garantista. I això, en el dia a dia, acaba suposant que la decisió depengui de la voluntat dels jutges.
“El que emet aquest comitè no és d’obligat compliment, a diferència del que marca el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Ara bé, fa la funció d’advertir”, valora David Bondia, professor de Dret Internacional Públic a la Universitat de Barcelona. “Les Nacions Unides estan dient a l’administració que es posi les piles perquè no es pot quedar de braços plegats davant la possibilitat que es vulneri el dret a l’habitatge de manera flagrant en el seu territori. A més, fa forat en la idea que no són persones vulnerables, les afectades, sinó que són vulnerabilitzades, perquè l’administració no està fent res per solucionar la seva situació”, afegeix.
Incideix en la mateixa idea el professor associat a la Universitat Rovira i Virgili i exsecretari d’Habitatge de la Generalitat, Carles Sala. “És important com s’enfoca la responsabilitat de la situació en el fracàs de l’administració, i no s’aborda en cap cas al propietari. El que exigeix és que els poders públics agafin tots els recursos possibles perquè aquelles persones no es quedin sense res“, esmenta el lletrat.
Sigui com sigui, els experts i activistes consultats resolen que si bé no l’estat espanyol no llegeix com a vinculant la postura d’aquest comitè, els jutjats acostumen a seguir les seves recomanacions en els casos de desnonaments. “En els procediments civils, com els desallotjaments, fan molt més cas que en els penals”, apunta Carles Alonso.
“Un crit desesperat”
Una de les peculiaritats de la comunicació de l’ONU, quan demana la suspensió dels desnonaments, és que formalment deixa una porta oberta a que el procediment d’expulsió segueixi endavant. Ara bé, demana que s’atorgui “un habitatge alternatiu adequat a les seves necessitats”, diu un dels textos de l’ens internacional. Això a la pràctica, diu Sala, s’ha de traduir en una nova llar “digna i adequada”: no pot ser qualsevol sostre provisional com el que ofereixen habitualment els Serveis Socials. “Recordo un cas en què es va condemnar l’alternativa oferida perquè era un alberg, i això no entrava en els paràmetres contemplats pel comitè”, comenta. Així, davant del col·lapse en els pisos d’emergència i la manca d’habitatge públic, aquesta opció acostuma a no arribar mai.
L’escenari que s’obre davant la suspensió del desnonament, doncs, és multiple. El més habitual és que es decideixi respectar el procediment i la investigació de les Nacions Unides s’allargui durant mesos. “Es pot usar com una estratègia per guanyar temps i poder negociar amb l’administració”, reflexiona David Bondia.
A més, l’expert en dret internacional defensa que la intenció de l’ús d’aquestes peticions del moviment per l’habitatge a l’ONU segurament persegueixen no haver de recórrer a la protecció internacional cas rere cas, sinó establir uns precedents perquè els jutges s’ho pensin dues vegades abans d’ordenar desnonaments en casos vulnerables. “Això és un crit desesperat. I la idea en aquestes situacions no és haver-hi d’anar per cada cas concret, sinó que té més sentit que es vulgui establir un historial intern que quedi regulat”, expressa Bondia.
Per Carles Sala, a més, aquesta intensificació de les intervencions de l’ONU en processos judicials barcelonins també té un significat connotat. “Té molt a veure amb que la legislació sobre desnonaments a l’estat espanyol no recull amb prou detall elements bàsics a l’hora de comparar-los amb el protocol del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. És a dir, no casa el fet que l’estat espanyol signés aquell protocol amb la legislació vigent”, comenta.
Amb tot, el futur immediat dels tres desnonaments aturats arran de la postura de l’ONU és difícil de preveure. Encara es desconeix si faran de paraigua del dret a l’habitatge o si quedaran en un intent anecdòtic de frenar uns dies el desnonament. Malgrat això, hi ha una història recent a Barcelona que els pot servir de guia.
Va iniciar-se just fa un any, quan un jutjat amenaçava de desnonar el Cinto, un veí de tota la vida del Camp de l’Arpa del Clot, quan tenia 92 anys. Era conegut al barri com el Cinto de la polleria. A última hora, el febrer de l’any passat, el jutjat va aturar el desnonament emparant-se en la petició de l’ONU. Poc després va esclatar la pandèmia i, malauradament, el veí va morir mesos més tard. Automàticament, la propietat va recuperar el pis. Així i tot, “el procés d’investigació i les al·legacions de l’Estat a les peticions de l’ONU han seguit endavant, i ara esperem que els pròxims mesos tinguem novetats del cas. Nosaltres hem volgut visibilitzar la vulneració de drets que es va produir i el tractament del cas, ple d’irregularitats i males pràctiques institucionals”, rebla encara Robert Palomera, de l’Observatori de l’Habitatge i el Turisme del Clot-Camp de l’Arpa. Sigui com sigui, aquesta vegada la resposta arribarà tard per al veí a qui havien de desnonar. “Vist pel costat bo, gràcies a la resposta de l’ONU vam aconseguir que el Cinto visqués els últims mesos de vida a casa seva”, clou l’activista.
